dijous, 4 de juny del 2009
Aquest entusiasme de sentir-nos u
És fosc, molt fosc per veure el Micalet.
Tampoc no veig la teua finestreta, però en pensar-la, véns a mi amb el silenci i l'abraçada de la primavera.
No tinc por d'aquesta nit i no existeix cap tremolor per les futures. Perquè tu m'escrius, m'abilles la quietud i, tot fent un lleu esforç, llig l'amor desat -blau testimoni- en la lluna.
Assegut sota el freix obscur, ara titil·la la soledat, ja no riuen els amors perduts i veig com se t'enfila la tristesa...
No vull aquesta heura d'una sang no verda; dinamita els mots, car, de lluny, espanta l'esperança.
Però ve la matinada i, pacient, l'aguaite.
Caçador humil, prenc barrals de llum per tu...
Oronelles -els hi dic-... dueu les resplendors d'aquesta unió, l'amor d'aquestes lletres, el rebost dels pares inconscients a la meua Papallona.
I, fletxes del llostreig, per què diries m'obeeixen?
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Mart&(mbm55).
Imprimir
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Qui pot negar-se a transportar unes paraules d'amor tant dolces?
Molt bonic, com sempre.
Cada paraula troba el seu destí, habita el lloc adient. Cada adjetiu existeix per resoldre els misteris joganers dels amors madurs.
Ets un trovador de versos-aromes, d'epidermis fonètiques i de poemes-miralls.
El sentit de les meues paraules s'amaga rere els vostres ulls que parlen i lligen o escolten les meues veus interiors...
Unes veus que voldrien ser, també, les vostres.
Una abraçada i moltes gràcies per estar ahí sempre, rere la finestreta, de vegades anònima, d'altres parlant...
Publica un comentari a l'entrada