Pitu somia amb els estels.

Ho hem vist; aquest capvespre mare i filla han eixit de casa amb la pluja grisa. Pitu viatgera en la seua gàbia i el ulls de cel. Ens hem assabentat.

A poqueta nit érem els tres, ja no la Pitu.

Rocío mig parlava.

Nosaltres, Jana, li endevinàvem quasi les paraules i els silencis, veritat?

Tu asseguda, llepant-li la tristesa, la no acceptació d'aquell comiat d'insòlita primavera.

-Això és quasi impossible; fa cinc hores dormitava sobre el meu pit i ara...

Jana, amb els ulls de mel, li ha dit:

Pitu somia amb els estels...

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Luís Amado Rego.

Per a Rocio i la Pitu, inseparables...

Imprimir