VERGONYA

Que hàgem d'arribar i considerar tan lícit l'ús del gallec, eusquera i català com el castellà a la cambra baixa espanyola a hores d'ara del segle XXI i, en aquest context concret, és una vergonya per als dirigents polítics del país.

Del PP (amb poquíssimes excepcions si és el cas que n'hi ha) i de Vox no dic res, incults com són per amagar i negar la riquesa cultural i lingüística d'aquest país de la pell de bou i per la seua actitud d'emprar un reduccionisme lingüístic al castellà per ser considerats autèntics espanyols. Molta mala llet, revengisme i enyoradissos d'altres temps "con la Una, Grande y Llibre". Vaja, floridures intel·letuals.

Del PSOE i l'esquerra preferisc callar davant l'oportunisme conjuntural. 

Una llengua, la nostra, aquella en què pensem, sentim, estimem, vivim i escrivim que no depèn per sort d'aquestes espúries decisions polítiques dels qui van sempre, i en molts assumptes, per darrere del poble.

La Mar, nou cd d'Artur Álvarez

Artur Álvarez, poeta, artista plàstic i cantautor de Castelló ha editat un nou disc titulat LA MAR en les distintes plataformes musicals de distribució digital ( Spotify, Apple Music, iTunes, Instagram y Facebook, TikTok y Resso, YouTube Music, Amazon, Soundtrack by Twitch, Pandora, Deezer, Tidal, iHeartRadio, ClaroMúsica, Saavn, Boomplay, Anghami, KKBox, NetEase, Tencent, Qobuz…). 

La mar consta de 12 pistes, musicades per ell amb lletres de 12 poetes (la tria és personal) d'arreu del País Valencià.

Contra vent i marea plantejà un Verkami per editar conjuntament el disc físic i el llibre amb lletres dels respectius poetes, a banda de fer una campanya amb vídeos i ser entrevistat a Apunt Ràdio per l'amiga i poeta Susanna Lliberós, col·laboradora d'una de les seues cançons. 

El projecte arribà als 670€ dels 1600 en què estava valorat. Després del període per tal que els diferents mecenes, 19 tan sols, (dels 5.045.885 d'habitants del nostre País) aportaren el seu gra de sorra per materialitzar el projecte, que no aconseguí l'objectiu. (Sí, ja sé que Verkami és una organització privada. També sé que no tots els projectes arriben a bon port, però amb aquestes lletres volia remarcar els projectes interessants que es perden).

Artur ha estat i és un treballador incansable de la cultura en diversos àmbits; però després de veure que els seus dos darrers projectes musicals no han arribat a bon port, un sobre poemes musicats d'Ausiàs March i aquest segon, La mar tampoc, això em fa pensar que no sempre certs treballs valuosos per la seua qualitat musical resulten plausibles pel que fa a la projecció social i cultural. 

On és la solidaritat dels companys del gremi? Cadascú que s'ho faça veure... En aquesta societat capitalista on tot arriba a ser una mercaderia, on tot ràpidament es fagocita i tot seguit es perboca, sembla que l'individualisme impera i cadascú defén 'lo seu". La mirada no és ampla quan s'escorcolla l'horitzó, més aviat minsa, força mediocre i així ens va com a país. 

"Promoure la cultura de país", "defensar la nostra llengua" massa vegades són tan sols un acudit, eslògans buits per banda de polítiques lingüístiques i sintagmes emprats per cobrir l'expedient d'una classe política (parle en general) que ha perdut la fe en la nostra identitat i tots els projectes que la defensen. 

Una vergonya, sí, vergonya, per al respectable, per a tots nosaltres. 

Així i tot, Artur ha tingut a bé publicar la música per al gaudi de tothom. Sempre ha treballat així i aquest és el seu tarannà. 

Una vegada més li agraïm la seua proposta malgrat les circumstàncies; una decisió salomònica a l'estil de la mare que prefereix veure el fill --encara que el tinga una altra-- abans que fer-lo morir.

Podràs gaudir-lo ací: 

https://open.spotify.com/album/2D8gN5jjADZ5iU0oW2Gh45?si=QU2yXiyiQ-6CNkMe0WVD5w

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Homenatge a Josep Igual i Febrer

Vaig conéixer Josep Igual i Febrer als Premis de Poesia Ciutat de Benicarló on ell va resultar guanyador i jo finalista l'any 1997. 

 

Vaig tindre la sort de sopar a la seua vora i intercanviar alguna cosa més que paraules, un sentit profund de l'escriptor vinculat a la nostra llengua sense demanar res a canvi i una actitud sorneguera i burleta de la societat i la vida, però lliure de tota malvestat i rancúnia. 

 

Josep ha estat al llarg de tota la seua vida un llop solitari que s'ha mogut per diverses geografies i ecosistemes literaris. Ha conegut serps, fures, talps, coloms i papallones. Una fauna ben diversa. 

 

Des del primer moment el vaig calar. No plorava de la seua situació personal, ans al contrari, cada dia era un escenari per treure l'esperança i fe en la paraula i fer-la pública davant d'un món que navegava per indrets i interessos ben diversos. Un treballador de la paraula, que ens ha deixat un quadern de bitàcola per als presents i futurs navegants i per la qual cosa cal rescabalar de l'oblit i d'una sepultura ignominiosa. Una persona honesta que va guanyar-se les garrofes vers a vers, compàs a compàs i no mai millor dit amb melodies molt diverses i de vegades difícils, però en una solitud acompanyada pels amics, lectors i algun editor que el mirava i tractava molt més enllà d'un producte per a la venda: descobrí la seua vibració. 

 

Josep no mai va jugar a dues baralles, ni es tragué un as de la màniga per fer caure ningú. Això no anava amb ell. Però per conéixer Josep, a més de llegir-lo i com no, publicar-lo, caldria parlar amb aquells que el respectaren i el recolzaren mentre visqué. 

 

No sempre podem escriure la vida com una experiència lineal en la seua totalitat. Per això sempre cal preguntar i escoltar els altres que des d'un primer moment cregueren en Josep i el seu treball i compartiren el seu foc i l'aigua de la vida. 

 

Com ell mateix digué a L'eternitat enamorada, una obra no mai està acabada. Necessita de la llum i la bondat dels lectors per tal de ser reafirmada. Ell s'esforçà a cada mot. No s'acovardí en un camí que no mai s'acaba. 

 

Amb respecte i elegància fem per seguir-lo. Gràcies Josep, gràcies amic, gràcies mestre. 

 

Aín, 30 d'agost de 2021 

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

Carta a l'aelc.

Apreciats amics:

Us agraïsc l’interés que teniu -una vegada més- perquè forme part de la vostra associació.

Ja veig que feu una pila d’activitats per la llengua que compartim i defeneu els interessos dels escriptors associats (els econòmics i, també supose, d’altres relacionats amb drets d’autor i tot allò que resa el quadríptic), la qual cosa em sembla d’allò més bé.

Jo crec també en el Copyleft i les llicències Creative Commons que no són enemigues de la filosofia que defenseu, encara que sí complementàries.

Sempre he pensat que hom pot escriure més d’un llibre o guió o traducció, i no necessàriament ha d’ inscriure’s o associar-se. De fet, ens associem en tantes coses, projectes i compartim temps i vida amb tantes persones que no podem arribar a tot.

Com diu la vostra lletra estàndard al tercer rengló (per ésser adreçada a tots els futurs socis), ja heu arribat a la meua pròpia casa. I esdevindria un pas interessantíssim que tots els/les escriptors i escriptores que compartim llengua formaren part de l’aelc, tant si paguen quota com si no ho fan; demostraria, per la vostra banda, “un plus” afegit a la vostra pròpia associació.

Sempre he cregut que els diners -encara que necessaris- no han de ser motiu per classificar o no -en un grup- les persones (escriptors/ores). Així doncs, no crec que per no pagar una quota deixaran d’escriure, ni de viure plenament una cultura tant interessant com la nostra: la llibertat d’elegir la quota a l’hora d’inscriure’s – aspecte que veig en altres associacions de les quals forme part- és un suggeriment, i més, en temps de crisi.

No us retrac res, “Déu em lliure”, comente amb veu alta els pensaments que he tingut sempre. Potser alguns de vosaltres, també ho compartireu (o no).

Us agraïsc també l’interés per defendre els meus interessos (veig que majoritàriament econòmics) però en són tan petits els meus! Tinc la sort de treballar en un altre àmbit per fer que el meu cor bategue, i tinc la sort d’escriure per plaer, per confirmar-me com una persona més, i per regalar allò que pense i dic; no ho faig com una professió (perdoneu-me aquesta valoracio subjectiva, però l’estil de la vostra lletra sembla que vaja adreçada a PROFESSIONALS, o a aquells que volen professionalitzar una manera de viure com ho és l’escriptura). Dit açò, entenc i respecte que d’altres persones ho facen de manera honesta.

Em dieu per acabar la lletra “creiem que la teua presència en el nostre col·lectiu és necessària i mútuament profitosa”. La resposta a la vostra petició ja l’he escrita abans: comenceu per ampliar la vostra base de dades dels escriptors/ores, inciteu-los a participar als vostres actes. Esdevindria una gran revolució i encetarieu un tarannà d’excel·lència.

Per acabar, dir-vos que no vull traure cap profit de la literatura; però, com molts de vosaltres, amb el somriure d’un ésser innocent em donaria per pagat.

Desitge no haver-vos molestat amb aquestes consideracions; no és el meu estil, ni ha estat la meua intenció. Que tingueu un bon dia de treball.

Atentament, el príncep de les milotxes.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Resolució de l'antipoema de la cultura neoliberal

Són 

rigorosament

prohibides

sense l'autorització

escrita

dels titulars

del copyright,

sota les sancions establertes

per la llei

la reproducció total o parcial

d'aquesta obra

per qualsevol dels procediments

incloent-hi la reprografia,

el tractament informàtic

i la distribució d'exemplars

mitjançant lloguer

o

préstrec públics.

Així les coses

empalem la cultura que no s'esgaege,

empalem-la amb cedres. 

Que la foguera

creme 

les vanitats

dels solipsistes

enamorats 

de fama
QUI?

i que el "coco"

no passe de llarg

en aquest país

de pirómans

tafaners

i trists iconoclastes,

d'evasors

panxacontents

i assassins

de lletres 

d'ulls blaus

on les princeses 

i d'altres animalets tendres

engronsen 

els batecs

de la

cultura.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

A Morella construeixen un pont: de Paraules, és clar.

Un grupet d'amics i coneguts acudiran dissabte dia 9 d'abril a fer Justícia.

I on, us preguntareu?

Doncs a la Sala de Justícia de l'Ajuntament de Morella. No són Creuats, ni Cavallers, ni Mandarins; però bateguen per les meravelloses paraules.

No us cregueu que aquests xavals estan per damunt del bé i del mal. No, senyores i senyors. Són personetes normaletes, treballadors que perden la noció del temps en trobar-se amb paraules que ballen, o volen, o valen... I viuen i veuen que el món esdevindria amb més tristos vidres sense elles.

I somien i creuen que per la paraula valenta, clara i senzilla encara un altre món és possible.

Us enganxarem algun video perquè ho vegeu. I no és obligatori aplaudir.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Quan l'estupidesa d'alguns bledes ens deixa sense senyal

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Dia del Judici Final i 2ons Premis Bloc de les Comarques Centrals El Penjoll.

Encara que no ens trobem tan lluny ni en l'espai, ni molt menys a través de l'hiperespai, el dissabte dia 19 es convoquen i atorguen els 2ºns Premis El Penjoll.

El Penjoll és format per un grup de xavals i xavales que saben riure en aquests temps de plors i pluges.
L'humor seriós, corrosiu si convé i iconoclasta amb tot tipus de mites, persones i institucions ha suposat una alenada d'aire fresc des de les arrels més primerenques de la seua fundació.

Si et topetes amb una mosca emprenyant l'actual canibalisme polític, El Penjoll ronda.
Si viatges i fregues -pels camins d'aquest país- la primavera, El Penjoll camina.
Si els animals s'humanitzen i els humans s'idiotitzen, la selva del Penjoll.
Si vols el riure impossible de la teua ombra, El Penjoll badalla.
Si vols ficcions real i sòlides, El Penjoll dibuixa.
Si vius la bona música, El penjoll canta.


Projecte polifacètic, els cervellets petitons i nuclears dels membres, acostumen a tractar dels temes més diversos per obrir discursos i actituds combatives en una societat amorfa, descafeïnada i alienada fins al més profund moll dels ossos: diluir aquesta humanitat patètica i programada per al segle XXI.

Han de saber que és un projecte obert a tot tipus d'insectes, persones i entelèquies patafísiques, saboroses i esperpèntiques que vulguen tastar els seus caldos:

Provocació fonamentada i argumentada amb l'intel·lecte i cor.

No apte per esperits acovardits, conformistes de visa i marques a la pell i galtes.

Una bafarada potent d'aire fresc. Creativitat en estat pur. Creixement exponencial. I, ben fonamentades i de franc, cabassades de llum i riure.

Us convidem a les 18:00 el dissabte 19 de febrer a l'Alcúdia de Crespins. Serem acollits per la població i l'Associació Eco-cultural La Garrofera.

Salut i Terra.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Estats, pirates i botins.

Com diu l'amic Josep Porcar d'on he agafat la informació -i m'agradaria que qualsevol que pogués veure-la i escoltar-la- la llegira i la mirara, em faig eco de les paraules d'una de les ments més lúcides, clares i que posa els punts sobre les "is" el Professor Arcadi Oliveres.

Cal informar-se bé, per exigir mesures autèntiques de Justícia i no aquestes almoines que donen els Estats a les poblacions oprimides i explotadas amb el consentiment dels grups de pressió. Aquests Estats no representen la Veritat , ni la honestedat. Són vampirs al millor postor.

Correu la veu, que un altre món és possible.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Lectura de poemes a la Biblioteca municipal de La Vall d'Uixó

Avui intentarem bufar ben fort perquè els poemes-milotxa puguen ser escoltats a La Biblioteca Municipal María Dolores García de La Vall d'Uixó. Els poetes convidats -alguns no han pogut venir- i que acudiran: Antonio Cabrera, Nel·lo Navarro, Josep Tur i jo mateix, el Príncep de les milotxes.

Us escriuré una crònica i apuntaré alguns poemes de cadascú d'ells un dia d'aquests.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

XXII Setmana cultural a l'I.E.S. Honori García

Fa unes hores hem acabat la XXII Setmana Cultural del nostre I.E.S Honori Garcia de La Vall d'Uixó. Una tradició amb la qual intentem generar camins per una comunicació alternativa; per uns dies dissolem els rols clàssics de professors/alumnes i ens llancem a l'aventura de conviure amb un tracte diferent.

No és que visquem una estricta disciplina victoriana la resta de l'any, no és el cas, però relaxem les maneres perquè tothom se n'adone que, en aquest pas de vida, tan sols intentem ésser humans.

Pel que es veu, els xavals i xavales s'ho prenen seriosament; a poc a poc posen més que la carn a la paella i creuen en tot allò que ells mateixos fan. Activitats n'hi ha per omplir les bodegues d'un vaixell: excursions, projeccions de pel•lícules, concursos, jocs moderns i també dels nostres majors que ens ensenyen, tot tipus de tallers, conferències per als pares, menjars de germanor; a la fi, del que es tracta és apuntalar un bon ambient. ( M'ho perdonareu, però sembla que Jana, també vol treure's el selectiu).

