Les meues dones, XXII: el ball

Vaig capbussar-me a l'oceà dels teus ulls i una altra barca se m'endugué. 

Et vaig resseguir per l'espai del somni, matriu de flors la distància que ens separava. Eren les altes hores del crepuscle i vaig continuar amb la calidesa de tous records. Amb les mans trenava nusos per rescabalar-te núvol blanc, desig pur.

Ara et veig i sent la teua carn.
Devot, t'adore!
No existeix la malícia si et somrisc pels corredors on el sol t'encalça per tanta bellesa.

Sí, aquesta vida també és feta amb retalls de somnis. Potser t'emocionaràs per la mirada que amaga secrets; però mai no sabràs la dansa que hauríem pogut fer.

Mira'm les mans: em deus un ball; aquell misteri abillat d'uns altres colors; agafa'ls.

Pren aquesta felicitat. 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir