dimecres, 22 de juny del 2022

El somni de Guy Passant

El creïllar silenciós d'Aín
Sí aquest nom, i no l'altre de l'escriptor francès, era l'autor del llibre d'història que havia d'estudiar per tal de fer el darrer examen de segon de batxillerat. No havia anat mai a classe i, a falta de pocs dies, no trobava el meu professor, ni coneixia l'aula on havia d'examinar-me. 
 
Al somni, patia de valent, doncs ningú m'oferia resposta adequada i no havia manera de fer-me amb ell. Tenia altíssimes qualificacions de totes les altres matèries, però em jugava l'any si no aprovava aquesta. Mirava l'índex de l'assignatura a estudiar i coneixia algunes consideracions generals, però no m'enfonsava fins al moll de l'os. Patia a cabassos per no concretar amb el professor invisible allò que devia estudiar. 
 
Mancaven quaranta vuit hores...i em vaig despertar. 
 
Ara he tret les males herbes del tros per tranquil·litzar-me d'una angoixa que desconec el perquè, quan sempre he estat jo qui examinava d'una altra matèria. 
 
El creïllar, esponerós i humit, després del reg vespertí d'ahir a dos quarts de nou i mentre plovia a cànters. Jana i jo romanguérem tres quarts d'hora sota el fullam d'un cirerer que ens protegia. 
 
Amb un capvespre que es fonia de gris, acotxàrem la nit ben mullats. Aín, el poble on l'aigua per tot arreu canta. 
 
Avui, de matí, els talps han tret creïlles del terra; no les han menjades. Mitjanes elles, amb les mans, les he tingudes que colgar de nou. 
 
Ara, amb l'afecte dels mots us desenterre els somnis: tot i la misèria humana i els vagons cíclics de desenganys, vull creure en la vida. Unes paraules dites poden apunyalar la intimitat de les persones, altres paraules també engronsaran l'esperança. 
 
A prop meu observe papallones acaronar l'aire.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dissabte, 11 de juny del 2022

Ser persona

Ser Persona, de Joan Garí. 

No recorde ben bé si fou l'any de la publicació de Física dels límits (2001) o el següent, que al Casal Jaume I de La Vall d'Uixó vaig presentar a Joan Garí i l'obra. El que sí recorde d'aleshores fou què vaig dir: - "A l'escriptor li haurien de pagar un sou, no per tal de fer classes, sinó més aviat per escriure al llarg dels seus dies".  Però això no fou possible, ja que els fesols nodreixen la ment que pensa i, en tots aquests anys des d'aquella data, Joan Garí ha hagut de conjuminar una activitat amb l'altra. Una petita crueltat satisfeta com a penyora. 

Escriure és l'aire que sustenta Garí de temps immemorials fins a la data present. La seua cambra interior i externa són testimoni del que parlem: l'extensa obra que ha teixit en tots els àmbits de la literatura, tant òbvia com secreta. 

L'editorial Afers, ha tingut a bé publicar el dietari gravat dels seus 50 anys acomplits, una data essencial i compromís del nostre autor; i els lectors, gaudiran d'uns moments on la prosa i, mig oculta la poètica, ens ofertaran una nitidesa d'idees extraordinàries. No és tan sols com ho fa, és a dir, com engalza els mots, frases i com s'explica, sinó també la conspícua pulcritud amb què ens envolta i sedueix. 

Que siga amic meu i company de batalles diàries i discretes, no li resta cap mèrit a aquestes paraules,  ans el contrari, perquè ens reafirma com una de les veus dietarístiques que cal considerar al costat dels excel·lents Pla i Fuster. I que ningun altre se senta ofès per no estar anomenat en aquestes línies. 

Elegant, precís, exacte, ens adonem que cada mot s'enganxa d'una manera tan polida que el lector no pensa en cap moment ni en sintaxi, ni gramàtica, fonaments vitals de cada pàgina. Així et fotografia amb paraules una escena, i tot seguit l'analitza aprofundint en consideracions tant racionals com emotives magistralment indissolubles. Ataca la cita d'una cançó, un record, una música que el seduí en la jovenesa, s'encomana a un tòtem ja en la llar dels sants i alhora capgira, transforma i construeix, sense embuts, els elements de la seua llar. 

Garí escriu i es manifesta dúctil, però ferm i clar alhora; un impecable  aliatge que no et decebrà. Sabràs lector, en tot moment, quin tipus de natació i la distància que farà; no guardarà mai roba al llarg del seu periple per si convé l'oportunisme. Tant si parla de política, polítics, literatura i/o reflexiona de qualsevol altre tema, divisa la seua honestedat intel·lectual. De tant en tant Joan Garí t'obre una finestra a la seua intimitat, la qual cosa l'humanitza i ens l'allunya d'aqueixa aparent asèpsia de despatx. 

A hores d'ara lector, si et mires en aquest espill que de manera tan curosa Joan Garí ens ha dibuixat, comprendràs aquella dita del savi Parmènides quan afirmava que "l'ésser pot dir-se/ manifestar-se de múltiples maneres". 

Passejar els ulls per les pàgines d'aquest llibre pot esdevindre - en mi ho ha aconseguit- una altra forma de sentir-nos estimats. Gràcies amic, gràcies company.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 8 de juny del 2022

Serralada d'Espadà

Després de tot aquest temps, camine sota un cel capvespral mentre piulen ocells que canten l'aigua i el verd dels turons. 

Aixequen el vol les grises i blanques tórtores mentre la llum s'allargassa. A l'horitzó i metàl·liques encara, es distingeixen les torres de llum, balises per resseguir-te. 

Als darrers moviments d'un sol adormit sobre els saücs, somie cireres aèries i les flors grogues i liles del creïllar; els aspres caquis rodolen fins a les mans i si els esbarzers em punxen, aleshores llurs flors d'albes sanguínies m' apunten en balanceig la dolçor: en l'absència que t'escric ets el parc natural.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 6 de juny del 2022

Realisme poètic sobre un nou poemari

Una primera espasa de la poesia actual catalana (segons la Presidenta de la institució a què pertanc) m'envia una nova invitació a la presentació del seu darrer llibre. 

Estic desvanit, que una llista de correus amb molts anys i panys arreplegue la meua adreça electrònica, però encara més que s'hagen recordat d'un mortal en potència. Però aquesta alegria que em fustiga els nervis perifèrics, a poc a poc s'alenteix fins aturar-se sense que cap neurona de les meues puga enviar el corrent elèctric a la següent i així, per les sinapsis, l'eufòria continue. 

Barrunta el meu cervell: 

1/ Distància quilomètrica que ens separa. 
2/ Preu del carburant. 
3/ Hipotètiques ampolles d'aigua. 
4/ Atenció absoluta en la conducció. 
5/ Temps emprat. 
6/ Hipotètica mossegada per enganyar els nervis ventrals. 
7/ Compra del poemari. 

Els nombres m'escridassen à cru tête i una boira apegalosa m'abat, afona aquest pregon alhora que deliqüescent desassossec. 

Arrupit sobre els xiulits emesos per la funda amb pentagrames del sofà, somie per què no m'haurà convidat a la lectura electrònica del seu llibre, aspecte que hauria fet de bon grat perquè sóc aplicat lector. 

 Un cop més vagarege per la memòria sobre les fulles blanques d'un llibre inexistent. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir