dijous, 4 de juny de 2009

Aquest entusiasme de sentir-nos u


És fosc, molt fosc per veure el Micalet.

Tampoc no veig la teua finestreta, però en pensar-la, véns a mi amb el silenci i l'abraçada de la primavera.

No tinc por d'aquesta nit i no existeix cap tremolor per les futures. Perquè tu m'escrius, m'abilles la quietud i, tot fent un lleu esforç, llig l'amor desat -blau testimoni- en la lluna.

Assegut sota el freix obscur, ara titil·la la soledat, ja no riuen els amors perduts i veig com se t'enfila la tristesa...
No vull aquesta heura d'una sang no verda; dinamita els mots, car, de lluny, espanta l'esperança.

Però ve la matinada i, pacient, l'aguaite.

Caçador humil, prenc barrals de llum per tu...

Oronelles -els hi dic-... dueu les resplendors d'aquesta unió, l'amor d'aquestes lletres, el rebost dels pares inconscients a la meua Papallona.

I, fletxes del llostreig, per què diries m'obeeixen?

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Mart&(mbm55).

Imprimir

4 comentaris:

Marta Rieradevallink ha dit...

Qui pot negar-se a transportar unes paraules d'amor tant dolces?

novesflors ha dit...

Molt bonic, com sempre.

Ximo Badenes i Barceló ha dit...

Cada paraula troba el seu destí, habita el lloc adient. Cada adjetiu existeix per resoldre els misteris joganers dels amors madurs.
Ets un trovador de versos-aromes, d'epidermis fonètiques i de poemes-miralls.

Príncep de les milotxes ha dit...

El sentit de les meues paraules s'amaga rere els vostres ulls que parlen i lligen o escolten les meues veus interiors...

Unes veus que voldrien ser, també, les vostres.

Una abraçada i moltes gràcies per estar ahí sempre, rere la finestreta, de vegades anònima, d'altres parlant...