diumenge, 29 de juny del 2008

Excuses: L'altre jo que m'habita.


De vegades una imatge genera paraules, és com l’aigua d’un pou enmig de la pols d’una caminada. I aquest ha estat el cas d’aquesta fotografia que m’impressionà per una mena de casualitats. L’escriptor Nel•lo Navarro m’envià per correu electrònic una imatge que vosaltres podeu veure al costat d’aquestes lletres. I, tot seguit, se m’encengué una llum de carbur en la memòria.

En primer lloc parlaré de l’explorador, una persona coneguda per mi des de la infantesa, a qui tenia, des de fa massa llunes, guardada en una calaix, però això sí, un calaix de sorpreses. A Nel•lo no mai se li ha apagat aqueixa llum rere els ulls de càlida arena oculta. Sempre l’havia considerat com una mena de mag allunyat del temps, un prestidigitador dels atzars més inversemblants, un encantador de les paraules. I he de dir-vos que ho és. Passar una estona amb ell és tota una delícia; embasta, amb la veu, les històries més divertides, senzilles i sentides, històries de veritat. I tot açò, perquè és un rodamons encuriosit. No existeix la peresa quan entre cella i cel se li dibuixa un horitzó. Apareix el xiquet delerós d’aventures. I us escric tots aquests renglons, com una excusa; perquè conegueu una mica més, l’aventurer que s’amaga entre les grafies amables del seu nom. Si hagués nascut 100 o 200 anys enrere hauria sigut un viatger inquiet, un descobridor de noves terres i paisatges. Ara, he de dir-vos que també ho és. Sempre he cregut que duu, amagada a la sang, la nissaga viatgera dels pixavins.

El cas és, que l’altre dia se n’anà a la serra de Gúdar i, allà, trobà un mas derruït i abandonat amb una mena de cementiri que replegava els habitants morts d’aquells llogarets. Com que Nel•lo s’entrena per ser testimoni, tant de la vida antiga [ veure el blog sobre la guerra civil ] com moderna, la seua càmera fotogràfica en fou testimoni del que heu pogut veure a la capçalera de l’article: una maniseta funerària.

I ací s’inicia la segona part d’aquesta història. Ell mateix em digué que es quedà bocabadat en veure el text escrit. Vosaltres, amics i amigues meus i, també, amables lectors/res desconeguts/des que per primera vegada us apropeu al blog, m’haureu de perdonar que haja de parlar de mi mateix, però la casualitat ens força. A la maniseta parla d’un Poeta mort l’any 1860 amb nom D. José Luís Abad Bueno. Comentat l’assumpte amb persones que es dediquen a la paleografia (Leopoldo Peñarroja, company meu de l’I.E.S. Honori García) digueren de la veracitat i autenticitat del document. El tipus de lletres eren les emprades en aquella època; es poden veure les línies entre les quals s’ha escrit el text (normal i corrent en aquells temps). El "D." del nom ve a dir que era una persona ben considerada pels veïns i el "Bº" del segon cognom és “Bueno” forma també normal d’escriure’l a falta d’espai.

Anem de càbales!

Ja sabeu que, amb la distància i respecte pels poetes de la nostra cultura, jo sóc aprenent de poeta. Vaig nàixer 100 anys menys un dia després de l’enterrament d’aquest homònim meu (malgrat que no diu la data del finat) i, per tal de finalitzar, s’anomena com jo mateix.
Totes aquestes coincidències fan que pensar i, tots els amics de l’esoterisme podrien deixar de dormir. No és aquest el meu cas, però em sorprenen aquestes troballes. I la ment vola ràpidament per llocs on el temps engronsa paisatges i senyals de tendresa. Terra de pastors i dones i hòmens de la pols. Una pols replegada entre les mans que dóna fruits, vida, però que també suporta el buit i l'aridesa… La vida al camp és dura, real; és capaç de treure't de l'interior fantasmes i pors, però pot edificar somnis, una mirada profunda de tot el que batega. Podria ser un versista commogut per la naturalesa, per les hores abillades de solitud entre els animals i els tristos vents d’hivern que xiulen càntics de melangia. Podria ser "lo sinyor del mas", un home que hagués pogut accedir a una cultura i unes lletres. Un seguidor i coneixedor del romanticisme del moment. Me l'imagine a les festes emblemàtiques relacionades amb la natura, tot departint uns versos i aclamat pels companys, amics i treballadors.

¿Què en penseu?

Agrair a Nel·lo Navarro la fotografia i aquest esbós de vida nova que m'ha regalat com una lleu excusa.

Josep Lluís Abad i Bueno

diumenge, 22 de juny del 2008

Paraules per a una papallona.



Oh dolça papallona... La meua tristor és tan subtil com els set haikus que pots sentir en aquesta pàgina. Assegut al corral emblanquinat, recorde l'heliotropi que plantí agafat de la mà del meu fill. Per la primavera, les abelles i tu, carregàveu rosades i pol·len: libàveu la llum, el silenci del dia. Aquell nen entrava a la cuina i reia unes voltes; d'altres, plorava. Era la carn i l'escola; era la vida. Ara que lentament se'm desfan els records, vull escapar-me del somni profund i proper.
Crideu-me paraules!
On sou?
Qui us ha vist, per quins llocs?
Lluny de la pols, de la terra?
No em deixeu!
Per la vostra fe amagada, jo he estimat els hòmens.
El sol m'acarona amb uns rajos de bes. Són els patis de calç, on ni lladren els gossos, ni els insectes brunzeixen, un rectangle de pedra.
La nit de Sant Joan se m'acosta, rossega el meus ulls. Calla't amic i no et queixes! Obre el teu cor i gaudeix com t'acull el trist vímet de l'engronsadora. A casa ningú no respira: estic sol i, ara, una ombra m'atansa. Em venç.

Josep Lluís Abad i Bueno

Espera



Quasi tots els meus actes són un pròleg
de l'ombra imperceptible del demà.
Quina pressa és aquesta tan caníbal
en menar-me salvatgement i estúpida
cap al marbre gris de la sepultura ?
Paladeja l'insomni del teu fill,
el vers movedís gravat en la boira,
la pena de l'heura i el buit del bes
no rebut; descabdella el prim sopluig
del silenci en llaurar els secs del cos.
Al capdavall, tan sols restarà l'única
prova del viure: un poema de carn,
metàfora que els teus llavis desperten.


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la foto a retina.digital

divendres, 20 de juny del 2008

Les meues dones, V.

Ella era natural. La podies trobar, enigmàtica i callada, enfront d'un cel de bresquilles. Els seus ulls dirigien una mena de cadenes celestials que tallaven la lluna. Però l'única sang que corria era la melangia. L'havia primfilada des del seient d'un parc, a recer d'uns jocs infantils, que traçaven, ja, habitatges interiors de nostàlgia. Princesa del silenci, regnava sobre l'espai i totes les busques del desig veneraven les dimensions per on ella passejava. Aquell capvespre el meu cor esdevingué espia. Tanmateix, m'inquietava aqueix esguard seu, immòbil, com si fos una roca que olora les distàncies. Quan feia regressar el temps, actualitzava els sentiments i tot allò que qualsevol persona no hagués aconseguit. Fins i tot els pètals de les flors copsaven aquests minúsculs canvis. Tenia un do: fetillera de l'aire, ofrenava la realitat de tots els somnis. Us he de dir que, entre les mans, va replegar, sigil·losa, els meus secrets. M'ho confirmà el lliure esbós del seu somriure en l'abraçada. Ser u amb ella: carboni pur i aiguamarina.

Agrair la fotografia a Venkane.

Josep Lluís Abad i Bueno

dijous, 19 de juny del 2008

¿Original?


¿A qui li agrada el futbol?

Potser, aquest, no és un país d'aficionats i afeccionats a l'emblemàtic esport. De ben segur que no existeixen al planeta problemes tan sucosos, ni tan importants com aquest.
¿A Eritrea mengen mill?

¿A qui li agrada el futbol?

Les tones d'imatges, colors, mobioles, debats, refrescos, llepolies, coixins d'espuma per als cervells alifacats (gràcies per l'apunt Permandel), energia ¿malversada?, arbres i més arbres de papers talats per escriure ¿estupideses? -afirme- vanitats, milions de metres cúbics de tinta i més tinta vessada en remissió pels nostres pecats...una minúcia. ¿Haurà agonitzat en Benín, ara mateix, alguna criatura per no tindre una miserable sulfamida, totalment infectada i infestada de protozous?

¿A qui li agrada el futbol?

Encara no m'he assabentat que la nostra humanitat patisca d'aquest defecte. Certament, tinc un amic a qui li agrada el futbol. Però ell és innocent, una bona persona i, a més a més, podria deixar de veure'l, alhora que els seus llavis emmudir... i us assegure que no passaria res; m'estimaria amb la mateixa proporció i generositat; i no perdria, ni la competència lingüística, ni la bellesa amable de la seua paraula: F. Garrido.

A qui li agrada el futbol?

Ja no eixisteixen les crisis. Ni familiars, ni econòmiques, ni religioses, ni existencials. Glaçons de fe ens igualen amb cervesa rossa, ens hem fet la manicura i hem passat per les pedres caldes de l'esteticienne. Ara mateix davant la Full HD, DIGITALITZATS, amb tecnologia Dolby Surround 7.1 totes les vaques pasturem rere el verd.
¿En quin lloc del món encara apallissen els humans?, ¿Cuba, Tibet, Tailàndia, els Units Estats?

Un episodi èpic meravellós. Aquest país seria molt diferent si a la nostra gent li agradés el futbol.
Quina sort la nostra: escombraires, infermeres, mestres, terrissaires, diputats, poetes, guardaagulles, paletes, polítics, somiatruites, cambrers, estudiants, esclaves, directores generals... tots ens hem buidat la carn i la ment. Per moments hem esfumat les diferències econòmiques i racials, religioses, culturals. Hem assolit la democràcia més profunda, més elegant i humana, hom diria, quasi reial.

Digueu-me si, en aquest meravellós, pulcre, preciós planeta, hi ha algú a qui li agrade el futbol? Jo ho desconec. Ara ja disposeu amics amables, també desconeguts, la meua llengua per esmolar una cruel navalla...La meua esquena, al vostre abast, pot rebre pals.






Josep Lluís Abad i Bueno

diumenge, 15 de juny del 2008

Acelerando, de José Hierro.

La meua amiga,"Papallona de dilluns", generosa, bella i poeta com és, m'ha enviat un poema que, perdut en el seu passat de boires amables -em deia- li va impressionar i marcar la forma de viure i veure la vida. Verdaderament és un poema meravellós, d'una sensibilitat immensa que sembla fora del temps i, per això mateix, dibuixa l'intent d'escriure el seu transcórrer: ho aconsegueix. I tu veus com s'accelera la vida, a través de les paraules del propi poema, fins arribar a la fi amb una imatgeria portentosa.Un sentiment particular expressat en paraules per al gaudi general. José Hierro, aquell home calb que recorde d'entrevistes a la televisió, home particular i emotiu, d'una veu profunda. Pots sentir-lo amb la veu del propi poeta.

Acelerando.
Aquí, en este momento, termina todo,
se detiene la vida. Han florecido luces amarillas
a nuestros pies, no sé si estrellas. Silenciosa
cae la lluvia sobre el amor, sobre el remordimiento.
Nos besamos en carne viva. Bendita lluvia
en la noche, jadeando en la hierba,
trayendo en hilos aroma de las nubes,
poniendo en nuestra carne su dentadura fresca.
Y el mar sonaba. Tal vez fuera su espectro
porque eran miles de kilómetros
los que nos separaban de las olas,
y lo peor, miles de días pasados y futuros nos separaban.
Descendían en la sombra las escaleras.
Dios sabe a dónde conducían. Qué más daba. «Ya es hora
-dije yo-, ya es hora de volver a tu casa.»
Ya es hora. En el portal, «Espera», me dijo. Regresó
vestida de otro modo, con flores en el pelo.
Nos esperaban en la iglesia. «Mujer te doy.» Bajamos
las gradas del altar. El armonio sonaba.
Y un violín que rizaba su melodía empalagosa.
Y el mar estaba allí. Olvidado y apetecido
tanto tiempo. Allí estaba. Azul y prodigioso.
Y ella y yo solos, con harapos de sol y de humedad.
«¿Dónde, dónde la noche aquella, la de ayer…?», preguntábamos
al subir a la casa, abrir la puerta, oír al niño que salía
con su poco de sombra con estrellas,
su agua de luces navegantes,
sus cerezas de fuego. Y yo puse mis labios
una vez más en la mejilla de ella. Besé hondamente.
Los gusanos labraron tercamente su piel. Al retirarme
lo vi. Qué importa, corazón. La música encendida,
y nosotros girando. No: inmóviles. El cáliz de una flor
gris que giraba en torno vertiginosa.
Dónde la noche, dónde el mar azul, las hojas de la lluvia.
Los niños -quiénes son, que hace un instante
no estaban-, los niños aplaudieron, muertos de risa:
«Qué ridículos, papá, mamá». «A la cama», les dije
con ira y pena. Silencio. Yo besé
la frente de ella, los ojos con arrugas
cada vez más profundas. ¿Dónde la noche aquella,
en qué lugar del universo se halla? «Has sido duro
con los niños.» Abrí la habitación de los pequeños,
volaron pétalos de lluvia. Ellos estaban afeitándose.
Ellas salían con sus trajes de novia. Se marcharon
los niños -¿por qué digo los niños?- con su amor,
con sus noches de estrellas, con sus mares azules,
con sus remordimientos, con sus cuchillos de buscar
bajo la carne. Dónde, dónde la noche aquella,
dónde el mar… Qué ridículo todo: este momento detenido,
este disco que gira y gira en el silencio,
consumida su música…

De “Libro de las alucinaciones” 1964

Agrair la fotografia a -Zyber-.



Josep Lluís Abad i Bueno

dissabte, 14 de juny del 2008

Interludio OSR

Per a pensar una miqueta la lletra.

Cançó del disc de Tote King, Un dia cualquiera.
La lletra està agafada d'una conferència que donà l'advocat David Bravo, membre de l'OSR, i company d'I.E.S de Tote King.

TEMA: EUFEMISMES I EXAGERACIONS
Gravada en Granada el dia 23/03/06. Aquest advocat és partidari i recolza la legalitat de les xarxes P2P d'intercanvi de tota mena de fitxers. Supose que no estaria molt d'acord amb les postures que defensa Ramoncín.

Podem veure l'equivocitat del llenguatge i la possibilitat de manipulació subliminar que es pot fer sobre les persones. Exemples de tot açò ho podem veure en parlaments de tot tipus d'entabanadors, siguen polítics, tele-predicadors o de qualsevol altra fauna. Podeu seguir la lletra del text després de picar sobre el video.


Josep Lluís Abad i Bueno



La primera de estas mentiras es el propio nombre: piratería. Es algo habitual en los medios de comunicación jugar con el lenguaje. Ustedes lo habrán visto, utilizan eufemismos para suavizar ciertos problemas graves, y utilizan también exageraciones para convertir en problemas graves lo que son realidades para nosotros inofensivas. Por ejemplo, en cuanto a los eufemismos, es habitual que ya no existan las guerras sino las intervenciones militares donde hay efectos colaterales, que son esos que saltan por los aires sin saber de qué va la cosa cada vez que hay una incursión aérea. ¿Es casi poético eh? Una incursión aérea…

Ya no hay paro en el paradisíaco mundo del eufemismo, sino que hay tasa natural de desempleo. Ya no hay pobres, sino carentes, ya no hay ricos, sino que los hay pudientes. Políticamente correcto es como se llama al lenguaje que utilizan en los medios de comunicación, es como se llama en realidad al disfraz que usan las palabras para salir en televisión.

En cuanto a esto de los eufemismos, es curioso porque cada vez que leo los periódicos me siento mucho menos preocupado por mis problemas, porque ahora sé que mi economía no se va al garete como pensaba, sino que simplemente está experimentando un crecimiento negativo, es decir que crece, pero que crece para abajo, crece en la dirección incorrecta. Y los ricos que me roban por el camino para que eso sea así, no son ladrones sino que son cleptómanos, que se enriquecieron por un golpe de suerte, que es como decir que se enriquecieron como por arte de maFia.

En cuanto a las exageraciones ocurre igual, tiene el mismo objeto que es cambiar la percepción que tenemos de la realidad, y es ahí donde aparece en escena la palabra piratería. El hecho de que se establezca una equivalencia moral entre las personas que se descargan discos de música en Internet y las personas que asaltaban los barcos, mataban a la tripulación, la asesinaban, la saqueaban, la violaban algunos, los más viciosos… eso obviamente no es una casualidad sino que lo que se pretende es que una palabra así, piratería, con tantas connotaciones negativas, ya te esté dando una pista de lo que debes pensar, porque es complicado enunciar una frase como “yo estoy a favor de la piratería” sin que suene a demencia senil…

dijous, 5 de juny del 2008

Fam


Al no-res li treus,
acuradament,
tots els ossos.
Dubtes d’empassar-te’l
tot d’una o ser prudent
i que ningú
t’acuse de golafre.
Però la carn és feble
- i a voltes tendra –
i sents com un dolor
buit, sec, fosc,
et rosega l’ànima
mentre busca, fugissera,
qualsevol badall
que l’allibere.

dimecres, 4 de juny del 2008

La mort blanca.

Sí?
Hola?
On sóc?
Digueu-me?
Per què ningú no em parla?

Aquest habitacle de color d'alumini plorós té una pereta de baixa potència i em fa tenir tant de fred! Estic desorientat i trist. Tant que he parlat a la vida i així m'ho paguen! Malgrat tot, aquesta tristesa és serena, però em sent tan aïllat.
Per què ningú no em parla?
Aquest lloc fa olor a solitud d'hospital i me n’adone que no puc moure’m.

Pareu compte!
Ho veig tot clar: sóc a una cambra frigorífica i la porta, ara, l'obren. M'hi veig esquàlid i -quina sort!- unes càlides mans, folrades amb guants, m'han fregat accidentalment. Se'm duen i ningú no em demana opinió. Sóc un pobre mort que pensa; però si els vius no s’escolten, podran parar atenció al meu cas?

Em dic: no t'angoixes, Josep; a hores d’ara, ho tens tot fet i pots divagar sense demanar cap permís.

Us diré que he somiat i desitjat massa coses; que, per això mateix, no les he gaudit. Sempre esperava el demà. I, ara, comprove aquest greu error.
Em gire d'esquena, perquè no vull veure com m’exploren sobre la taula. Així i tot, me n'alegre que em regalen i, no, al millor postor. Algú que em vol, encara respecta el mort que, en mi somia, sense saber ni com, ni de quina manera. Visca la revolució!

El cert és, que aquesta existència continua sorprenent-me. Sembla que ja han acabat. Aquests individus parlen i parlen; em pregunte si algú els farà cas. No semblen emocionar-se. Escriuen, sobre papers, xifres i paraules que neixen ja mortes. Tant que me les he estimades i com s’ esfumen, Déu meu!
Pels moviments de la llitera de tisora, el meu braç ha caigut, però, diligentment, l’han col·locat sobre el meu pit cotonós.

Oi quin sacseig farcit de riures! La muntanya russa és una broma.
- Qui fóra aquest, és l’hora que no sent res!, comenten i riuen, mentre una pàl•lida llàgrima em cau sobre la pell. En realitat, pense que és bo no agafar-se la mort tan seriosament.

No, si us plau, no. No m’entaforeu un altre cop. És l’àmbit grisenc d’aquest rectangle que em neguiteja.
No n’has de fer res, Josep. Pren-t’ho amb calma; disposes de tota l’eternitat. Fixa’t una mica i reflexiona; l’únic que t’escolta, ets tu mateix… És la ironia de la mort blanca, Josep.

Exacte, aquest lloc no és el d’abans; sembla que m’he precipitat; ara és tot fosc i fa una olor metàl·lica, de zinc. Tot és més reduït i, a les revoltes, el cos lànguid s’estampa, lateral, contra les parets humides que no em deixen respirar. Amic, el teu humor no se t’acaba ni amb el traspàs. Ara em somouen; sí, m’estan traient del vehicle. Ho comprenc tot; notava com una mena de balanceig pneumàtic fa uns moments . Però m’és indiferent el que em facen. Ja ningú pot fer res per mi.

Tot són xicotetes imatges, partícules amables que flueixen i lluite perquè no es dissolguen. Ho aconseguiré? Recorde una dona molt bella mullada pel sol del capvespre; ignorava el seu nom: els seus ulls foren meus per uns instants; als seus peus, el vol dels pètals grocs de les acàcies encengué les avingudes del poble; ella cremà el meu cor…El vent avivava el desig. Amb tot el que jo he estimat i què s’ha salvat per a la memòria!
Aquesta tristesa tan singular em pot. Tinc por, desconeguda i bella dona! Hauria estat meravellós poder estimar-te. M’hauries fet costat?

Josep, Josep, tranquilitza’t! No t’amoïnes!

Al capdavall, aquests delers, com tants d’altres, són anònims. No oblides mai la bellesa que sotragà les teues cèl•lules. Tasta la solitària almoina de la darrera llibertat. //

Agrair la fotografia a
roskil.



Josep Lluís Abad i Bueno