Com una pinya, tots els membres de la comunitat escolar, pares i mares, bidells, secretàries, persones de la neteja, els membres del bar, participen per construir un microclima de bonança especial.

Avui, després de la subhasta d'articles artístics i l'entrega de premis ens hem adonat del gaudi aconseguit; hi ha un eixam d'ànimes silencioses i invisibles, però incansablement treballadores. És per totes elles que tot açò encara rutlla.

Siguen aquestes humils lletres la petja d'un sentit homenatge; ara, mentre fem balanç, desfem amb els llavis la neu caiguda al calendari del futur.

Amb la primavera resten menys hores per la vinent.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Segrest

L'ocell brasiler anomenat Sabia, com diu la cançó, fa 19 dies que s'endugué al Príncep de les milotxes a una illa tropical... Sembla, per les darreres notícies arribades al meu Ipad, que allà escriu paraules sobre l'arena blanca. De nit enyora amics i amigues, però s'adorm sota la remor dolça de les ones...
De cap de les maneres us ha oblidat.
 
Agrair la fotografia a Jandira Gitirana


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Nel·lo Navarro, T.N.T per al cervell

Aquest és el cas del meu amic Nel·lo Navarro: un revulsiu per al sistema establert, un desaprofitament literari i cultural de la potència que amaga aquest somiador, contacontes i faroner.
Nel·lo, un eremita connectat a la realitat, un camaleó versàtil capaç de conquerir-te el moll del cor amb una paraula dita, amb el misteri màgic que ens proposa humilment la seua veu...

Mig segle de T.N.T. per al cervell.
Per molts anys que ens regales tota la saviesa de la teua companyia i saber.

Del seu poemari L'empremta dels ammonits, IV Premi de poesia Jaume Bru i Vidal, 2001.

CREPUSCLE

Xiscladissa d'ocellam perdut al bell mig dels avellanars.
El llostre
combrega melangia amb deler pregon d'amant fidel
mentre els darrers rajos de sol
—efímera agonia,
ranera d'un jorn que es creia invicte davant
la mort—,
s'entatxonen tossuts contra el teu esguard.

Remor imperceptible de passes,
petjades subtils i esquives.
La geneta llaura amb precisió d'astrònom
sobre la fullaraca mil•lenària que cobreix el sot.
Aviat estrijolarà amb les urpes la celístia i,
irremissiblement,
brollarà llum de les nafres.

Aprofitem l'instant.
Deixem anar les mans al sexe
amb voluntat d'allau,
la llengua a la llengua
amb la mateixa passió que els ceps s'abracen,
la pell
a la pell.
Que la suor rellisque sobre la suor.
Que s'òmpliga de líquid la glera
que dibuixa el trajecte del teu melic
al mont de Venus.
Quin camí més llarg el de la lluna que despunta
guerrejant per arribar al
cim
dels teus mugrons!

NÀUFRAG

Escolteu el que us afirme:
adelere més la mort
que no pas la meva pròpia
absència d'aquest parany on l'honor baralla els naips
[com el tafur més avesat.

Mil vegades més
—per posar una xifra que em justifique davant el
mercat banal de
l'autoestima—
l'adelere amb un goig que a voltes se'm fa difícil
[d'assolir!

Jo tinc sort d'ésser nàufrag en la platja de l'oblit.
Jo conec l'ofici de faroner al bell mig d'un temps
que no te hores fosques i
d'una mar que no te ni esculls esmolats que envesquen
[els navegants ni onades que desarboren les naus intrèpides que la
[solquen.

M'estime més el silenci etern, amics, la memòria
arqueològica de les
meves pedres,
si al remat sóc jo el vençut.

Agrair la fotografia a juli_modul.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

PC Coste La Vall d'Uixó

Farà com tres setmanes us vaig narrar -ací i en altres comentaris a d'altres blogs amics- que havia estat en coma. De fet havia patit un estat comatós el meu ordinador. Duia tres anys funcionant ininterrompudament amb companyia de troians, virus i programetes de dubtosa procedència. Per una sèrie d'avatars que no vénen al cas, el vaig trastocar i en formatar-lo vaig perdre els tres anys d'escrits, maldecaps i neures de punxes i roses. Com sempre ocorre, no havia fet còpia de seguretat -passa en les millors famílies-.

Vaig acudir a Vicent, Lluís i Mariano, i en la seua tenda d'informàtica PC Coste de La Vall, no solament em solucionaren el problema, sinó que perderen diners, temps i sentit de l'humor amb la meua tristesa i cara de preocupació.
Com a bons cirurgians me l'han feta nova.

Falcaren al matxo del meu Core Duo 1,86 mhz sobre una taula i el tingueren quasi dos dies recuperant les dades de l'armari blau que jo, per impaciència, havia esborrat. I ho aconseguiren: el van ressuscitar.

Ara sembla un ordinador encantat, dels que prenen decisions autònomament. Avui dijous ha dit que no s'engega i potser siga per una mala connexió o vés a saber el perquè. S'haurà mort algun habitant secret, d'aquells vestits de blau, dels qui resten ocults a l'interior? Era la memòria ram, socarrada. Lluís i la meua vella torre són quasi un ésser. Abans de posar-li les mans damunt, ell ja s'ho olora per on aniran els trets: vaja tot un crack amb ulleres ambulants.
Dic jo, home, algun avantatge hem de tenir els qui portem ulleres!

En informàtica diuen que 2+2 són 3'89 i, de vegades, 4'08.

Deixem'ho així; m'he quedat en l'actitud personal dels Misters: capacitat de treball, professionalitat, sentit de l'humor (la vida val més que un ordinador) i amabilitat.

I per si us trobeu amb males llengües, us diré que la insígnia que penja a l'entrada de la casa no és: Ací, el que importa són els diners.

En aquesta sort que tinc de vida he plantat molts arbres, he tingut dos fills (encara ho són) i algun llibre se m'ha despegat de la carn. Ara, més que de paraula, m'he trobat amb dos nous amics: hauré de tenir cura de l'amistat.

I no trobe la resposta al perquè sóc destinatari d'aquests tresors, per què se'm fan aquests regals?

Gràcies, amics, de veritat.

Dir-vos que aquella caixa rosa no té res a envejar-li a la del costat, però em quede amb la platejada.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Bellesa

Mireu i llegiu la bellesa, la mateixa vida:

Filant Prim.
Noves flors.

És fabulós tenir amics, que són genials, artistes humils en la forma d'enfrontar-se a la vida.

Estic ben orgullós d'allò que hi diuen i com ho diuen.
Tot el meu respecte i estima per ells.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Notícies gulturals

I surten per la gola.

Biernes trese, Levante pàg. 67 parla sobre la narrativa del XXI premi de novel.la ciutat d'Alzira (pensava que hi havia boueros, motoristes fantasmes o no i gelats Avidesa), tres històries: novel.la negra, amor i immigració...

XV premi divulgació científica, aventura espacial, complexitat en l'evolució i nanotecnologia. A hores d'ara, els guanyadors/ores ja ho sabran... funciona així, són els Premis literaris, oi Calinca?

Em sap greu per la poesia, no se l'anomena; ara bé, igual va ser ahir que estava comatós, o bé segurament demà.

Per a la poesia sempre hi haurà un demà,(vullguen o no els mass media, en parlen o la silencien, isca en paper o com lleu tremolor d'uns bits), com a mínim 6 o 7 renglons... Perdó, volia dir 4, car els dos primers estan ocupats pel Nom del guanyador/a i el majestuós títol que ha de vendre. Com en les novel.les, de vegades, els/les editors/ores proposen canvis amb visc perquè així tinguen ganxo.

Batualolla quin merder s'ha montat al Parlament per la història del parany!
Us assegure que ja veig al presicamps i al portaluna sota la caseta de murta i fenassos, xiulant amb els reclams.

I per finir els finiments i fonaments, i exhaurir tanta Gultura, que no s'assabente el meu amic Alietes que se'ns pujarà per les parets. Ho deia amb raó (potser pecuniària, però també en un sentit més profund, íntim sense que "s'acoste al jo" o el semàfor s'encendrà), la pobra de la família!

Verge aquesta, trista i pura: deixeu-la als adolescents que la faran ma-dura!

Agrair la fotografia a A.Guandalini.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

P+PF+PP no és = Poesia

Vertaderament Poesia és l'única paraula que s'hauria d'utilitzar en majúscula, car el nostre vocabulari és contínuament vexat i menyspreat per una colla subhumana d'impresentables; a més a més, quina atzarosa coincidència: aquells qui mantenen la carxofa enfront les dents haurien de guardar silenci religiosament i eterna...

Pagues + Partits de Futbol + Partits Polítics no és = Poesia.

Si us plau, a qui se li acut aquesta comparació entre els diferents membres de l'equivalència? Això és de bojos!

Totes aquestes elucubracions vénen al cas perquè, per uns segons, he pensat en les meues veïnes Mercedes, Carmen i Teresa.
Cada matí, mentre ses Excel•lències de la Política i els Pobres jugadors de Futbol - quina pena em fan- tenen els comptes bancaris farcits de morralla literària (diners), elles s'aixequen i amb el silenci de la rosada s'encaminen cap al magatzem de taronges: abans, ja han hagut de deixar esmorçars i menjars preparats, les carteres del col•legi arrenglerades i lluentes, la cara adormida perfumada d'il•lusió...
Són les 6:30 i tenen 7 graus centígrads entortolligant-se dels peus cap al cor. Aquest treball desconeix els horaris, sempre dempeus, adobat amb els sorolls dels caixons de plàstic, de la cinta transportadora, els bouets, els camions... A 8 € l'hora i 10 € les especials.
Igualet, igualet que l'horari de becada trista d'alguns polítics amb tots els privilegis instaurats. I no parlem de la quasi vaga que volen fer els clubs de futbol per la mesura governamental d'apujar als futbolistes estrangers fins al 43 % la retenció no gens magra dels seus guanys. S'ha paralitzat perquè negociaran amb el Govern...

A 8 € l'hora i 10 € les especials; la mitjana és de 540 € mensuals tirant per alt: recordeu-ho futbolistes de cartó, politiquets de tres al quart...

Ja els donaria jo mantega -sense lidocaïna- als qui mantenen uns privilegis tan immorals!

Els morrals, encara s'atreveixen (lliga professional de futbol) a dir que si es prenen aquestes mesures Espanya perdrà prestigi.

Quina poca vergonya!

El que hauríem de fer, a banda de desenterrar tantes humiliacions històriques, és enterrar aquestes injustícies independentment de si hi ha o no crisi.

Plora amb ofecs roents la Poesia perduts els pètals bells de la Literatura... Elles, abillades amb els noms d'aire, representen llum innegociable en la foscor, la puresa de les fulles mortes, l'esperança que rodola al vent... Una primavera no executada.

Agrair la fotografia a Ziga-zaga.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

On tot és aire, la meua web

Apreciades/ats amigues/ics:

He estat uns dies treballant de valent; cercava pels calaixos de la memòria articles, publicacions i una mica de tot això que he anat escrivint al llarg dels dies d'aquesta fabulosa vida que m'han regalat.
M'he sorprés de paraules pensades i dites temps arrere, paraules quasi oblidades, paraules espill: en llegir-les removien el dibuix genètic de la meua persona.

Perquè al capdavall, no res s'oblida; tot resta inserit en les capses de magma boirós de les nostres cèl·lules.

Maria Teresa Cases m'ha teixit la màgia web, aquest altre llenguatge tan estrany anomenat "html"; ella ha tingut la paciència per corregir-me les errades, d'explicar-me el significat dels signes i dels símbols que obren nous horitzons, parcel·les d'una biografia inacabada. I per això el meu cor s'apropa al seu i bateguen parells, càlids, confiats; ella m'explicà les vocals d'aquest llenguatge, el ritme dels mots, els colors i la música oculta: la meua amiga i mestra de blaus.

Se m'havia oblidat en un primer moment, ara corregit, agrair les traduccions dels diferents Pòrtics a Patricio García, Dominique Laussac, Francisco de la Rubia i Jordi Peris. Una mica de la vostra sang, també flueix per ací.

Així doncs, us he penjat el meu esquelet vacil·lant, però abillat de nacre... al capdavall, uns mots perquè em conegueu millor.

Però ja ho diu el propi nom d'aquesta web: "On tot és aire"; en aquest lloc, tot és lleu, quasi invisible, misteriós...En aquestes paraules em trobareu, la pell de cristalls, però el cor intens; podreu acostar-vos a la meua fotografia, perquè és cert i no mai ho he dubtat que sóc el que escric i per tots vosaltres, amigues i amics lectors, n'estic ben orgullós.

A l'esquerra del blog podeu trobar també  l'enllaç de la web; si necessiteu algun document per imprimir-lo, m'ho podeu demanar al meu correu.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Mario Martin.

Imprimir

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

No existeix l'oblit

Apreciats amics i amigues: No penseu que estic de vacances, ni que m'he oblidat de tots vosaltres... Si us conte el secret no el creuríeu, però darrerament hi tinc més paraules per centímetre quadrat al cervell i la llengua, que a les gemmes dels dits. No em deixen tranquil, ni me les puc treure de damunt i... tot i que passe uns dies de vacances per ser les festes patronals de La Vall d'Uixó -el meu poble-, em falten hores perquè simplement estic finalitzant la construcció d'un nou castell d'aire per a vosaltres. Hi trobareu entre les pedres i milotxes humils, una mica del príncep que us acompanya... de l'home d'aire que cada dia -en aixecar-se- somriu humanament per ser digne de la vostra estima.

A reveure... aviat seré amb tots vosaltres.

Una abraçada.

El Príncep de les milotxes

Agrair la fotografia a N.F.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Manuel Vicent, Doctor Honoris Causa en Castelló

Despús-ahir, dia 7 d'octubre, la Universitat Jaume I atorgà el Doctorat Honoris Causa a l'escriptor de La Vilavella, Manuel Vicent.

No mai havia assistit a un acte d'aquestes característiques que, per altra banda, patia d'un calc de cerimònia religiosa pels temps en què discorria l'acció. Però la solemnitat exigeix aquests tipus de rituals.

Si la meua oïda no està equivocada s'inaugurà el Paranimf de la Universitat per a la ocasió, però puc anar errat ja que no m'agrada demanar detalls que considere no són els importants.

El padrí i, per tant, defensor dels Doctorand fou el professor Francisco Fernández Beltrán que, amablement, ha penjat al seu blog la laudatio perquè puguem gaudir-la. Hi féu una descripció de la vida de Manuel a la llum de la seua obra; però remarcà que on realment ha despuntat i sobreeixit l'autor castellonenc és en la columna de 438 paraules dels diumenges, al periòdic El País.

Ara ens agradaria també disposar digitalment (existeix la literatura que no consumeix paper) de l'art que Manuel dibuixà en la  conferència on plasmà la visió del món que sempre ha defés: una ironia culta lligada al descobriment que les coses importants en el nostre viure estan tocades de senzillesa.

Envoltat per estudiants, professors, amics i veïns, les seues paraules varen rebre un càlid acolliment: el to amable, crític i humà demostrà un cop més la seua particular Qualitat i Saviesa.

Per molts anys, Manuel...

Joan Vicent, encara no m'ha enviat cap foto de l'acte, però està perdonat...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir