A Xavier Aliaga, cirurgià dels sentiments.
Asseguts damunt la pedra freda d'aquest febrer, Jana, sentim clamar el vents.
Tu rosegues pinyes quan fa uns instants mastegaves tolls de gel d'un món glaçat per tanta pena. A l'altra banda del barranc parlen les campanes no sé quin esdeveniment.
Fixa't amb el blanc del poble i com el sol, en llurs parets, rellisca humil; la figuera eixuta apunta les gemmes de la primavera, els somnis de l'espígol, del timonet. Canten els verderols al compàs dels vents que xiulen i xiulen sobre la roca foradada i blava.
Amb els ulls t'escric a Aín, sobre la terra, aquest amor. Ara tinc del cos el teu calor i la mirada: és prou, fidel amiga.
No ens importen, d'altres, els lladrucs estranys, els catàlegs literaris, les classificacions... Tampoc si els hi fan el pes els mots.
No tingues por del glaç que per menjar et done: tritura'l amb l'ivori pur.
Udola al vent, subjuga'l; saps com sóc al teu costat; arrecerats de solitud en la carrasca, abracem aquests punxosos freds.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada