dissabte, 20 de juny de 2009

Sandàlies noves


He pensat darrerament amb tu.

Te n'adones que no puc evitar-ho?

Veig que ho saps perquè ara ningú no em pregunta si les sandàlies noves són corredores, ni dibuixes -xiquet plantat sobre la taula- el contorn dels meus peus.

Ara que he crescut, et pense en cada cel de llum o fosc que veig. I enyore aquells instants que em dedicares, la fragilitat del record teu amb el dolç traç sobre la pell...

Et recorde perquè ve Sant Joan i el terra del corral ja ningú no el regarà com tu ho feies. Perquè les plantes són caigudes d'enyorança i, la taula parada, ho és per l'aire rebentat del gesmiler.

Oh taula lenta i grisa per on el temps patina!

Ets ben farcida de coques i beguda que no seran prou per nodrir l'absència del seu bell esquelet...

Pense i, quan la música sona, m'hi veig al teu braç, mentre engronses el reialme d'una carn -el meu créixer-, l'íntima esperança volguda.

Pare, qui em durà el xarol del sol a les sandàlies?

Podré recórrer el món?

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Nachoad.

Imprimir

3 comentaris:

Marta Rieradevallink ha dit...

Sant Joan és nit de solstici, de màgia. El seu record estarà aquesta nit més present que mai i el sentiràs més a prop que mai.

zel ha dit...

No sé què ho fa, però quan vull deixar un comentari se'm penja! Et deia que en aquests moments, és quan més enyorem les mans que ens han fet créixer. Ja saps com t'entenc, estimat príncep....

Juanjo ha dit...

Estic segur que el teu pare, on siga, estarà orgullós de tindre un fill que sap expresar d'una forma tant meravellosa els seus sentiments.

Una salutació.