On dormen les mare-selves i la molsa, juganera amb l'aigua, xiuxiueja el teu nom...on s'acreixen les ombres i l'obaga lentitud del temps comptabilitza, de les mans de pianista, la música regalada amb la mirada...allí visc jo. I, desemperesit, t'escric l'amor dels mots que m'has robat.
És la cançó que es repeteix i repeteix, com les escates d'una lluna que ningú no mira.
Oh Selene no decrèpita, foragitada del temps, bell amor quasi impossible!
Una sola cara té aquest desig, però polivalent és la litúrgia emprada.
Si et plau, no digues d'aquests fulls que són paper tan sols, o bé mercuri, un llast inacabable. Òbric portes i portes cada cop més invisibles, i els vidres boreals se'm claven si t'allunyes. Però els galfons fan melodia, aqueixa plata trista de què parlàvem...i em ressusciten.
Möbius, mentrestant, desplaça la seua capa de cotó i de neu; i grava, en la cinta, el somni: són poques hores, minuts, segons, potser, d'aquesta vida.
Oh música immortal, espanta les cendres, els fums del pentagrama gris!
A poc a poc, acosta't de matinada... dama blanca, poesia!
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a littlepixer.
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada