dilluns, 27 de febrer del 2012

Les meues dones, XXIII: Cassiopea


Saps del Viatge a Cassiopea mentre algunes estrelles dormen. Que et balanceges als meus records.

Passen els anys i en la darrera conversa hem quedat prop de Schedir, la gegant taronja. Ella es consumeix a 4530º Kelvin i 229 anys llum de la Terra, on sóc.

Quan t'hi trobaré?
Ens reconeixerem?

Si et plau, no tanques la finestra que ens separa, mentre parpelleja el cursor d'aquest immens ordinador.

I veig, malgrat el fosc abisme, Schedir, com 48 sols. Perquè a través de l'horitzó de silenci  la nau s'esllavissa cap a tu. I pense aqueixa energia que sustenta el teu cor.

Em demanares un grapat de neu que et duc. Tan sols això.
L'he dipositada en un joier de pètals blaus de rosa per totes les llunes i llunes que no veus.

I em reconec per comprendre, a poc a poc,  perquè no és estúpid el que escric.


Car és en l'ombriu d'aquest bosc que ets flor de paraules boreals!

Música: Naturally, de Casiopea. Pots sentir-la amb Spotify. 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 13 de febrer del 2012

Secret


                                                                                                    A la dona dels núvols.

Camí del mercat escric una  vegada i altra el teu record en l'aire.

Una línia recta cau de gravetat avall; la corba de la lletra com la galta quan somrius i per finalitzar naix com un bastó perquè et sostinga el Nom de flor.

Ol tot a vida. I  malgrat l'atur, la tòxica informació i les lleis d'un cel fosc i diluït,  el neguit mor.

A l'horitzó que capten els meus ulls tot s'omple de colors: bledes, llimes, prunes, pomes; api, raves, porros, nous.

Mentre els homes parlen, piulen els ocells la lletania de la vida.

Després em tanque al sol de mi mateix i veig el pas del temps i com l'oblit dibuixarà el seu tel...

I del dibuix d'aquest amor viscut es burlarà tothom?

Amic dels mots, la felicitat no mai segueix cap moda.

Regira, convençut i ferm, el teu calaix dels somnis, escolta el cor.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 9 de febrer del 2012

Camí del treball


Vinc del nord cap al sud. Fa molt de fred i la lluna que veig amagar-se rere Pipa no és la teua.

Véns del sud cap al nord. Fa molt de fred i la lluna que veus amagar-se rere Pipa no és la meua.

Lentament es pentina el dia i la llum balla amb la lluna plena.

Però el pensament per on el llenguatge canta, potser siga nostre en la mirada, com una escala harmònica de caragol.

Agrair la fotografia a Emilio del Prado.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 7 de febrer del 2012

Les meues dones, XXII: el ball


Vaig capbussar-me a l'oceà dels teus ulls i una altra barca se m'endugué. 

Et vaig resseguir per l'espai del somni, matriu de flors la distància que ens separava. Eren les altes hores del crepuscle i vaig continuar amb la calidesa de tous records. Amb les mans trenava nusos per rescabalar-te núvol blanc, desig pur.

Ara et veig i sent la teua carn.
Devot, t'adore!
No existeix la malícia si et somrisc pels corredors on el sol t'encalça per tanta bellesa.

Sí, aquesta vida també és feta amb retalls de somnis. Potser t'emocionaràs per la mirada que amaga secrets; però mai no sabràs la dansa que hauríem pogut fer.

Mira'm les mans: em deus un ball; aquell misteri abillat d'uns altres colors; agafa'ls.

Pren aquesta felicitat. 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 5 de febrer del 2012

Zoomorfisme del Príncep: vents d'hivern.


A Xavier Aliaga, cirurgià dels sentiments.


   Asseguts damunt la pedra freda d'aquest febrer, Jana, sentim clamar el vents.

   Tu rosegues pinyes quan fa uns instants mastegaves tolls de gel d'un món glaçat per tanta pena. A l'altra banda del barranc parlen les campanes no sé quin esdeveniment.

   Fixa't amb el blanc del poble i com el sol, en llurs parets, rellisca humil; la figuera eixuta apunta les gemmes de la primavera, els somnis de l'espígol, del timonet. Canten els verderols al compàs dels vents que xiulen i xiulen sobre la roca foradada i blava.

   Amb els ulls t'escric a Aín, sobre la terra, aquest amor. Ara tinc del cos el teu calor i la mirada: és prou, fidel amiga.

   No ens importen, d'altres, els lladrucs estranys, els catàlegs literaris, les classificacions... Tampoc si els hi fan el pes els mots.

   No tingues por del glaç que per menjar et done: tritura'l amb l'ivori pur.

   Udola al vent, subjuga'l; saps com sóc al teu costat; arrecerats de solitud en la carrasca, abracem aquests punxosos freds.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 2 de febrer del 2012

Aprenent el gris



La meua llar sóc jo i llur vacuïtat és abissal.

Camine aquest desert i tan sols sent els meus passos. Cau la vesprada sobre les teules d'aquesta pell, la qual per ser tan grisa m'identifica estany fugaç, entortolligat fred.

Mire el terra i agrane la pols dels meus dies, penedit de tot allò que hauria d'haver dit: la llum, el foc, misèries i crits, silencis també.

Agenollat, capcot, pintat i trist plore els colors de les paraules que he perdut. Plore per no captar l'amor, per no haver descobert el panteix en la tempesta i la pluja del teu ofec, aqueix degoteig lent, la desesperació...

Sents en aquest capvespre el cor del violoncel? La melodia sóc jo.

El diàleg de Silk.
Jami Sieber.
De Lp, Unspoken
.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir