Rainer Maria Rilke

Sonets a Orfeu

 XIII, 2nª part

A tot adéu avança’t, com si quedés darrere
teu, com l’hivern que ara mateix se’n va.
Car hi ha un hivern entre els hiverns tan perdurable
que en passar-lo el teu cor del tot reeixirà.

Sigues sempre mort en Eurídice-, puja encara cantant,
lloant encara torna amunt, al vincle pur.
Aquí, entre els evanescents, sigues, al regne del declivi,
sigues cristall que dringa, que ja es trenca amb el so.

Sigues –i alhora sàpigues els termes del no-ésser,
l’infinit fonament del teu íntim vibrar,
per acomplir-lo plenament aquesta única volta.

Així amb els esgotats, com amb el sord i mut
cabal de la natura tota, suma inexpressable,
afegeix-te exultant i anul·la el nombre.

(Traducció Isidor Cónsul).

Anticípate a toda despedida, como si estuviera
detrás de ti, como si fuera un invierno que termina.
Pues entre los inviernos hay uno sin final
y si lo pasas, tu corazón vencerá a todo.

Quédate siempre muerto junto a Eurídice.Cantando y alabando
asciende y permanece en la relación pura.
Aquí, entre seres efímeros, en el reino en deriva,
sé tú un cristal sonoro que se quiebre al sonar.

Sé razón infinita de tu vibración íntima,
cúmplela del todo esta única vez,
y no olvides que también la nada existe.

A las cosas todas —las usadas, y las sordas y mudas,
a esa amplia reserva, a esa suma inefable—,
incorpórate en júbilo y destruye el número.

(Traducción Antonio Pau).

 

 

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Mig segle

Gràcies per la vida, mare, pare.

El príncep de les milotxes


Imprimir

Llibresseria

He anat a una carnisseria de llibres. Les peces les venen a pes; hi havia de tots els tamanys; generalment s'anomenen best-sellers, de quatre-centes a set-centes pàgines: sang, greix i magre roig, oberts en canal.

La pregunta que em faig, després d'acceptar la meua incapacitat de desenvolupar una cataracta pèrfida de lletres, és: com s'ho fan per omplir tants fulls de paper i no fer-nos defallir en la mossegada de l'ham?
Serà l'enganyifa de la imatge de la portada? Perquè, Déu n'hi do, el contingut és dura triperia.
Literatura a pes, verge i pura carnisseria: ha d'haver-hi àpats per a tothom.
Amics meus, bells i estimats enemics, no us preocupeu per mi, quasi fregue el vegetarianisme literari.
Reconec el meu elitisme, car menge a la carta. I malgrat la Ira d'aquesta moda que degrada l'innocent Jo, deixeu-me triar. No vullgueu fer-me menjar al vostre gust, puix no empre unes viandes tan especiades...
De ben segur que no he anat a la llibresseria adient.

He mirat la dependenta:

- Tenen poesia en valencià, -volia fer una ullada als darrers premiats- o no existeixen aquest llibres?
- Home, existir supose que existeixen, però ací no n'hi ha...

El meu fill trenca la conversa i se m'acosta tot afirmant:

- Aquesta societat és un excrement de tan mal feta... Diners són fama, diners són poder.
- La reina d'aquest fals palau, fill, és  la targeta de plàstic, certament, no gens virtual.

Volen les cames cap al Corte Alemán on diu l'amiga poeta no existeix la depressió... i, allà, he vist una caixa d'andròmines i flors de bromera. Invisibles, olore el pes sord de les lletres, la seua tristesa, la soledat: agafe llur ombra oculta, em tremolen les mans.

Agrair la fotografia a nicoletta occella.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

El regals meus de Nadal

Joan m'ha dut dos quilograms de llimes.
Josep Maria cinc quilograms de nous.
Montserrat una caixa gran de bombons Lindt.
Micaela una safata de pastissets de moniato.
I, de la biblioteca municipal, sis llibres:

- Cuarenta y nueve poemas, Rainer Maria Rilke, traducció d'Antonio Pau.
- L'odi, Josep Ballester, fa llunes em preocupava: i si tancara el seu cicle poètic? L'he volgut refrescar.
- Tard o d'hora, Marc Granell.
- El collar de la coloma, Ibn Hazm de Córdoba, edicions del Bullent, treball d'Antoni Martínez de Xàtiva.
- Poemes, Friedrich Hölderlin.
- Aixàtiva, Aixàtiva, Elies Barberà, trencaclosques d'una infantesa...
tots ells de franc.

Ep, se m'oblidava! I el meu passeig diari amb Jana per replegar una bossa de pinyes per encendre la llar.

De les novetats del món mundial del Sistema Solar de la Via Làctia de la literatura catalana, me les regalaran o Déu provirà?

Tot açò regat amb una bona música i millor encara companyia..

Què us semblen els meus regals?

Agrair la fotografia a Mukumbura.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Antropomorfisme de Jana, VI

Ara les seues mans són vidres purs que cisellen el vent, dues navalles per les quals el fred tremola...

Aquest sí és el meu príncep; amb els ulls de cel no té por a res. Crepitava el foc de la llar, rondalles narrades en dolç vaivé: però ha deixat la lentitud de l'engronsadora i m'ha mirat:

- Lloba, malgrat el fred i els xiulits dels fil d'arams, hem d'eixir!

Eren dos quarts d'onze de la nit i, enfilat el carrer, la pluja jugava amb la seua umbrel•la. Una nit d'espills a terra, de tolls infinits que, en mirar-nos, ens recordaven l'amiga Papallona...

Al seu costat no m'impacienten els estranys meteors; ara, quan cau lenta una menuda calamarsa i mentre la ciutat mullada dorm, la seua solitud i els ulls callats que ens miren ja són nostres.

El meu príncep camina sobre triangles i té passos d'una música que esborren qualsevol inclemència.
No cal dir-li res, perquè viure al seu costat és veure l'Arc de Sant Martí. De fet, malgrat els seus actes estranys, sempre em sorprén -en la profunda composició d'aromes- la seua veu.

Quina sort la meua sentir el voler!
No calen excuses per estimar aquest bípede animal.

Ara els seus ulls són llums que cisellen aquest somni al vent: un jardí que tritura tota tristesa i on ningú no s'ofega per la soledat.

Per més fosca la nit... despertes la pell núvol del món.

Podeu trobar la música ací, Lady jazz.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Visca, visca, no m'ha tocat!

Amics i amigues lectors/res estic molt pagat, massa content: tire coets perquè no m'ha tocat la loteria. Que se m'ompli la boca de tanta sort i felicitat!

Ara ja no hauré de patir més, podré dormir d'un cop fins la matinada, no vindran a eixugar-me els llavis els banquers saberuts, sense pols i, de vegades, aprofitats.

Visca, visca, estic content: m'he assabentat que els senyors i les senyores diputats ja no tindran bossa de Nadal!

Òndia, si fins ara se l'han feta, collons, m'hauran estafat tots aquests anys?

Visca, visca, sóc feliç i encara respire: puc dir-vos que malgrat les pluges tinc jornal!

Ostres, estic de mala gaita!
No sé que passa en aquest país: si no t'interessa el futbol de veritat, et miren de gairó: el futbol i la independència són una i quasi la mateixa falla: el foc el pose jo.
Que es divertisca tothom!

I per fotre'm una mica més la meua joia, fa un dia que sé què cobra un tal Gasol: una vergonya per a qualsevol aturat o treballador.

Dels futbolistes, no cal ni parlar-ne, car són sants de la mEuA dEvOcIó.

Que el Nadal, amb el seu després i l'abans, ens talle a tots amb el mateix patró.

Visca, visca, però què dic?

Destorbat, més que pirat!

Agrair la fotografia a swisscan.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Regal de Nadal, 2009

Apreciats i apreciades  amigues i amics:

Siguen aquestes lletres per tal de felicitar-vos aquest Nadal i any 2009 que s'acaba; el que teniu als ulls i, potser, després de llegir-los, també al cor, restà Finalista al XVII Premi de Poesia Ciutat de Benicarló l'any 1997, però no mai ha estat editat en paper, llevat d'aquesta selecció, editada a la revista de literatura Passadís, d'Edicions Alambor de Benicarló.

Potser, amb el anys, els poemes estimaran la llum.

Siga aquest el meu regal de Nadal per a tots aquells que em seguiu amb el silenci dels ulls i la veu, per als qui parleu... Aquests poemes són per a tothom.

Haureu de perdonar les errades tipogràfiques i d'estructura del vers, car són un escaneig de la pròpia revista.

Teniu un pista més del perquè sóc el príncep de les milotxes.

Piqueu sobre l'enllaç de La solitud de les milotxes.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Yanina Patricio.

Podeu seguir la música també en aquest enllaç.

Imprimir

Els meus drets d'autor ?

Vaig escriure dies arrere, Drets d'autor, Cultura, Informació i... justament no vaig dir ni una, a posta, de la darrera paraula Llibertat.
Aquesta és una paraula espill, polivalent, enigmàtica per més que l'emprem, amiga Olga.

Tinc la Llibertat com l'únic dret meu personal, intransferible; i és per això que dic sempre el que vull, no mai coaccionat ni pel que puc o dec dir... Cada dia és com un entrenament en aquest humil exercici, per altra banda, no gens fàcil.

Tinc la llibertat que m'obliga a respectar els horitzons dels altres. Aquests són tan sagrats com les persones que els habiten. L'únic límit que em propose és la dignitat: escriure és regalar, no llançar llevantances, ni menysprear.

Tinc la Llibertat de dibuixar poemes sobre la sorra i engronsar els teus ulls estrany i proper lector, amical i llunyana lectora...

Tinc la Llibertat d'oblidar escrits per a mi...allunyar-me del paper, deixar-los dessagnant-se sobre la llengua seca, al desert que m'habita trist i ple de sol alhora.

Tinc la Llibertat d'estimar persones inventades i també reals, confondre els dos reialmes, nadar en oli i aigua, amuntegar grapats de terres, focs...

Tinc la Llibertat de fer bookcrossing amb aquest escrits: per pagament, la incògnita d'una mirada anònima i lliure.

Tinc la Llibertat de creure, veure i viure l'amor més fort, més dur i pur... Correspost o no, autènticament sincer.

Tinc la Llibertat de caminar despert en somnis, d'estimar la soledat del bloguer, de repetir-me, cremar-me i consumir-me -oh cendra verge- entre les teues mans de flor!

Tinc la Llibertat de viure un món somiat per tal de tatuar-lo en la carn d'agulles d'aquest viure curt; de restar sord, gris, il·lús, per afaitar i sol... tinc la Llibertat de compartir aquest amor discret en la literatura, la paraula que el duu.

Tinc la Llibertat com un recull de signes escrits així " llibertat" o bescanviats "bitrellat", d'imaginar-la com un vibrato sostingut als braços del silenci final.

Tinc la Llibertat de no llegir ningú i no ferir... de cauteritzar les mancances llegint els altres, de caure en l'oblit propi, particular.

Tinc la Llibertat de generar -en barandat de mots- tot un edifici per a la meravella d'uns ulls cecs que escolten la llum d'una veu estimada en llegir-los.

Tinc la Llibertat de demolir-lo i ofrenar-lo triturat a falgueres i òrfenes molses que m'esperen amb els braços oberts del bosc.

Tinc la santíssima Llibertat de rebutjar que els drets d'autor -entesos com una qüestió crematística- em posseïsquen. I puc regalar-vos-els.
Tinc la Llibertat de presentar-vos el pou del jo defenestrat per certes poètiques que no mai l'han exhaurit; tinc la Llibertat de capgirar-lo, d'ofrenar-vos la seua  set i l'aigua calidoscòpica que grava  l'estima per aquesta llengua compartida.

Aquesta és la tasca autèntica.

L'únic dret meu d'autor?

Val: escriure en el vent, parlar-li a les pedres. I dibuixar somnis mentre us escolte i us llig la vida que, als rostres, encara palpita encantada.


Agrair la fotografia al mestre M Holm.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

No t'agraden les coses reals

Princesa, no t'agraden les coses reals, ja ho he vist pel retrovisor dels gestos aquest capvespre.

Faig esforços per eliminar-te els rastres de l'edat, les imperfeccions de la distància, les serralades mudes de tanta tristesa acumulada...

Cirurgià dels mots, no cal que m'ho repetisques, doncs tinc un grapat de paraules per a la teua nova fesomia; ja ho sé, princesa: l'escàner diu on vas perdre el sentit de la realitat, que tan sols camines en somnis.

Mentrestant, dibuixe lentes escales de notes, remolins d'arpegis i mites per tu:

Enlluerna't amb tots aquests cabassos de plata!

Que les ungles suren sobre l'aire del piano que em sosté!

Diposita'm un ad libitum als llavis!

Així interpretes pentagrames, tremolen les ombres del desig.

No em faces morir, princesa; no vull morir perquè no ets una peça d'ornamentació, ni cap propietat, ni objecte que es projecta i degenera: sé que amagues senyals, que s'enlairen com els pètals de les roses, que em somrius.

No et preocupes si no segueixes les mans del cirurgià: elles canten i volen per tu...

Princesa, comprens l'irreal que t'escric, la sang glaçada d'aquest hivern fet primavera?

Perquè les veus del cor mussiten, incansables, que no t'agraden les coses reals.

****** ****** ****** ****** ****** ****** ******

Agrair la fotografia a la meua amiga  Maika, reina absoluta de la llum. Pica sobre el nom i descobriràs una bellesa física diferent, interior.
 

Necessari escoltar la música de All by means, Ain't Nothing Like the Real Thing, afirmació que nega justament l'entrada d'aquest article.
Aquest escrit ha estat generat per la cançó: irreal?
No! Són les muses... treballen en silenci per a mi.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Contra l'oblit

Apreciat Ferran: Estic d'acord amb tu en un 99,9 % del que dius; encara que has mesurat moltíssim les paraules, desaprove el 0,1%:qüestió d'estil, però no t'ofengues. Som nosaltres qui hauríem de sentir-nos molt més ofesos i estafats. Amb eixa careta de gosset bonic -m'ha dit la Jana- com ens hem d'emprenyar?

Apreciada Olga Xirinacs: moltes gràcies per obrir-me la llum dels teus ulls. Supose que la vida no és fàcil per ningú... Veig que t'has hagut de pagar alguna edició teua, malgrat que algun editor/ora AMIC/GA sempre l'has tingut al teu costat, tant en les hores bones com en les fosques: aquests són els imprescindibles fins l'acomiadament total.
És per això que et dese aquesta música on el piano fa una mena de montanya rusa al costat de les veus; música de debó, d'aquella que sents per sentir-te estimada i acompanyada des del finestró de casa teua tot mirant la mar...

Apreciada Isabel: Un camp de blat t'he deixat perquè t'engronse els secs de l'ànima: aquests, són invisibles; així que no penses tant en els anys. Terrossets de núvols i xarop d'auró per a la teua edat.

Apreciat Capità Haddock: va ser l'únic peix que vaig menjar aquest estiu passat a Escòcia. És cert allò que ens dius; cal menjar per a viure, no a l'inrevés; ara bé, Primum vívere, deinde filosofare...

Com menjarem si no tenim calès?

Et sembla que els hi demanem a la SGAE?

"Compartir" és un verb tan humà com "vendre"?

No hi ha trampa en la darrera pregunta; és perquè pensem si és possible un nou horitzó en l'esdevenidor...

Apreciada Novesflors: Quina ràbia! Mecagondena, m'has deixat xx-xafat-xx, esclafat, quasi anul·lat. Et pique aquesta música perquè et reconforte; flors i besades en aquests Nadals.

Apreciada Olga Gargallo: Aviat et contestaré sobre els meus drets d'autor, en els qui crec i treballe jo. Tin una mica de paciència, amiga.

Per a tots els qui llegiu, però no escriviu, també desitjar-vos unes bones festes de veritat.

Agrair la fotografia a el poder de la feria.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Drets d'autor, Cultura, Informació i Llibertat

Fins al día d'avui no he dubtat ni per un moment de l'existència dels/les autors/ores en els distints àmbits artístics...

Hi ha algun a prop? Contacteu amb mi, si us plau; de vegades em sembla tractar amb fantasmes.

I sembla que aquests autors/ores són propietaris de debó -no de broma- d'allò que pensen, fan i diuen i somien i també, de tot allò que, escrit en roca magmàtica, crearan en un futur...

La veritat siga dita, estic astorat només de pensar con emmagatzarem tant d'enginy i creació. Les persones humanes emprem i hem emprat una ingent quantitat racional i legal d'energia per justificar allò que s'anomena drets d'autor. Faltaria més... Com no vaig a gaudir dels guanys (diners, fama, relacions, al capdavall, pols...) generats pel meu propi esforç?

I ací és on perd l'oremus, ací és on han de venir a rescatar-me tots els qui generosos, amables i sabuts coneixen objectivament "l'intríngulis" de la qüestió tractada.

Sembla que tot aquest bagatge conforma el que anomenem Cultura (dominant, explícita, pública, publicada)... I un dels objectius de la Cultura és formar, informar i deformar el món. Com l'ecologia, que no és una ciència que estudia l'equilibri dels ecosistemes... No hem de partir d'una concepció equilibrista, ni equilibrada dels éssers vius. L'ecologia és una ciència descriptiva, no valorativa de la vida; encara que els ecòlegs tenen dret a valorar. Supose que amb la Cultura ha de passar el mateix, almenys això crec jo.
Afirmem doncs, que existeix la Cultura com tot un recull de manifestacions dels éssers humans que implementen una cosmovisió de la nostra existència.

Sembla que pot sorgir un petit problema arribats a aquest punt: Existeix una compatibilitat entre "formar, informar, deformar" i respectar els drets d'autor? No és una qüestió estúpida i sembla que, al forn actual de la societat, existeix un debat que pot regir la direcció en un futur no molt llunyà.

Alguns pensen que sí, és clar, amb les pèles per davant, ja que no vivim d'aire... Podríem danyar l'esperit creatiu si no remuneràrem el treball i l'esforç d'aquests mags i magues. [un kit-kat: l'altre dia en un supermercat gran vaig veure una novel·la que estan promovent-la molt pels mitjans adequats i canals legals, al costat dels mòbils i quasi de l'estant del peix; mira, vaig pensar, açò li agradaria a l'autor, una mena de "nourritures terrestres"].

D'altres pensen que podríem compartir tots aquest resultats sempre que no generem negoci personal, sempre que adrecem i fem explícita l'autoria de tan excelsa creació. Això és de ser ben nascuts: mobilitat, transvasament i accès de la saviesa, sense ànim de lucre.

Anècdotes: en un centre d'ensenyament públic, uns alumnes representen una obra de teatre de la Grècia clàssica i per acabar hi ha una cançó de Llach, Viatge a Ítaca... Apareix un senyor dient que havien de pagar a la SGAE 70 Euros per emetre aquesta peça, (no de cacera)... Segons m'han dit, no ho van fer... i supose que Llach no s'haurà arruïnat; potser si hagués concorregut a l'acte, fins i tot li hauria fet gràcia i hauria aplaudit... A nivell de Conselleria d'Educació aquesta representació es va fer en diversos centres educatius i en aquest cas sí que pagaren els drets d'autor...

El problema continua sobre la taula... Cal pagar drets d'autor quan amb l'ús de tot aquest saber i informació cultural no s'obté cap "guany mercantil privat, lucratiu" i sí un regal d'accés a la Cultura -patrimoni de la Humanitat-?

Recordem que, per exemple els bloguers emprem música, imatges "propietat" dels seus respectius autors/ores...

Hem de passar per caixa="SGAE" si no hi ha un ús pecuniari particular, si no hi ha una ocultació explícita de l'autoria dels textos, imatges, músiques, alhora que promovem la coneixença i gaudi, a d'altres persones, de tot aquest treball ben fet?

La definició a la viquipèdia de la SGAE és "una entitat espanyola de gestió col·lectiva dedicada a la defensa dels drets d'autor dels seus socis; tota classe d'artistes i empresaris del negoci de la cultura. Segons els seus estatuts, és una organització sense ànim de lucre que gestiona el cobrament i la distribució dels drets d'autor dels autors i alhora vetlla pels interessos dels editors."

Sembla que la discussió és actual. On finalitzen els drets legals i s'enceten els drets morals dels individus, també els d'aquells que no poden accedir a la tan comentada "societat de la informació"?

Continuarem amb estacions i trens de Primera, segona, tercera d'acord amb les butxaques dels consumidors...? Són aquests els millors assoliments de la tan nostrada democràcia?

Probablement estic tornant-me una mica boig o volen fer-me sentir un boig: no crec que ho aconseguisquen o aconseguisca ningú. Ja decidiré jo sobre la meua bogeria, que em deixen fer...

Com que patisc d'hipermetropia, astigmatisme i miopia demane col·laboració perquè m'ajuden a "ben mirar" aquest viure que m'envolta; no em crucifiqueu per aquestes reflexions, però si us plau, traguem-nos tots les màscares,  siguem cristal·lins, com l'aigua encara pura, signem amb noms i cognoms.

En el pòquer de la vida tampoc no valen les trampes; però, allunyem-nos de la pulcra i santificada mesquinesa...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir