diumenge, 16 de desembre del 2018

Nou llibre, Les meues dones

LES MEUES DONES

Vaig iniciar ací escrits antics que afegia quan s'encetàva açò dels blogs i amb el temps he decidit tancar el llibre escollint-ne uns quants textos en format llibre. Farà més de dos anys, vaig veure a Maria Llidó pels carrers del poble. 

Li vaig oferir els meus textos per si de cas ella volia pintar unes imatges. Ja li vaig comentar que no tenia cap pressa i que si no  li resultava l'experiència engrescadora, que no passava res. 

Al capdavall la closca de la fruita es trencà i eclosionaren dibuixos: Maria s'havia mullat d'aquesta breu pluja.

Oblideu-vos del sentit privatiu i possessiu de l'adjectiu.

Sí, novament teniu al vostre abast amigues i amics el darrer llibre nostre, de Maria Llidó Vicent pel que fa a les il·lustracions, i d'aquest homenet pels textos, de franc, sense haver de canviar monedes per paper, mots, claredats o foscors.

He anat arreplegant petites històries des de fa 10 anys per apuntar com totes aquestes dones, reals, imaginàries, presents i absents m'han confirmat ésser humà amb llums i ombres. És per això que hi ha disparitat de registres en llurs presentacions: persones irrepetibles, sagrades per al poeta.

He volgut retre-les un humil homenatge, com un ventijol, sense escarafalls.

He fet una petitíssima edició en paper amb ISBN gratuït, la qual cosa implicarà que no podrà ser comprat comercialment.

El llibre té una llicència Creative Commons, tant a nivell d'il·lustracions com de text, per la qual cosa pot ser copiat, fotocopiat, redistribuït amb unes condicions mínimes que han de ser respectades: no intentar fer negoci amb ell, ni canviar cap text, ni refer cap il·lustració, a banda de fer referència directa sempre als creadors de l'obra.

Gràcies a Maria Llidó Vicent, la il·lustradora que el féu lentament seu durant quasi 24 llunes. A la poeta Susanna LLiberós pel pròleg transparent i bondadós. I a l'amic i poeta Josep Porcar pel disseny digital i material.

El deixe tot seguit perquè us el baixeu, si és del vostre grat.

Les meues i vostres dones, ara i sempre "Belles princeses, intel·ligents, difuses, diligents, diletants, difícils, diverses, distintes, divines, distants, deesses d’un alenar que m’executa, que fermenta la meua joia, criatures immortals".
https://www.dropbox.com/s/kz3kbn0lhq4ec5j/lesmeuesdonesFINALR.pdf?dl=0

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 5 de desembre del 2018

CH3 COCH3

ACETONA

Em mira, sí. De tant en tant, ara és ella que em mira. Però no em veu.

No puc olorar-la, però avui té les ungles d'aigua.

Conviure amb aqueixa personificada discreció. La transparència dels dits i les mans rosa. 

No vull parlar de la correcció que batega al treball, d'aqueixa asèpsia, la formalitat per la qual  aquesta vida esdevé insulsa. 

No puc olorar aqueixa poètica acetona; però albire els malabars digitals fets rere penombres fluorescents. Ahir eren roges, però avui té les ungles d'aigua.


Sé, que no mai m'arraparia el cor.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 4 de desembre del 2018

UNGLES

Amb dissimulació alce la vista i mire el seu roig.

Abaixe els ulls, però pels rierols de la ment continua la mirada. A poc a poc endevine el fons i forma de llur existència; una part que em duu al tot.
No podem comprendre l'Altre; això o bé és un regal, o bé un etern intent d'aproximar-nos.

Mire el seu roig,  i em percudeix la sang al pols, i la sent. És un color d'assossec, de curiositat, de vida inacabada que bat en el temps.

Tant de bo fóra dibuixant d'emocions! Nodriria de bella arquitectura la visió d'aquest paisatge.




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 30 de novembre del 2018

PROJECCIÓ

PROJECCIÓ

Sempre havia pogut enlairar-se amb la ment. Necessitava poca cosa més i l'aire que el nodria de llum interna, vital. Això...

Havia penjat la bufanda a la perxa del rebedor; bellíssima en la figura, no podia mai evitar-se aquella mirada, quasi trista.

Oblidats fins l'endemà, la carpeta i claus al moblet. Quadres i andròmines es nodrien del seu perfum; tremolaven quan els fregava amb l'ombra.

Sobre la butaca de vellut feia caure l'íntima delicadesa a la vora de la roba: volia impregnar-se de la comoditat i s'arraulia en aquella solitud d'un sofà alhora que s'encerclava els genolls amb l'alè del pit.

Malabarista d'amors i somnis dibuixava amb els llavis la melodia  Let's Call It A Day tot i que ningú l'observara.

Però discretament i lenta, sense adonar-se'n, m'encenia amb petits mots combustible les branques humides del cor. 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 22 de novembre del 2018

PINTURA


Seu tranquil·la, silenciosa al lloc de sempre. Trau el seu entrepà i desplega els papers que l'emboliquen. El temps sembla adormit, una albereda groguenca on el vent s'esllavissa amable en decibels mentre fa petits mossos i amb la mar dels ulls inunda l'estança.
No parla molt, sempre elegant, però discreta, que fa goig endevinar la riquesa interior per on camina.
No vull detindre-la, ni preguntar. Tan sols  observar el silenci que em nodreix d'imatges el petit cor que em vivifica. 

Aliena a tot allò que dóna, obri la veu, la regala a una altra persona. Sóc testimoni de miracles quotidians.

Tot és correcte, la fortuna em somriu pels moments senzills: viatge sense cap despesa; intente els colors que observa, no posseir-la, pintar la pau d'aquesta anònima bellesa.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 5 de novembre del 2018

SOLITUD


Pel que fa a mi, cada vegada em veig més lluny de l’única veritat, ni tan sols la meua em suporta.
No cal que us diga, el que lleugerament pense de la vostra.

Ara bé, amb el cor a les mans i per allò observat -tot i que no us agrade-, l'ésser humà no té cap possibilitat de redempció.

Guardeu-vos les vostres paraules o millor encara escriviu-les en fulls immaculats; més tard, als dies grisencs i humits de tardor, enceneu-les al foc de la llar i la seua vàlua creixerà.

Nadem, doncs, en la més profunda solitud mentre la incomunicació ens devora.

Així i tot, en tan sols mirar-te, hi bec l''esperança:
oh bella i silenciosa companyera que, amb mi, treballes!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 4 de novembre del 2018

COMUNIÓ

Et narrava la meravellosa història que em succeí dels llavis desconeguts d'una dona que em captivaren. 

T'ho contava i sentia la meua ment lliure, gasosa, ballava feliç.

Èrem asseguts sobre l'herba, contra aquell ribàs i un horitzó blau, d'ametllers florits. Subtil, la teua cama fregava la meua. Però al meu cor tu eres el vertader paisatge.

La comunió i el desig havien esdevingut el mateix. Plovien colors en les mirades: oh efímer somni, autèntica felicitat!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 29 de setembre del 2018

El miracle de la poesia

Miracle

Tot passa,
frustracions i joia,
premis i oblits,
somnis crus
i il•lusionades vigílies.
També nosaltres,
records i amors,
penediments, silencis,
els mots enverinats,
la humilitat penjada.
Aquell arbre on les estacions
parlaven d'un ull
que, esplèndid, reconegué
el teu miracle.
La callada salvació
-immerescuda-
d'un ploure fang
en l'abisme
del poeta.
La indiferència
per la llavor trencada.
La teua boca
de llum farcida
on infantares
el mot darrer.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 29 de juliol del 2018

La set de poesia

De singladuras y mejunjes literarios

Maritxé Abad Bueno ha escrit el seu tercer llibre en poc de temps, la qual cosa vol dir que és una escriptora i nada bé en aquesta aigua que s'anomena poesia: 111 pàgines de món interior projectat als Altres, més 7 pàgines de dibuixos de l'artista Mont Rei Cadaxac.

Com ens podem acostar a la poesia?

Hi ha tantes formes de fer-ho com persones existeixen i experiències personals.

Hi ha persones que ho fan per atzar, per casualitat, perquè un acte poètic se celebra en un indret o lloc i per allà passen.

Altres, perquè queda bé dir que hem anat a una tertúlia literària amb tal o qual poeta: mola molt.

Altres, perquè així aparentes enfront dels món que estàs al dia intel·lectualment parlant.

Altres perquè volen indagar en el procelòs món de les paraules i la seua màgia generadora d'emocions i sentiments.

Altres perquè els agraden les paraules en sí i la pluralitat de formes com poden enganxar-se en un discurs.

Altres per l'afecte i familiaritat amb la persona poeta.

Hi ha moltes, diverses formes d'acostar-nos al fet poètic, a l'experiència de la poesia. I totes són vàlides perquè són reals i humanes.

Ara bé, en totes aquestes maneres i experiències podem entrar d'una forma, però eixir transformats en contactar amb ella.

La poesia és una forma de dignificar-se la Humanitat. És una forma d'autoconeixement. No és necessària per se, per ella mateixa, però esbossada, sempre ens interpel·la, ens mou la ment i el cor pels vents interiors que genera.

La poesia és un acte gratuït, un acte d'amor i fe envers el gènere humà. La poesia ens ajuda a comprendre'ns, ens fotografia com a espècie i ens fa humils i aprenents perennes de quasi tot. Escriure poemes o llegir-los hauria de ser una vacuna contra la supèrbia i l'orgull. La poesia ens percata del valor del silenci alhora que també el de la paraula.
No sempre la poesia comporta un acte de comprensió d'allò que llegim.

De vegades ens sorprèn el ritme, la musicalitat de l'encavalcament de les paraules. D'altres, desperta imatges, sensacions.  Evoca el passat amb un vitalisme impensable. També ens pot construir futurs immediats, vívids.

Maritxé de nou ens ha fet una mena de guia amb aquest nou llibre dividint-lo en 6 apartats. O bé el podem llegir de colp, o dosificar-lo com petites pastilles de xocolata. La decisió la tenen tots vostès a les mans.

Ara ella ens haurà de pintar el sentit i el per què d'aquesta nova criatura.
Parlar de la vida i respectar-la amb fets, respectar la soledat del silenci i respectar en ell el creixement de les paraules.

La poesia pot arribar a ser una set que sense fer patir, no mai s'acaba.

Perquè ser poeta no consisteix en creure's un astre sideral o, potser, un individu extraordinari; ser poeta consisteix en vibrar amb la pedra dura i seca que ningú no veu, ser poeta consisteix en agrair l'aigua, tindre cura de la mare o netejar la cuina, acceptar la separació o abraçar l'amic; ser poeta és valorar i existir en allò que és ordinari, i així apreciar la vida tota i considerar la seua mancança, la vida pròpia, però també l'aliena.

Visca, per molts anys, la poesia.

Gaudim de les emocions i vivències de Maria Jesús Abad, també la meua germana.

diumenge, 15 de juliol del 2018

BANY A GUINZA

Diumenge 15 de juliol de l'any 2018.


Som dos éssers olfactius. Ella m'ho ha encomanat. Olem la terra seca, la pols de l'arenita que els seus coixinets enlairen. Caminem cap al molí de Guinza, envers el bany matutí. Una senzilla flor de baladre rosa és prou perquè és llance a l'aigua. 


És indiferent que siga hivern, com estiu. El bany sempre és saludable i sagrat. Ella es troba a casa seua, tal com apunta el seu afixe, Jana Gos d'Espadà.



Torna a la sèquia, una i altra volta car la pinya se li ha escapada corrent avall.  Saltironeja i lladruqueja al vol boig i viu de pixavins i papallones. Tot esclata d'energia i senzillesa conscient.


Nosaltres ja hem santificat el diumenge amb la vida.

L'heura seca que penja gentil de la branca verinosa de les flors roses ens recorda la fragilitat. Fins ara, nou anys i mig compartits, vitals.


Tornem camí cap a casa fresquets; trepitgem les fulles eixutes de surera, i mentre les cigales comparteixen llurs cadències, resseguim formigues i sargantanes amb el cor a la boca i el verd per cel.



Ben poc sabem d'aquesta terra alhora dura i mística; asseguts en un ombratge ens adonem que l'amor no és un sentiment complexe, ni tampoc grandiloqüent;  és aquest deixar-se portar senzill, el gaudi humil i cel·lular, quan a l'uníson, vibrem als braços de la Serralada d'Espadà.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 29 d’abril del 2018

FAÇANES I PÈRDUES

Esmorze una taronja navelate per treure'm tota aquesta desolació. I no puc. 

Agafe la motxilla i fumigue les herbes catalogades per malignes i veig improbable, sense cap tipus de treva, llur desaparició. Al fons del terme sent els trets i imagine la sang vessada fora d'un cor animal que quasi no batega. Al poble les campanes al vol ens fan creure en festes sagrades. 

Silenci i música per escapar d'aquesta escòria humana amb què compartisc aquest temps insolidari: tot tremola d'aparences i mentides erectes, éssers abillats, coets, campanars. 

Una poeta s'empipa per l'oblit dels correligionaris de capella. 
Uns altres preocupats per si l'obra seua arribarà o no a la Fira, negoci de llibres que ben pocs lligen i si ho fan és per costum, moda o rutina, per estar a l'aguait. 
Altres s'enalteixen pels meravellosos festivals que promouen sempre diferents i "innov-art" on mitifiquen persones i obliden misèries pròpies. 
Aquell acumula premis socials, ocupa el temps apamant probabilitats de resines i llautons als aparadors tancats i polsosos. 

Façanes. Façanes i clavills on medraran inevitables decadències que tot ho ensorraran. 

No mire flors i ni molt menys m'atrevisc amb els ulls de nens. 

El voluntarisme és sorra movedissa, les institucions cendra desfeta de paper cremat, interessades. Les.persones, no cal comentaris. La resta, penosa literatura. 

Silenci i música per no maleir. Sóc real si parle de fer un tast ensucrat?  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 19 d’abril del 2018

Gràcies Vida

Realment he de donar gràcies sense cansament, un cop i un altre, una vegada rere l'altra i encara més per haver viscut múltiples vides.

Em sorprenc per tot allò que he habitat i m'ha habitat, grapats d'històries, de  somieigs. Tots els petits universos que han arrelat, crescut, fructificat en mi i lentament ixen cap als altres, ja independents del que siga jo o faça. 

Sentir. Sentir-me rodó, complet, no descompensat, còdol profund de riu. Ser. 
Ser més enllà d'etiquetes, de cercles lletraferits, de catàlegs, de tendències i consideracions, de requeriments.

Intentar l'equanimitat,  ser pacífic i feliç hora a hora, dia a dia; i això perquè has gaudit al tobogan màgic de l'escriptura que et sorprèn a cada mot i silenci.

Respires, treballes, escrius i vius.
La resta, que la desconec, no sé si s'afegirà o no, però no m'importa, car poca cosa més necessite.

Vides viscudes, regalades, pensades dins de la pròpia Vida, la literatura...

Molesta't en obrir el següent enllaç.

https://m.facebook.com/photo.php?fbid=275366732644592&id=100005138011573&set=a.151266905054576.1073741827.100005138011573&ref=bookmarks

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 17 d’abril del 2018

SIGLES

Aquella paret d'algeps, blanca, perfecta i infranquejable m'inquieta.
Passe pel costat, de tant en tant; de la porta no sé el color, sempre amb la persiana de pluja abaixada i la finestra de casa opaca i barrada.

Quina llum entrarà?

La casa nodreix un esglai i regna el silenci, mirades perdudes i mans que s'agafen: freds que vindran, separació.

Mentrimentres i pegats al terra per les begudes ensucrades, crits, sorolls, vidres trencats i veus al carrers. La matinada s'arrapa a les pells i l'alcohol. Ningú no diu res. S'instal·la la resignació.

Ballen, escridassen, beuen, peces zombis dels engranatges MAF, invencions socials per al jovent i poble, formes d'ocupar o matar el temps.

 Ningú no se n'adona del gris de la casa veïna, la flama que vacil·la i quasi s'apaga: desconeixement, indiferència, cadascú va a "lo seu".

Fa dies, en preguntar-li, se'm posà a plorar: un altre, arribà la filla i en una plaça pública se li escaparen les llàgrimes.

Sigles com PUF, RIP, NER, PF, DIU, ACP, MAF, CDI, VSE, GOLL, MPO...

SIGLES  que oculten significats terrorífics, però no hi ha cap com aquella que s'oculta rere aquella paret d'algeps blanca i la persiana de pluja abaixada on, aliena al món, batega, amb lenta i callada espera, la mort.

VSE Vividors Sense Escrúpols
GOLL Grans Oportunistes Lladregots
MPO Mentiders Professionals Obstinats

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 5 d’abril del 2018

DE VEGADES

DE VEGADES


Ja està, tot cremat, tots els garbons fets cendra; de dimecres sant fins al proper, és a dir, ahir.

Una setmana de foc, arraps, punxes, roda el ferri carret carrincló, els sorolls cíclics dels eixos gravats al cervell i fum, glopades begudes de fum.

I mentre ahir al vespre rentava tota l'olor de la roba, pensava:

- I per què no escriure en 10 línies allò que alguns fan en 284. I a més, després de gravar-les, regalar-les a tothom?

Encara que no totes, Editorials.

Sí, aquesta és, de vegades, la resposta i no creure en els qui no treballen el seu nom en els mitjans convencionals.

Sí, sí; aquest és un home nostre, és ploma de la casa: editorials.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 22 de març del 2018

Horacianes, homenatges i veritats.

Què rumies Jana?
Al seu estimat li diu "qnyt" i ell li retruca "prncst" com li hagués pogut dir "sgtnt", i sempre amb un desig de bon dia o bona nit.

I jo sé llegir-los perquè les vocals elidides vibren als seus cors.

Ells és un escriptor molt poderós, però encara és molt més discret: en això existeix una relació tan directa com exponencial.

El fet és que dies arrere Jana esbossa un petit apunt i el saber de l'amic li apunta "Horacianes".

Us ho he de dir: el meu cervell cerca el poeta Horaci, però així, tan ràpid com un llamp, una pensada mig oculta se'm presenta: aquell poema del pimentó roig del poeta tan de moda, tan homenatjat.

He de recórrer als cercadors virtuals i, aleshores, llig "Horacianes" d'aquell poeta de les ulleres de cul de got. Ara, per tot arreu li fan recordatoris, rescabalen els seus versos i diuen que és "poeta del poble".
He de reconéixer que no l'he llegit a bastament; però això no significa que envers la seua poètica siga un desconsiderat.

Ja sabeu que, en això dels gustos i estètiques, ineludiblement hi ha una qüestió subjectiva, personal.

I si és ben cert que, no podem oblidar els qui amb la rella han trencat la terra erma, dura i seca,  i així poder lliurar aquelles primerenques llavors de vida, massa a sovint imagine quan vindran els  homenatges als qui treballen vius, dia rere dia, en la més absoluta entrega i solitud.

Ja ho deia abans a l'encapçalament d'aquestes quatre ratlles; sempre hi ha una excusa per divagar: Horacianes, homenatges i no amagar-se de res, ni de ningú per ser més o menys correcte. 

Ser aigua, dir tot allò que penses; i així diluir roques i obrir camins soterrats fins gravar la profunda i personal veritat.

dilluns, 12 de març del 2018

UNES ESTÚPIDES DECLARACIONS MASCLISTES


Tot i haver llegit l'article del comunicador Toni Soler "No em dona la gana" sense l'accent diacrític, he de concloure que, aquesta vegada, ell s'ha equivocat en el pobre argumentari per utilitzar la filtració política interessada per banda d'alguns determinats mitjans de comunicació com excusa per diluir la responsabilitat a què ha de fer front un polític per unes declaracions vergonyoses i desafortunades.

Lluís Salvadó, l'ha pifiada. I allò dit no té cap justificació, siga la que siga o puguem imaginar. No mai podrem justificar-la. Ha pixat fora de test. I ell ho sap, com ho sabem tots.

No podem treure-li ferro a les seues paraules, car les paraules són eines que fan coses, executen accions, imprimeixen intencions als fets, unes vegades amables, d'altres divertides, però també indignes, cruels.

No podem esborrar el greuge perniciós de la seua declaració interrogant el lector:

-"Per atzar, això no ho has fet tu alguna vegada?"
- Doncs no; no ho hem fet, ni ho fem, podrien contestar-li un bon grapat de persones al periodista.

No podem minimitzar el to i el seu contingut vexatori i masclista i justificar-les tot dient que es tractaven d'informacions i valoracions dites en privat.  Les accions perverses no coneixen d'àmbits públics o privats. Allò que està mal, que menysprea, esborra i esfuma els contorns d'humanitat són sempre criticables i condemnables. No juguem ara a fer una casuística de gradació del bé o del mal.

Si el dret a la intimitat s'empra per fer broma o treure la dignitat humana, caldria evaporar-lo. I això perquè aleshores sempre la veu que prevalga esdevindria la dels poderosos o aquells que per astuts ultrapassen tota legislació, siga aquesta la dels drets humans o la dels drets civils. I això esdevendria una humiliació de l'humà.

I per defensar açò mateix, és a dir, que el polític s'ha enganyat en la forma i el contingut de les seues declaracions, no caem en un puritanisme ideològic (aquest és l'argumentari de Toni per tal de salvar-li la vida), postura a la qual s'agafa el perdut i condemnat nàufrag enmig d'una tempesta oceànica.

Tampoc no podem caure de forma subtil, intel·ligent però parcial i interessada, no podem caure tampoc en una argumentació -per tal de generar simpaties per qui l'ha pifiada- en la provinença de les clavegueres de l'Estat per tal de minimitzar la insolidaritat verbal. Atacar a l'individu interessadament i injusta per estructures de poder és immoral i ilegal, però quin adjectiu podem atribuir-li a qui ataca a qui no mai podrà defendre's per la invisibilitat de l'acudit en l'àmbit privat? Reflexionem tots.

També i, amb risc d'equivocar-nos, podem esbossar la personalitat d'un ser per allò que ix de la seua boca. O no?

De fet, allò que immoralment feia la Brigada Político Social, la Gestapo, l'Stasi, la CIA o qualsevol estat corromput justifica o minimitza la estupidesa d'un individu? Doncs no.

Podem condemnar sine die el polític (Lluís Salvadó, en aquest cas) que ha embrutat la seua llengua, per fer burleta o caure en gràcia? Tampoc no hauríem de fer-ho.

I també ho argumente, per la Humanitat que es mereixen tots els éssers humans (botxins i víctimes), malgrat que alguns no la duguen a terme i consideren que hi ha persones de primera i persones de segona (Populisme barat).

Però la postura de passar-ho tot per alt, emprar argumentacions injustes, inhumanes i immorals d'altres individus o institucions, això no pot justificar un comentari masclista, injust i estúpid.

Ja ho deien els tolteques, tot i que avui en dia molts desconeguen els principis de la seua saviesa: "Sigues sempre impecable amb les teues paraules".   

I per què?

Perquè allò que surt per la teua boca és el que nia al teu cor profund.

Tothom ho hauríem de considerar. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 9 de març del 2018

REFERÈNCIES


M'agraden els llibres despullats. 

Sí, ja ho sé, sóc un exhibicionista però de la nuesa interior, personal. I dic açò sense cometre una redundància.

A hores d'ara, després d'haver vessat uns quants quilòmetres de tinta, observe la inseguretat d'escriptors que per recolzar la seua obra i impactar en l'ànima dels voyeurs -per tal de seguir en la mateixa línia, els pols d'un mateix fenomen- atapeeixen els seus escrits de notes, cites, etc, d'altri.

De vegades, garbelles,  i augmenta la dificultat per separar l'autor del citat.

Són pròtesis, una mena d'exo-esquelets per continuar un equilibri fugaç?
Escriuen la llengua dels àngels?
Als seus llibres rescabalen llengües mortes?
Serà un recurs, com ho és el fet de mirar-se a l'espill i dir-se:
" - Com ets de bo? Aquestes breus línies són aqueix guant perfecte a la teua mà".

Però jo no ho sé. De fet, en sé ben poc de tot.

M'agrada, cada cop més, callar la neu que relliscosa es rendeix, oir els colors, la llum dels mots, respirar la teua veu, somiar-te el silenci, lector.

Aquest sóc jo, un lliure perdedor que no té por a res, ni a ningú; un perdedor al vent que no res més necessita. Tancar els ulls amb l’única referència: la seua insignificant, alhora, que autèntica Vida.

Això és massa, un privilegi, regal de petits déus.

dijous, 8 de març del 2018

DONA

Dona.

Dir dona, persona, la deu
profunda, bella, lluitadora.
Coratge de mare, la llum,
com un mar en tempesta, vent
sinuós i potent, com l'aire
que t'arrecera. Dona molsa, 
arbre i flor crescuts a la terra.
Dir dona, tendresa en la carn
voluntat i  prestigi, ofrena 
valuosa. Dir dona cel,
perquè ella agombola els oratges, 
encant al vol, treballadora.
Dir dona, amable, volcà,
recer i garlanda, milotxa.
Rebost de la llengua, miracle,
talaia i arrel d'esperança.
Passat i futur, el present
on la vida regna i s'inscriu,
senyal sincopat de balades,
calendari de salms, humana.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 6 de març del 2018

Un punt per present

"Aquest és el teu any", li deia una persona a una escriptora pel renom exitós d'un dels seus dos llibres  que tenia publicats. "Aquest és el teu any", li repetia.
Observa, repassa les xarxes socials on tothom et considera! Ara mateix vius i palpites el vertigen. I ella, somreia.

Mentrimentres i en apartar els ulls d'aquella notícia,  ell pensava tan sols on posar un punt.

Era tan gran la nostàlgia per no haver-la estimat més que volia convocar els vendavals de la Terra, els núvols de llum sobre els seus cabells perduts,  aquell petit alè que el salvara.

On col·locar el punt, acabar aqueixa  separació cruel per tan propera, esdevenir aire? Respirar-la tot el que fóra possible, trenar-li amb comes aparadors de somnis, engronsar-li mots d'aigua amb interrogants corvats, i verbs novençans, incansables, a bastament.

On posar el punt i així rescabalar aqueix amor sentit que se li extravià?

No cercava res que s'allunyara de la seua compostura, del volum elegant amb què silenciosa s'ofrenava.

Dibuixaré -va dir- el punt i la frase finirà.

I així i tot demanava encara més i més almoines. Esdevingué un vagabund de totes les ciutats tristes i amables. Elles, li varen fer créixer llavors perennes, arpegis de paraules i aquell res taral·lejat i continu on va descobrir-la completa, magrana en sa boca.

Ella, present compacte,  joia esclatada i eterna dels seus anys sencers.

diumenge, 4 de març del 2018

INTIMITAT


Mont Saint-Michele
Escriure per habitar-te la profunda absència, per dibuixar petits filets lluents de llum i així, udolant
silents, enganxar-te a tot allò que fórem, bells animals, porucs, delitosos, salvatges...

Mortals de carn perenne, d'aigües inaudites, fugisseres d'oblit, assedegades pel viure, il·luminades per cors i pell i mans i veus.

I recordar-nos que en cert temps bategàrem, que fórem déus, i també un foc petit, volum humil d'un Univers que ja no mai més callarà si lliges:

Amor.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 22 de febrer del 2018

Les boutades dels polítics

Jana als quatre mesos
Havíem decidit, Jana i jo mateix, no escriure més al Facebook. No ho sé si ho mantindrem, però és clar, que retornarem al nostre blog de sempre enllaçat al fb.

No és que les meues paraules siguen imprescindibles, això seria estúpid prendre-ho literalment. Més aviat és que no tinc remei i que existeix una força interior que m'impel·leix a divagar,  somiejar i escriure com la metàfora incruenta que millor s'escau amb el meu tarannà.

I és clar, que amb tot allò que ocorre darrerament al nostre país (llibertats d'acció i pensament censurades, curtedat  lingüística imposada per via judicial, sedimentació ideològica i partidista d'institucions, estupidització del poble amb els mitjans de comunicació, etc) la sang em bull, protagonitza una efervescència en mí que he de contrarestar.

La gota d'aigua que curulla el got han estat les decisions preses per Donald Trump envers la manera d'acarar  el problema de la violència a les escoles (una versió reduïda de la projectada en la societat real americana).

No té bons consellers Trump, no els té. Amb tantes ments pacífiques i poderoses intel·lectualment com hi ha al seu país,  de quina colla d'inconscients i malvats alhora rebenta-pobles s'ha envoltat?

Permetre dur armes als professors al col·legi, introduir armes amb guàrdies per evitar la mort d'innocents, en realitat podem creure'ns que solucionarà aquests esdeveniments de desassossec afectiu i assassinats de persones?

Quina bogeria és aquesta i com un país pot permetre's que les seues regnes siguen dirigides per unes ments tan vàcues i superficials, tan allunyades amb l'empatia d'un planeta que agonitza i d'una població allunyada de la pau i la companyonia?

Mirem cap a dins nostre, radiografiem el nostre país, la misèria pròpia que ens envolta.

Fins a quan una vertadera, noble, humil i radical per pacífica Revolució?

La Paraula i l'Acció salvadora la tenim a les nostres mans. Cal canviar íntimament d'actituds. Posem-nos, iniciem aquesta melodia de Gratuïtat, Bellesa, Veritat i Bondat.

dissabte, 20 de gener del 2018

Presentació a la Vilavella de Petites postals per a Grupeco



Amb Rosa Maria Vicent

Us adjuntem les amables i autèntiques presentacions que em varen fer les meues amigues Rosa Maria Vicent i Marisol González. 

Poemari dedicat en la seua totalitat als membres d’aquesta cooperativa autogestionada que promou el conreu i el consum de productes ecològics i de proximitat.
Com heu pogut comprovar, si les paraules són la mida de les nostres possibilitats, estimats amics i amigues estem de sort, perquè ací, al costat de qui ens convoca les possibilitats se’ns presenten infinites.

         Pot ser també, les paraules (o mots, com a l’autor li agrada anomenar), siguen i esdevinguen el secret per transformar el nostre relat vital. Siga com siga, les paraules ens acompanyen durant tota la nostra existència i el que està molt clar és que amb les paraules que ens llevem del llit, ens n’anem a passejar.

         Amb paraules pròximes, senzilles i humils,…l’autor ens ha llevat del llit cada diumenge, durant 52 setmanes.
         Amb les seues postals ha despertat en cadascun i cadascuna de nosaltres les emocions més quotidianes i amables.
Casa de la cultura Manuel Vicent

         Enlairant milotxes i abraçades ens ha donat  motius de gratitud i ha creat vincles segurs plens de respecte entre totes i tots nosaltres.
Príncep estimat, com ja et vaig dir en aquella darrera postal, que era de tots, per per acomiadar les teues, “gràcies per la teua presència, els teus pensaments i la teua estima”.


         Ah! i al respecte de les teues preguntes a la introducció del llibre:  “…paraules críptiques?,   …paraules transparents?”   et dirè, Josep-Lluís, que hi ha tantes tasques com lectors i que aquestes són intercanviables.

JOSEP LLUÍS ABAD I BUENO

GRÀCIES, EN NOM DE TOTES I TOTS ELS QUE FEM GRUPECO, GRÀCIES PEL TEU REGAL.

Rosa Maria Vicent i Rubert


Presentació del poemari Petites postals per a Grupeco, de Josep-Lluís Abad
12 de gener de 2018


                 TRACTAT ECOPOÈTIC DE LA MÚSICA INTERIOR 

           Amb l’edició digital del poemari Petites postals per a Grupeco, el poeta Josep-Lluís Abad i Bueno ens ofereix un recull de 52 textos, fruit de la gratuïtat i de la gratitud, llavor d’emocions de qui sembra i conrea la paraula des d’una convicció particular de l’amor com a eix  transformador de cada experiència, dolç sedàs que ens separa del gra la bellesa i l’entrega, inestimable regal del seu batec interior i de la veritat més íntima.
          Durant un temps, cada matí de diumenge el poeta escrivia un text, a mena de postal, que enviava puntualment per whatssap als companys de la cooperativa de consum de productes ecològics (Grupeco) juntament amb una peça musical delicadament escollida. El conjunt de totes eixes postals, que lentament han reposat i madurat en el silenci de les estacions, configuren el llibre que es presenta.
           
Diu el propi autor en el prefaci a l’obra: “Qui escriu sent com muda la seua pell, com s’oxigena de forma íntima, com als llavis tasta bocins de felicitat”.
          
 Esta és l’essència de la poètica de Josep-Lluís Abad: la passió per la paraula com a camí de coneixement i transformació, com a expressió del ser i plasmació d’un innegable altruisme. Subjau en els poemes de l’autor una energia que s’expandeix de dins cap a fora, que toca el lector com una carícia,
         
 Direm més: en la poètica abadiana –permetem-nos el terme-, la pròpia poesia és el subjecte del poema, com ja va escriure en la primera mitat del segle passat el poeta americà  Wallace Stevens en un vers memorable: Poetry is the subject of the poem.
          
És a dir, la poesia esdevé de vegades l’argument, el verdader artífex del poema, l’única justificació. En paraules recents del nostre autor: “la poesia és l’aigua de l’ésser humà”.
         
 Els poetes, en general, prenen com a subjecte del seu ofici la imatge d’ells mateixos, poetitzen una experiència instantània o un seguici de flaixos instantanis. Són, de vegades, com els fotògrafs quan trien el punt de mira escaient al seu ull visionari. Açò mateix en el cas de Josep-Lluís Abad fa un pas més endavant que anomenarem autenticitat de sentiment i compromís amb el món i els sers que l’habiten.
        
La substància poètica de cada una de les 52 postals del llibre, com a regal exclusiu i exquisit, ve bellament embolicada, com hem dit, per una peça musical, diversa en cada cas.
       
 Podem dir que el poema també és una forma especial de partitura, com una mena d’electro de l’ànima de l’autor. La poesia és una forma particular de música, perquè les dos ho contenen tot. I perquè és la totalitat el que vol expressar i regalar amb les seues paraules Josep-Lluís Abad en este llibre de postals, la poesia i la música hi estan unides irremeiablement.
       
 La poesia d’Abad és energia comunicable, com també ho són les seues músiques.
       
Ara fa exactament huit anys (gener de 2010), escoltant la banda sonora d’una coneguda i bella pel.lícula  (Els ponts de Madison), van sorgir estos versos dedicats al nostre autor, que ara citem:

Tu que creues ponts en un piano
que arrapa els records sonors de la vida,
home de pluja bastit de silencis,
temps entre el temps, síl.laba de llum.
Portaves el diumenge i els versos
en dos maletes de centra i la pols
del pit t’encenia somriures d’herba.
(…)
Tu que escrius la veritat a batecs,
home de pètals que perfumes l’aigua
de la vida amb la pell dels intants,
toca la cançó que deté les hores
i endormisca el dolor de les flors.

 Ja des de la mateixa dedicatòria que encapçala Petites postals per a Grupeco, l’autor deixa constància que les seues paraules naixen d’allò que resulta visible, però també de l’invisible; de les converses dels dijous però també dels somnis bastits en solitud; del bell foc de la gratitud i de l’aigua de la pròpia vida; de la lentitud del diàleg amb la terra i de la velocitat dels miracles de l’amor. Generosament, la seua obra constitueix una ofrena, un aliment saludable per als qui la consumeixen i la degusten a petits bocins, en cooperació: els destinataris originals.
     
 I és ací on es fa palesa la música interior de l’home-poeta, que sona com un acompassat trenc d’alba en les retines i en la pell dels seus lectors.
     
 Subratllar finalment que l’amistat i l’afecte cap a este home del qual vam dir un dia que tenia tots els poemes al cap, és  inquebrantable des de fa un grapat de primaveres.


Tenia els llavis d’herba
i una solemne veritat al pit,
un grapat de mots a les butxaques
i la mirada d’un infant a contrallum
(…)
Tenia la finestra del cor abocada
a l’abisme senzill de la llibertat,
el gest nocturn de la música
i les mans amerades d’estels.
                                                                            (…)
Tenia tots els poemes al cap.

(No tenia l’oblit ni la desesperança).

       Certament, continua tenint tots els poemes al cap per a escampar  esperança.
       Gràcies, amic poeta.
       A tots, bon any i bones postals 2018.


Marisol González Felip 
6 de gener de 2018
Dia dels Reis







 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir