Esmorze una taronja navelate per treure'm tota aquesta desolació. I no puc.
Agafe la motxilla i fumigue les herbes catalogades per malignes i veig improbable, sense cap tipus de treva, llur desaparició.
Al fons del terme sent els trets i imagine la sang vessada fora d'un cor animal que quasi no batega.
Al poble les campanes al vol ens fan creure en festes sagrades.
Silenci i música per escapar d'aquesta escòria humana amb què compartisc aquest temps insolidari: tot tremola d'aparences i mentides erectes, éssers abillats, coets, campanars.
Una poeta s'empipa per l'oblit dels correligionaris de capella.
Uns altres preocupats per si l'obra seua arribarà o no a la Fira, negoci de llibres que ben pocs lligen i si ho fan és per costum, moda o rutina, per estar a l'aguait.
Altres s'enalteixen pels meravellosos festivals que promouen sempre diferents i "innov-art" on mitifiquen persones i obliden misèries pròpies.
Aquell acumula premis socials, ocupa el temps apamant probabilitats de resines i llautons als aparadors tancats i polsosos.
Façanes. Façanes i clavills on medraran inevitables decadències que tot ho ensorraran.
No mire flors i ni molt menys m'atrevisc amb els ulls de nens.
El voluntarisme és sorra movedissa, les institucions cendra desfeta de paper cremat, interessades. Les.persones, no cal comentaris.
La resta, penosa literatura.
Silenci i música per no maleir. Sóc real si parle de fer un tast ensucrat?
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada