Desplaçament 2023

Passe el dit de baix cap amunt amb el moviment infinit sobre el Facebook i quants desitjos com el fals safrà, el colorant anomenat Tartracina.

 

Llig i un exalumne comenta els llibres llegits durant l'any 2023: bé. Formen part de la seua dermis, però cap de poesia. 

Els poetes, no molts, fan "d'això" perquè es regalen les seves obres seguint les lleis del mercat (passar per caixa). Així funciona en aquest inici del segle XXI. Els narradors també. Alguns són feliços perquè els seus llibres són primeres vendes segons les lleis de distribució i vendes al mercat editorial. Quin món més humà! 

Avancem molt a poc a poc en un nou paradigma que siga distint. Ja veuran alguns què passa al segle XXIV. Amb seguretat absoluta, abans de desaparéixer d'aquest món, jo riuré de tot i per tot, alhora que continuaré amb la sembra de creïlles. Miraré el cel i sostindré els núvols que m'acaronen els muscles. Seré un amb la grisa boira, l'agrairé i en silenci caminaré cap a casa. 

No necessitaré res més: Inspirar i expirar, igual com vaig náixer, en un profund anonimat. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Prenent cos Lat: 39°54' 01:98'' N, Long: 0° 20' 32,86" W

Del nou llibre, Lat: 39°54' 01:98'' N,  

Long: 0° 20' 32,86" W

Tornar a tu

Alguns s'estimen les etiquetes, catalogar els afectes o l'absència dels mateixos, posar colors sobre els mots i que aquests siguen freds i estirats o, posem per cas, tous i arrepapats de calidesa. Observen el món rere el monocle dels qui els envolten; i pontifiquen o obliden segons el tarannà literari dels costums, dels usos i cànons respectats de l'època. 

 

En canvi, cada dia recerque pasos als mercats, em sorprenc per modulacions de veu i així vull descriure't les buguenvíl·lies, la bellesa de llur esclat per tal d'escorcollar als pètals aromes brodats del nom teu... Com també apamar la tendresa als angles de les carmanyoles que em prepares. 

 

No sé com t'ho fas, perquè embolcallat per vendavals d'absència, aquest desig que embadalia, encara em nodreix. Aleshores amb l'alè m'habita un silenci: - no t'observe la fesomia, encara que sota fanals marins et pentine el ventijol dels cabells. 

 

Digues-me, quan et veuré? 

 

Nadal s'acosta

Nadal s'acosta i poesia contra la pena, la tristesa i la desgraciada actitud de dirigents polítics.

 IV

Oh bell cavall,
plou a ciutat on es cou la desgràcia
i la soledat dels hòmens rovella
l’ esperança. «Escolte el piafar
de les constel·lacions als estables»
tal com diu Tranströmer, però no res
canviarà sense els mots i la dansa.
Per això cantarem i ballarem
per foragitar les grans injustícies.
Farem la cara roja als miserables
embaucadors amb pedigrí polític.
Fan ganyotes i lladren descosits
però són cartons buits cremats de falla.
Diuen que no hi ha blat, tampoc avena.
Ens tasaran l’aire i la llibertat?
Vetaran els colors del pensament?
Perdrem la veu a martellades d’aigua!
Ara volen acurtar-nos el viure,
ampliar la fam i el dol tan cruel.
Imposen punyals d’acer, la moneda
cilici i convenció dels canalles.
Però cap abús ens desfarà els somnis:
Nens de cors purs somriuran la justícia,
i les milotxes parlaran dels vents.
La vida no és l’ atzar d’ una tómbola
i la Terra exigeix mans de llum i roses
per trencar les cabotades d’arena,
l’aridesa dels jous que ens esclavitzen:
Oh bell cavall que esclafes els ullals
de la tristesa!

Cavall trencat, Mascarell 2013. Un poemari del poeta exiliat a França nascut a Mascarell, Josep González Clofent.

 Llibre gratuït que pots baixar-te en aquest enllaç.

Més informació al web d'El Pont de les lletres.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Lat: 39°54'01:98"N , Long: 0° 20' 32,86"W, un nou llibre

 

 

Compilar un nou llibre. Això faré abans de finalitzar l'any... És qüestió d'agafar els textos que un dia publicares, de la mateixa forma que lamines un cop per tal de preparar xucrut, barrejant-lo primerament amb sal grossa, tot esperant que traga tota l'aigua i després durant 21 dies es produïsca el miracle: la fermentació.

I aquest serà el títol. Un títol estrafolari, potser com qualsevol altre dels editats en paper i presentats a llibreries per tot arreu. Però aquest no. Aquest no serà presentat a les catedrals dels llibres.  No mai m'han convidat, car no són llibres venals!

Els llibres digitals fan camins per altres indrets, silenciosos, austers.

Amb aquest nou llibre, Lat: 39°54'01:98"N , Long: 0° 20' 32,86"W (2023), tanque la trilogia dedicada a la dona dels núvols. Tres obres interconnectades: Petites necessitats (2020) i Flors d'aniversari, (2021).

Porte mesos pensant si el tancava, crec que és arribat el moment. 

Em trucà anys arrere un reconegut poeta per demanar-me un telèfon d'una altra poeta. Em preguntà si encara escrivia, ja que no publicava res en paper, ni era anomenat en cap dels premis del país; supose que tenia curiositat. Li vaig comentar que escrivia com respirava. Des d'aquella data he presentat 5 llibres més, allunyat de cercles filològics i misteris literaris. 

El nom d'aquest llibre descriu geogràficament l'indret on tots tres han estat desenvolupats i escrits.

Així que iniciarem la paginació, la senzilla distribució a l'espai del paper, la presentació dels documents al Registre de la propietat intel·lectual i després serà oferit lliurement als lectors que tinguen interés.

És la filosofia de tantes persones de  l'univers Linux, l'oferiment als altres dels nostres petits coneixements que m'esperonà en aquesta aventura del compartir.

Un 30 d'abril de 2022, vaig iniciar el viatge que ara tanque.

Us mantindré informats, amics, companys.

http://espaiclaudator.blogspot.com/2022/04/lat-3954-0198-n-long-0-20-3286-w.html?m=1

Publicacions literàries i premis

Em comenta la dona dels núvols que segueix la sèrie anglesa The Crown, que cada temporada --n'hi ha 6-- canvien els protagonistes principals de la sèrie per donar pas a noves figures interpretatives de la dramatúrgia i pantalla. 

No passa així als premis literaris d'arreu dels països de parla catalana, on sembla que existeix un afany per esdevenir col·leccionista de premis reconeguts. 

Això, per sé, no és criticable, com sí ho és presentar-se no un sol cop, sinó diverses vegades al mateix, siga per aconseguir els guanys econòmics o per la llaminera publicació en certes editorials i posada de llarg al món del paper, llibreries, places del llibre (ho deia Joan " La primera obligació d'un escriptor és fer-se llegir) i fires. 

Alguns companys fan pelegrinatge pels distints circuits premiables: aquest el tinc, aquell encara no... I si no canta la gallina, busquen negociar o presentar els seus originals a diferents marques editorials per tal de materialitzar els nous fills literaris. 

Pense jo que, a la fi, s'autoconsideraran escriptors. 

Continue amb el meu passeig vespertí, cavil·lant lliurement sobre escrits, escriptors, premis i publicacions.  També pense i recorde alguns companys jugadors de lligues alternatives, més lúdiques i, per tant, no propietàries de les seus creacions: són per voluntat i decisió pròpia estranys, forasters i oblidats; en aqueixes parafernàlies, això que anomenen els anglòfils uns "outsiders".

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Tornar a l'institut

Han passat 2 anys i 11 mesos des que em vaig jubilar i he tornat de nou a l'institut.

Aquesta vegada ha estat  a l'I.E.S. Gilabert Centelles de Nules. La meua amiga i gran poeta Marisol González Felip m'ha convidat  a l'Escola d'Adults on imparteix una sèrie de classes on comenten i analitzen els distints gèneres literaris i amb un grup de 8 persones hem parlat de la poesia i aqueixa flama interior que ens crema.

Ha estat una experiència enlluernadora en què he pogut comprovar l'alt nivell  lingüístic dels participants a l'hora d'expressar i redactar allò que pensen i viuen.

Hem parlat de la digitalització dels llibres, de la presentació de documents i obres al registre de la propietat intel·lectual i de la gratuïtat i accés a la cultura (la meua opció personal).

Els 90 minuts han volat, oronetes del cor.

Abril i el sol

Cada matí emprenien el camí cap als afores del poble, catifa de tarongerars. 

Jana, molt velleta i de 15 anys, coixejava per dolors a la cadera, però mantenia aqueixa mena de lluita contra el seu cos per tal de fer l'asseig matutí, mentre feia els passos a poc a poc.

Abril des del carro, la cercava girant el cap ara a la dreta, ara a l'esquerra. L'astre de la vida les acaronava amb el seu calor. El temps havia canviat i un ventet fresc li movia els cabells.

Aquell matí de 9° C de temperatura ens trobàrem amb una serpeta que s'amagà sota el brancam resec d'una heura trepadora. Més tard escoltàrem el zumzeig d'algunes abelles mentre bevien rosada a les flors. Al celobert, la Flor de Pasqua prenia els primers tinys vermells després d'haver mantingut la vida durant quasi l'any. 

Abril no era conscient, però cada dia a la ciutat de Gaza morien nens i més nens i persones innocents sense cap tipus d'escapatòria; i tot això, per la decisió d'un govern criminal. No ho hem d'oblidar Abril, i per això ho escric per al teu futur on compendràs el món per les lletres del teus llavis pronunciades.

Tot açò passava alhora, agafat jo de la teua maneta tendra i pura; tot açò passava sota el mateix cel, sota el mateix sol.

Gaza i Israel

La televisió encesa i esperant l'espectacle...

Asseguts a taula amb coberts i estovalles netes, amanida amb coloraines, aperitiu i tota classe variada d'entremesos esperem, mentre es cou l'arròs, l'espectacle commovedor de l'assoliment de destrucció i desolació de milers d'indrets i persones a Gaza.

Han estat inhumanes totes les morts de dies arrere de Hamàs sobre ciutadans israelians, com tots els actes que històricament Occident ha permés dels governs israelians i voltat la cara alhora, per permetre el lent genocidi causat sobre la població palestina al llarg dels darrers anys

D'aqueixes pols, aquests llots que en riuada impediran trobar un punt per construir la pau i convivència entre persones.

Mentrimentres el govern ultradretà de concentració amb els fanàtics de torn i Netanyahu com a cap visible donaran l'ordre final i propera de la devastació, caiga i mora qui mora, ancians civils, joves adolescents, nens, dones i homes palestins que no mai han conegut la pau des que Occident permeté l'ocupació per banda dels jueus del territori després de la Segona guerra mundial.

No ens mereixem aquestes elits de polítics que no valoren la vida i sí uns quants metres usurpats de territori. No ens mereixem aquests polítics de despatx o white collars que decideixen la vida i mort de conciutadans i innocents rere les taules i conferències internacionals. No ens mereixem aquests polítics que tan sols miren la seua posició en la cursa política del moment, aliens sempre a tot tipus de patiment. No ens mereixem els polítics que menteixen i empren xarxes per desinformar i justificar la seua barbàrie particular.

Maleïts siguen per no cercar una convivència, la pau i la germanor.

Retirat del foc, l'arròs reposa i mentre ací repassem l'aroma vermella als llavis del vi tothom espera el tret inicial de la permesa devastació israeliana. 400.000 soldats esperant l'ordre per fer palesa la força i destrucció sobre altres éssers vius i béns de la comunitat gazetí i tot just després annexionar-se més territori?

S'oposarà algú, s'oposarà algun govern, s'oposarà algun grapat de països. I què és allò que podem fer nosaltres? Tan sols observar?

Lladres

Clareja el dia i els tinc ja arrenglerats a les teulades.

Avui li han furtat unes quantes paraules a Laura: telèfon, bolquer, tovallola, però no, encara, la història de son pare afusellat.

- "Què guapo era! ". 

Des del primer dia que me la narrà, no s'ha deixat cap aspecte de l'escomesa: la seua flor de 28 anys tallada, el lloc --la part alta del cementiri de Castelló contra una blanca paret--, qui va arreplegar les despulles, el nom de la cosina i els fills, que fou embolcallat amb dos llençols i una manta, que tingué una làpida des del primer moment:

- Què guapo era món pare, amb el seu bigoti i la joventut cisellada!

La foto en blanc i negre és a l'aparador i els noms dels fills i nets lentament s'esvaeixen, però el de son pare perdura.

Els lladres sempre estan presents, com les merles del matí que ens observen i alienes al fred i l'alba li picotegen paraules tot enlairant-se cap als núvols: cadira, eixugamans, mosquitera, cullera, poal, forn...

I repeteix, com si d'una jaculatòria es tractarà: - Ai mare, ai mare, ai mare, ai mare!

- Laura --li dic i em mira tot movent el cap-- què em faràs un perolet de dejú com abans?

- Sí.

- Vinga, anem a la cuina.

- I què cal posar-ne?

Alfonsito, poca categoria has tingut

Distingits Alfonso Gerra i el panxacontent fumador d'havans:

Sí Alfonso, ja sé que em falta la lletra U, però l'he invertida per tal de fer-me una cadira que s'acoble al meu cul, on descansar d'eixa llengua amb regust a naftalè que tant t'identifica i probablement produeix ois als comuns mortals de neurones ben relligades.

Sí Alfonso, la teua vida ha anat passant --no pot ser d'una altra manera--, però al teu cervell fossilitzat sembla que hi ha una lluita interna per la qual cosa no acceptes que els teus gloriosos anys de manar, obrir la boca per demanar pernil de Jabugo, és clar, no un altre, són poca cosa més que un gra d'història i, de ben petita, en aquest planeta de la Via Làctia.

Sí, per tercera vegada ho escric, Alfonso, no has sabut envellir, ni tu, ni el teu "quefe" com diuen els bells i vells valencians de la meua terra.

Ells s'estimen la meua llengua, perquè l'empren cada dia des de bon matí quan es lleven, al terme quan encara fan cèrcols als tarongerets que planten per mantenir la tristesa a ratlla, i també a la nit quan engronsen i canten als nets i nebots a l'engronsadora. 

Però tu, distingit Alfonso Gerra, ja no saps ni en quina guerra estàs. Les guerres sembles fer-les a les perruqueries on la mata de monyo no et para de créixer i créixer. 

I jo que soc un humil i calb observador, però sorneguer em pregunte: - Per a què? 

Sí perquè, mentre obres la boca i llargues improperis i galanies sobre la Vicepresidenta en funcions Yolanda Díaz, el teu company de guerra xama l'havà i et riu les gràcies anti-diluvianes.

Sí Alfonso, ja sabem que el vellut verd de la teua jaqueta ha restat foradat per les arnes, i que se't perd la matèria gris a bastament. Per això aqueixa boqueta cínica i masclista de pinyó, convindria que li posares cremallera i oblide aqueix registre teu tan rimbombant i mahlerià. 

 

Has presentat amb el panxacontent fumador Felipe La rosa y las espinas, però has dit desficacis a tort i a dret.

Esperem, com diu una amiga meua poeta, que no jutges les meues paraules amb "la compassió del cacic".

Massa espines per a tan poca flor que no llambreja als teus ulls. 

Has de saber, però sobretot assumir, que no mai accediràs a la rosa blava dels poetes. Has llançat la teua llengua per terra i desconec si tens remei.

De bocaterrosa te n'aniràs.

Matines, Laudes, Àngelus Borja, Vespres i Completes

Borja Sempere, Espanya a la venda, a la venda, repetisc a la venda? 

Borja, Borja, Borja. 

Deú meu, Senyor totpoderós i magnànim, tu que estàs al costat dels oprimits, no ens abandones davant els opressors!

Borja, de veres? Espanya a la venda, seriosament a la venda?

I digues-me, si la venen i, per tant, la compren, restarà en mans alienes i esdevindrà propietat privada?

I tu Borja, Borja, no m'ho puc creure, Borjita, digues on viuràs, on menjaràs, on treballaràs, a l'estranger Borja?

Borja, Borja, si us plau, Borja i si plou sí o refa sol, en quina escala musical ens cantaràs, en una espanyola o estrangera?

Borja, Borja, Borja espera no parles més i escolta i jo on viuré? I la meua llar de qui serà? On guardaré la meua bicicleta o potser, també la bicicleta i les rodes, les càmares, la bomba d'inflar, tot això serà encara meu o estarà venut?

I si Espanya està venuda en quin karaoke cantarà i actuarà el tenor Feijóóó oh, oh, oh?

Borja, Borja, aquesta nit no podré dormir. Igual em gite a Espanya i demà en aixecar-me del llit no sé quin país ens haurà colonitzat.

Borja, Borja, un jubilat com jo, després de cotitzar i nodrir el país d'Espanya durant tota la meua vida laboral i amb quasi nul·les baixes per malaltia, tu creus que em podreu retornar tota la riquesa per mi generada si ja no és el meu país?

Borja, Borjita, Borja i amb tanta revolució a què voleu arribar diumenge-Termidor-Thermomix l'amnistia serà amnistuya o amnismia?

Déu meu, a tu m'encomane, sigues misericordiós amb un pobre pecador com jo! 

Déu meu amb tanta imbecil·litat manifestada podrem fer endavant aquest país guiat per feriants de pa i calbot?

Déu meu, absol-me tots els pecats, amén!

VERGONYA

Que hàgem d'arribar i considerar tan lícit l'ús del gallec, eusquera i català com el castellà a la cambra baixa espanyola a hores d'ara del segle XXI i, en aquest context concret, és una vergonya per als dirigents polítics del país.

Del PP (amb poquíssimes excepcions si és el cas que n'hi ha) i de Vox no dic res, incults com són per amagar i negar la riquesa cultural i lingüística d'aquest país de la pell de bou i per la seua actitud d'emprar un reduccionisme lingüístic al castellà per ser considerats autèntics espanyols. Molta mala llet, revengisme i enyoradissos d'altres temps "con la Una, Grande y Llibre". Vaja, floridures intel·letuals.

Del PSOE i l'esquerra preferisc callar davant l'oportunisme conjuntural. 

Una llengua, la nostra, aquella en què pensem, sentim, estimem, vivim i escrivim que no depèn per sort d'aquestes espúries decisions polítiques dels qui van sempre, i en molts assumptes, per darrere del poble.

Lliçó setena

Lorailos nostres, em pregunte com és possible aquesta eclosió desmesurada i exponencial d'amor a les banderes penjades de les balustrades d'una majoria de poblacions?

Com és possible que, per tot arreu i sincronitzada, el nacionalisme espanyol excloent s'impose amb aquests símbols?

Com és possible que l'odi a altres llengües territorials i diferents als castenallo augmente a borbotons?

Com és possible que el figurativisme buit del toreig i confós amb masculinitat barata cada vegada tinga més adeptes quan tan sols és un postureig cultural que provoca martiri i dolor als animals?

Com és possible que certs grups de políticastres (observeu The Revenant, el renascut Aznar, les mòmies de González i Guerra, o si recordem El silenci dels corders el doctor Hannibal Vox) enaltisquen aquestes misèries i pestes, afegisquen llenya cada dia en la convivència social i confabulen amb certs mitjans de comunicació per normalitzar un pensament únic?

Hi ha, en les elits dominants, una idea propositiva de certs ítems musicals, cinematogràfics, ideològics que repetidament es deixen caure --com l'aigua de pluja sobre la terra-- perquè calen en la societat i generar una cultura determinada. Normalitzar-los és la finalitat, dinamitar les consciències i el compromís, piconar actituds com que és impossible canviar cap realitat:

esdevenir uns mers consumidors de productes i situacions sense qüestionar absolutament res.

Parem atenció, els ensinistradors d'aquestes pseudo-elits no descansen.

Una bona sopa minestrone uns ous bullits seran prou per xafar de peus a terra. I assumir que nosaltres som els protagonistes de la nostra història.

O potser espereu que uns altres ens l'escriguen i dirigisquen?

Apreciats Lorailos, salut, voluntat i compromís!

Postdata: per si és del vostre gust us deixe una tesi doctoral de quasi 1200 pàgines del professor Codina Segovia en aquest enllaç,  i aquest que la podreu trobar reduïda en llibre posat en fotografia.

I com diu el Borja Sempere  de la líder de Sumar, jo tampoc puc separar el meu ofici anterior de professor  --no intente covéncer ningú de res; simplement aportar nous horitzons-- de ser aquell veí que passeja als matins i capvespres amb Jana.

I diuen que al seté dia algú descansà.

Lliçó sisena

Apreciats Lorailos, per què oblidem?

Aquest matí he pensat en el meu pare. Fregava jo els pijames (així li diuen a les bates dels doctors) del nen de la pedra foguera amb pastilla de sabó, i l'he recordat. Cada dia ho faig per tal que a l'endemà dispose d'un pijama net per a la feina.

Frash, frash, frash, clapoteig d'aigua al teixit per ensabonar-ho tot ben bé, i l'aigua oxigenada per diluir les taques de sang.

El safareig fins a vessar, remullar les peces, escórrer-les i amb les agulles d'estendre, vent i sol.

Sí, mentre rentava he pensat en el meu pare: no mai tingué cotxe i m'acompanyà amb dues caixes de cartró lligades amb fils de pitera i que contenien més de 6000 fitxes de filosofia a l'estació de tren per anar a Barcelona i realitzar les meues i úniques oposicions. Era molt de matí, lluïa un sol de quasi estiu i havíem de sortejar el vol de falcies i oronetes. Jo tenia 23 anys. Ara el nen de la pedra foguera 29.

Netege la roba d'hospital del meu fill i recorde les hores i converses dels passejos amb el pare.

Frash, frash, frash, frash, continue sabó, força i aigua. Mentre, pense les consultes de matí, l'estudi dels capvespres, la inserció de nous camps i files de les bases de dades a l'ordinador, subjectes que són persones als tractaments actualitzats, els controls, visualització de noves dates al calendari, el càlcul renovat i mesura de fàrmacs, i també grapats de somriures guaridors.

Frash, frash, frash, frash... bombolles d'aire amb sabó que l'aigua envola, esquits, l'aigua al jersei i el meu pantaló curt. Al relleu de la pica, les mans senten el cos del meu fill. L'autèntica, la vida senzilla, ...

I pense què recordarà el nen de la pedra foguera de mi? 

Lóa de Gabríel Ólafs

https://open.spotify.com/track/5AL2ARi4Qg8nzyS3547HpJ?si=AtC99L_8RoObXlepOTEtXQ

Lliçó quinta

Lorailos, avui us parlaré de la imaginació. No és que siga un lamarckià per la llei de l'ús i desús, però és clar que aquesta s'entumeix si no li fem, voluntariosament i de tant en tant, una petita espenta.

- Gràcies per compartir, li feia cada dia en llegir els seus textos; i és clar que aquest agraïment li esperonava en fer-ne de nous.  

No sabia ella ni el per què, ni el com, ni en quines situacions escrivia.

La primera lliçó fou gestada mentre falcava els tarongers i restava bocabadat amb el vol sinuós d'abelles perseguint flors tardanes. 

La segona fou una mica curiosa; fou un encabotament d'un joc de paraules que, de petit, havia tingut amb el seu fill i que li havia resultat mooolt rialler.

Vinga, foc amb la granota boja!

La tercera lliçó vingué observant una flor, millor dit observant la innocència sublim d'una flor que no pot dir mai que no a qui l'observa. S'entendrí per aqueixa disponibilitat fràgil davant uns ulls estranys.

La quarta lliçó fou la més metafísica alhora que poètica; li passà quan et deixes anar pels records de petit, barrejats amb una ràbia licantropa en escoltar les bajanades de polítics. Passar-los per un xino o entre les reixetes d'un ventilador genera cabassos de mil·ligrams d'oxitocina.

- Gràcies per compartir, li deia cada dia. Ell somreia perquè havia estat motiu i causa d'aquests entreteniments sense que ho sabera.

També perquè m'havia recordat paraules dites de la mare: << fill no mai podran empresonar-te la imaginació>>.  

Per moments continuava sent lliure i feliç. 

Practiqueu, practiqueu lorailos!

Lliçó quarta, el ventilador.

El ventilador

Després de la conjugació del verb voler, del poema entremaliat de la granota i de la finesa de l'adverbi No haurem d'introduir, això sí, moooolt lentament, uns petits graus de complexitat. Així doncs, estimats lorailos i lorailes de la Vila anem per feina.

Sempre m'he preguntat per què un aparell tan fantàstic  com aquest, el ventilador, és capaç de projectar un ventijol que graduat per unes tecles pots accelerar el cabal d'aire i la intensitat; la qual cosa et fa que la canícula siga mooolt més suportable.

Penseu en els dies passats de l'estiu que ja s'acaba.

Però és clar que l'únic que fan les pales d'aquesta andròmina és capturar el que hi ha al darrere seu.

Què ocorre quan un individu tan sols és pura façana, és a dir, no té res al darrere? Obtenim un ésser buit, un personatge invisible, devaluat perquè no aporta res.

I de la nostra societat en què vivim, fonamentada en aquella patriòtica frase de "polvo, sudor y hierro, el Sid cabalga"?

Sí, apreciats Lorailos, estem parlant del Sid, no pas del Sip que és una altra cosa. Parlem d'aquell heroi que en l'escola franquista tots volíem emular (érem innocents i bons xiquets); que conste que no s'adoctrinava aleshores, el que passava a les escoles era simplement "ENSEÑAR"). Parlem de l'anomenat Rodrigo Díaz de Vivar el Sid cabalga!!!!

Què podem fer d'una societat fonamentada en polvo sudor y hierro o dit en paraules més properes a nosaltres "Dios, patria y Rey"?

Vinga a la feina Lorailos:

Feu una redacció de 10 línies per tal de veure si és possible construir una analogia entre el Sid i el nostre ventilador. Si alguna paraula no enteneu el significat, busqueu-la sempre al diccionari.

Vinga a la redacció; eppp, i sense faltes d'ortografia.

Lliçó tercera

Apreciats lorailos festius i festejadors...

La importància de l'adverbi NO.

No, companys, no. 

No pot ser que ens fem la mà de tot.

Respirem merda? No hauria de ser així!

Pategem arena amb bossades, pixums i alcohol? No m'ho puc creure!

Inhalem tota mena de flaires, fums, suors i perfums? Déu ens guarde que no!

Que la rauxa i el xivarri no caducaran? Això no és, ni serà possible!/

Que el desficaci i la joia pseudonatural romandran per secula seculorum? No, és impensable.

Que tot no pot ser dolent? Negarem el sí.

Que ens podem divertir sense embrutar, ni menysprear éssers vius? Negarem el no, que és com dir Sí.

Que la societat ha d'exigir nous valors com la intel·ligència emocional, l'empatia i el respecte mutu? No pot ser d'una altra forma. 

Que les relacions humanes no han de ser hipòcrites, ni oportunistes? És clar.

No deixarem d'expresar-ho ara i sempre.

Lliçó segona

Apreciats lorailos festius i festejadors de la Vila.

Després de la contaminació acústica a què anem acostumant-nos dia rere dia, avui demanarem un petit oasi de silenci per tal de fer un dictat. 

Treieu-vos la cera de l'orella i, amb el pavelló auricular elàstic i ben alt, pareu atenció! 

Comencem, tres, dos, un i zero:

"De cap manera, la granota rota. Seria un ésser descortés, perquè més aviat i d'un salt ella bota, i tot fent-nos una ganyota, ultrapassa branques i pals per tocar quasi el cel. 

Simpàtic animal de cap gros i ulls de pilota! Sense fer quasi soroll, tota amable i ben discreta rauca i rauca al vent, caça mosques i mosquits. 

Estem plens d'animals envoltats de prejudicis, malpensats. 

Rauca i parla com tu saps. Allunyats de la niciesa i amb bon seny, en la llengua tens inscrit allò que ets: una patriota".

Inici de curs escolar 2023/24

Lliçó primera

Estava al terrat, rentant quatre jerseis de cotó amb el sabó de tota la vida --tres blaus i un de roig-- (us deixe fotografia perquè no penseu que estic adoctrinant) i se m'ha ocorregut començar el curs escolar per a tots els lorailos i lorailes de la població amb uns petits exercicis per desentumir la memòria

Apa lorailos, anem per feina:

Verb voler, present d'indicatiu.

Jo vull un bou.

Tu vols dos bous.

Ell vol tres bous.

Nosaltres volem quatre bous.

Vosaltres voleu cinc bous.

Ells volen sis bous.

Si us plau, aigua de Viladrau, heu de repetir-ho tres vegades, per tal d'exercitar, com cal, la memòria.

Afegir els adjectius numerals i el complement directe del substantiu "bous", és per a matar dos pardals d'un tret.

Capisco?

Un Conseller neutral i "blanco nuclear".

Mentre llig Operació AVL  de Sergi Castillo Prats, tota la història pública i soterrada de l'autoritat lingüística del nostre petit país que tant sap d'autolesionar-se... mentre passe les pàgines cada dia,  és un calvari escoltar el Conseller d'Educació i les seues "pofressionals" (amb metàtesi incorporada) declaracions.

No sé si la boqueta de pinyó, li caldria tindre-la més tancada encara, perquè en obrir-la la progressió de disbarats augmenta exponencialment.

Amb aquestes comunicacions podem calibrar i mesurar el nivell d'oli de les seues properes posades de blanc quan exhorta el públic de l'ensenyament com a cap que ho és.

Torna el xic amb el tema de la neutralitat ideològica. Sent ell de carrera d'economia, probablement no sabrà distingir això tan real de la Infraestructura i Superestructura del denostat mestre Marx; això i, dins de la cosmovisió Pepera Popular, quasi serà com parlar de superxeria i broma de mal gust.

Mira que tenen barra aquests neocons del lleixiu que amb la canturel·la tot ho volen neutralitzar: fantasmes que són!

Després dels meus 36 anys com a professor d'Ètica i Filosofia amb xavals fins als 17/18 anys, no he conegut companys que intenten violar l'espai mental d'altres persones en formació, la qual cosa suposa que la dreta ideològica que mana no es refia dels seus professionals de l'ensenyament. Ho tinc ben clar.

Com si ells no en tingueren, d'ideologia. El xic guapot i de cara amable que han fitxat darrerament, el Borja Sempere, comentava que la vicepresidenta en funcions Yolanda Díaz no pot separar ser de Sumar de ser membre del govern. Em pregunte si ells poden separar la seua cosmovisió política de les actituds en el treball i amb les relacions amb altres persones. 

No es pot arribar a ser més fava, per dir-ho planament!

I un altre tema (sense tractar les estupideses dites sobre el valencià, que ni practiquen i no sé  fins a quin punt l'estimen -- ho podem dubtar?-- ) és la contradicció metafísica que vol reparar pel que fa a que, en llocs on geogràficament els alumnes es troben exempts del valencià, s'hi impartisquen altres matèries en valencià com història, química, etc, etc...

Vertaderament és aquest l'autèntic i primer problema a tractar per tota una conselleria que vol educar els seus estudiants desprès d'aquest inici de curs tan rocambolesc i ple d'acusacions que ha fet tremolar els equips directius d'enlloc?

A quina societat arribarem amb unes ments tan calbes d'idees i on veuen problemes per tot arreu, no accepten l'autoritat lingüística dels qui saben --acadèmics i doctors--, menyspreen la nostra llengua, el valencià,  i la tracten --asèptics ells, pseudo- cirurgians-- com si fora una pesta a exterminar i esborrar-la del mapa educatiu?

Quanta paciència haurem de manifestar i com farem perquè se n'adonen que hem de tenir cura d'allò que és nostre, adobem, protegim i conreem amb la pràctica diària, el valencià?

Anem ben apanyats!

Compra setmanal

Visite la mare per dur-li la compra setmanal. 

Els seus quasi noranta anys i la seua activitat culinària em fan entrega d'unes mandonguilles fetes amb meitat carn de porc, meitat carn de vedella, ceba picada, pa dur mullat amb beguda de soja amb un ou cru, una "rodaeta" de pebre negre, cúrcuma, una mica de julivert i uns pinyons. 

Adore la seua veu, la passió amb què m'ho conta, després de tants menjars i coques cuinades per a mi i el germans.

Camina com una nineta de Famosa i recorde que anys arrere les imitàvem i somréiem. 

Però no ha perdut aqueix alè d'humor, el fil de vida que la lliga a la mà que escriu aquest ball de lletres que, per ella, bullen dintre meu.

Mare dels meus dies, mare de la vida, sempre, al sol, la pluja i el vent.

Saba

No mai s'apaga el foc del bosc on visc. Ni els vents, ni la neu el soterren; no poden amb ell com tampoc no ho fa la pluja, ni la terra, ans el nodreixen.

Un aleteig de papallones enllumena de vida dies i nits, tots els espais de distàncies inacabades quan no t'escric, però et pense. 

Penell de l'aire, m'inspires. 

T'inspire a cada mot farcit de temps i sang, a cada frec somiat, t'inspire en la provatura, al tempteig d'un vers, en les corbes de les lletres, en els llavis que t'intenten meravella i so. 

I la meua llengua pronuncia aqueix record de sal, aqueix pessic de gràcia pel qual m'identifique. I et reconeix perenne saba d'aquest arbre que, encès d'amor en la consciència, no mai serà foscor, ni cendra. 

https://open.spotify.com/track/7wRijQK8vRmGLK0RYW7Vr1?si=HC5rLLELR1-vX_7T4jQPBg 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Terminal

 

Eren les 06:09 i encengué el terminal per tal de fer una pregunta a la Intel·ligència artificial: pot morir una persona per excés de soroll?

Sabia, de bestreta, que els recursos energètics per tal d'obtenir la resposta en aquella pantalla negra on el cursor parpellejava, serien tan excessius com l'avorriment de tant de soroll espuri, que nit rere nit, havia de suportar.

El coixí entre les cames, el cap sota el coixí, tic, tac, tic, tac, panxa per avall, celles cap amunt, costelles i costat de la dreta al matalàs, volta de 180° de cap als peus i peus al cap; volaven el segons engronsant-se de pestanya a pestanya al frenètic ritme del bom, bom, bom, bom. No hi havia el tremolor dels blavons en una platja que rep el sol.

Imaginava convertir-se en un humil rosegador, una rata de camp o, potser un talp que, neguitós, hagués desfet el cablejat elèctric i així haver fos la boirosa lluminària matutina, el soroll que lentament enverinava les pròpies neurones amb aquell maquinisme quasi metal·lúrgic del bom, bom, bom, un i altre cop.

Imaginava les formes de convertir-se en un llamp i, en un mil·lisegon estridulós de cigala, causar la pau auditiva desitjada.

I per què no, proposar per a l'any vinent una macrodisco submergida a la piscina. De matinada, tots sota l'aigua; el so sota l'aigua viatja més ràpid que sobre l'aire. Encapsularem el cablejat i cap problema amb el factor elèctric. Ja visualitzava tota la gama de colors a l'aigua, una hiperexplosió sensorial.  Per descomptat amb neoprè i ulleres de bus. I una discomòbil amb auriculars 🎧? Això seria la canya! Potser escriuríem un record Guinness a la història de la població...

A qualsevol cosa li diuen música. I pensava si hagués estat The Art of Noise, Lamb, Orbital, 808 State, Aphex Twin, Brian Eno, Plastic Art Noise i un llarg etc. Noooooo! 

Una taula de mescles, un ordinador de la poma podrida amb obsolescència programada i Sir DJ. de l'any.

Les 07:15, la darrera ranera amb un cel tot obert. Amb les dues mans es tapà les orelles. Sense cap esperança, un nou dia per als somnis, ben despert, és clar.

La grafia del seu nom

Com pots dir no-res?

Sempre cerque excuses, grafies blanques sobre aqueixa negra pantalla dels ulls si em mira.

Podré inventar un poema, practicar la dansa amb l'emoció passatgera i somorta quan és vençuda als meus palmells i el cor gripa?

Sempre dic, hauria tan sols de pensar la veu, colorar cada experiència...

Fora del blau i amb tantes paraules que em penetren puc escoltar el seu silenci, tranquil, cordial, com una brisa en modular un desmai.

Van i venen les branques acaronades, tocant el moment, aqueix bocí de temps la pau del qual t' explícita Realitat.

Ets present per calmar malvolences. El viatge que acompanya i desperta aqueixa rosa d'uns llavis que t'anomenen.

L'altre dia

Katherine Mansfield en los jardines de la Villa Isola Bella, Menton, Francia. Baker, Ida :Fotografías de Katherine Mansfield. Ref: 1/4-059881-F. Biblioteca Alexander Turnbull, Wellington, Nueva Zelanda.

https://natlib.govt.nz/records/23194392

Diari de Katherine Mansfield, a Menton (France) amb la companya de classe Ida Baker.

« Dona i dona

El que sento: no està mai insconcient, ni una fracció de segon. Si sospiro, sé que aixeca el cap. Sé que aquells ulls grossos i seriosos es claven solemnement en mi: Per què ha sospirat? Si em tombo, m'ofereix un coixí o una altra manta. Si em torno a tombar, és l'esquena. ¿Vull que em faci unes fregues? No me'n puc escapar. Tota la nit: un lleu fregadís, una petita tos, i la seua veu suau pregunta: -" Que m'has dit res? Que puc fer alguna cosa per tu?" Si no faig absolutament res, em descobreix la fatiga sota els ulls. Hi ha alguna cosa profunda i terrible en aquest desig etern d'establir contacte ».

El que us deia l'altre dia: com de complexe i difícil és estimar o deixar-se estimar! Els animals humans ens ho hauríem de fer mirar. Cada psicologia personal és un petit i miserable, de vegades, univers. 

M'agrada la literatura biogràfica (tota ella ho és); dir el contrari és com viure una mascarada, ni que siguen breus pinzellades al llarg dels textos si fem una anàlisi profunda... Que pocs se n'escapen! Ni els tossuts o que ho neguen!

A través de la traducció de Marta Pera Cucurell he gaudit de la delicada selecció d'uns textos que fotografien la intricada personalitat de Katherine: un caràcter fort, dominadora de situacions i espais, també de les persones del voltant (per a sentir-se com?), però amb una acceptació de l'existència del seu present vital, massa, i també, perennement problemàtica.

Quina haurà estat la seua autoestima? No us ho revelaré; jo m'he fet una cartografia emocional de la seua persona i escriptura.

Les nostres manies

 

 

Tots en tenim; no s'escapoleixen ni els acomodadors dels antics cinemes i teatres.

Aquest matí, i a poc a poc, repasse feines de manteniment de la casa d'estiu. Si la visites amb assiduïtat cal cartografiar allò que has realitzat i el que encara resta per fer. 

 

Avui era el torn de tota la fusteria de la llar, de dalt a baix. Aigua tova i un suau sabó per treure pols acumulada. És cert que no és tasca que m'emocione intensament, però aprofite les rutines per cavalcar amb ramats de paraules i així accedir a nous móns, a realitats vistes i viscudes d'una altra manera. Són pre-escalfaments literaris, en diria.

Llegint el diari i correspondència de Katherine Mansfield, ella odiava aquests menesters; entenia que era temps furtat a l'escriptura. Ha d'haver-hi de tot al món; i així és. 

Tinc una amiga poeta que no li agraden aquestes tasques; d'altres lletraferits, fins i tot treballen al tros i practiquen agricultura casolana, o bé contracten persones per disposar d'aquests moments per a les muses i lectures.

Haurem de cercar una mica l'equilibri per tal de no arribar a aquell ex-abrupte dit per una persona coneguda "Que la merda no se't menge".

Existeix una màgia oculta en qualsevol tasca; hi ha una disposició amorosa que se m'acosta, em mulla i em fa partícip d'aquesta gràcia. En soc privilegiat.

Serà açò, aquest sentiment tan íntim, viure enamorat sense caure en sentimentalismes barats? 

 

Així és la meua particular experiència! I que dure!

Complexes relacions humanes

  

 

Llegint La vida de la vida de Katherine Mansfield, una selecció dels diaris i cartes al seu marit Murry, Virginia Wolf  i altres persones, ens podem adonar de com de complexes i difícils poden arribar a ser les relacions humanes. Això sí, sincera i directa ho és almenys en adreçar-se a Murry, l'estimat a distància i, tant a sovint, separat de Katherine.

Ella vol viure per l'escriptura, obsedida per ser considerada i reconeguda com una brillant escriptora, la gelosia i comparació amb altres autors/ores del seu temps amb més èxit i notables als mitjans literaris i socials i una personalitat forta i feble alhora segons amb qui estigués al seu davant (esdevindrà cert allò que sempre desitgem i volem allò que no tenim, mentre som cecs al que tenim al davant?).

Una realitat no aliena als temps actuals i concrets que podem analitzar i observar amb un xic de perspicàcia.

A la fi cal mirar-se a l'interior i no aqueixes estructures i organitzacions on quasi sempre els mateixos individus acaparen crítica, mitjans de comunicació, viatges, presentacions, conferències i altres garlandes.

Ser fidel al teu projecte, estimar la llengua que t'ha fet ser qui ets, respirar al bosc dels companys escriptors, cercar-ne el millor d'ells, no menysprear o amagar altres ben distints a la nostra veu, creure en allò que dius, vius i escrius: no pot ser més senzill tastar la felicitat.

Anar fent camí, estimada Jana...

Derogant l'esdevenidor

I treuran orxata de les pedres./

I les sargantanes ballaran un fox-trot sota la pluja./

I el punt G. Pons vessarà tan sols veritats per la boca./

I dues papallones esquarteraran amb l'espiritrompa un bou de carrer./

I el creixement econòmic serà el nou mannà social./

I els ametllers despertaran amb monedes a les branques./

I acceptaran prohibir l'amor de les meduses./

I tothom sospitarà per abraçar-nos als arbres./

I folrats de patriotisme els pals de la llum es fondran./

I els discursos polítics penalitzaran els poemes./

I diran alhora negre i blanc i blanc i negre: i tothom somriurà feliç./

I la misèria per vindre ens faran creure que és riquesa./

I ens adobaran els dies amb corregudes i les nits amb pasdobles intransigents./

I allò dit filo-criminal d'antuvi transmutarà filo-humanista per la boca dels qui parlen./

I ens diran que les roses són negres i tots assentiran./

I la veritat serà una, espúria i sincronitzada./

I la buidor i negació d'abans esdevindrà més buidor i colèric control./

I engabiaran les paraules titànics cenobites./

Però sempre hi haurà un horitzó i l'aigua trobarà clavills ;/

i sempre floriran clavells de veu per enlairar l'esperança./

Paraules condicionades

De la mateixa forma que existeix l'aire condicionat, hi ha paraules que bullen; per ús, abús i fricció agafen graus i depèn del múscul que les sostinga provoquen incendis, focs amb les destruccions consecutives. 

Això li ha passat a la Presidenta del PP a Extremadura on els seus correligionaris dretans li han mostrat la cartilla: desdir-se per formar part d'un ramat. 

On dies arrere les mucoses bucals tenien unes estructures hidratades i relaxades, ara manifesten irritacions, ferides i fermentacions internes que no auguren sons, ni moviments naturals per articular paraules com "respecte", "principis morals" "llibertat" i un llarg etcètera.

Ja sabem i és conegut per tots que en fregar i acostar-se al Poder real i de facto, les paraules poden ser condicionades segons pelegrins o espuris interessos.

I en això camina la dreta enfurismada i bandolera en aquest país, en fer un asalt a certes conquestes i guanys que democratitzen la vida dels ciutadans. 

Condicionar les paraules i passar del blanc al gris o negre per sostenir una maquiavèl·lica consigna: podem emprar qualsevol eina, paraula i/o argumentació per aconseguir el Poder de fer o desfer allò que ens feia més humans, autèntics, respectables i generosos amb els qui amb nosaltres conviuen.

I si no estan d'acord amb aquest entremés de grafies humils, tan sols han de girar la mirada a passats no molt remots per adonar-se de quantes injustícies i barbaritats hem arribat a cometre els humans en nom de les legalitats vigents.

Per les seues obres els coneixerem. Alerta doncs!

Fet a casa

6:45 a.m.i la dona dels núvols ja revola pels baixos de la casa. Sent els petits colps de forquetes i culleres als plats que cauen a l'aigüera, la pressió de l'aigua en passar per les canonades i la campaneta de la torradora. 

Ha posat al forn, bròquil i floricol, carlotes, pebreres roges que es couen lentament. Ha agafat l'olla de ferro colat pintada de groc i que ultrapassa els 12 anys i ha vessat els 400 grams de fesols amb unes fulles de llorer. El xup-xup és una cançó d'amor, senzilla, natural, com aquesta vida diària i, també, literària. 

Es beu el got de quefir d'aigua preparat anit i s'endú el iogurt amb mores i gerds naturals i un tros de coca dolça. 

Jana encara dormita al compàs del cor que respira. 

Ha posat el pollastre al forn amb pebrera tallada, cebes i salsa harissa. De l'altra banda de la taula, observe amb silenci, prenc nota dels moviments delicats i cante el regal del viure. Un bes quasi furtat amb olor a sanguina resta a les galtes, mentre escolte instruccions per tenir cura dels aliments que es cuinen. 

Marxa al treball i es perd entre els núvols, ella, paraula en què temps enrere vaig creure, visc, escric i m'identifique. 

Lentament es desemperexeix la casa i les mans de papallona l'endrecen. Abril arribarà prompte i el sol signarà aquest passeig matiner entre cançons i els seus somriures de 6 llunes. A les 15:05 taula parada per a la dona dels núvols; ha vingut de l'altre treball i com un molinet de vent no s'atura. 

El pa cuit amb massa mare ha eixit esponjós i una bandera per a les dents; celebrem tots el rituals d'aquest dia. 

La nostra Jana de quasi 15 anys ha fet el darrer passeig d'avui. El capvespre plovisqueja.

En tornar a casa, la dona dels núvols ja ha sopat i mig prepara el dinar de demà. M'ha mirat i escriu allò que he de comprar. Faré  una coca dolça amb dàtils, gingebre, ametlla, xocolata, moniato torrat i avena. 

- Vols gelat d'ametlla? 

- Ja has sopat? - li dic. 

I m'ho confirma amb els ulls. Mentre bat la llet de coco, barreja l'ametlla mòlta i una mica de nata. No ha esperat la meua resposta.  Mire el banquet de la cuina; un paisatge després d'un tornado que m'espera. A taula tens el sopar, diu: una carxofa al vapor amb oli i sal, un sandvitx de tofu, ceba caramelitzada, cogombre, tomata, rúcula i formatge feta. 

Recorde la seua àvia Maria quan anys arrere ens les preparava. Primer sopa Jana, una mica més tard qui us escriu. I mentrimentres encara fa un sofregit i el forn cou més verdures.

Acabe el darrer mos i agafe una galeta feta amb avena, coco triturat, ratlladura de corfa de sanguina i gingebre. Tot açò és amagat sobre negra xocolata i una petita llavor d'anacard. Li he enviat fotografia a Susanna, que balla cada vespre amb les paraules,  però no les ha tastades. Ho farà.

A les temples un eco em diu: què menjareu, si viviu 20 anys més? Serà un càtering artificial i desllavasat? 

Mentre escure i endrece la cuina, ella fa temps que vagareja pels núvols. Us escric tot açò a les 23:00 hores, perquè mai no s'oblide. Per ella he comprés molts tipus d'amor: també el que escric i dic i, dia rere dia, sent per la meua llengua. 

 

https://open.spotify.com/track/1Xqp1JDTZkXQuEVABEzGip?si=f14568f7af4644c0

(Moon Sujin, Fade Away).

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Ma mare llegint la Cinquena Flor d'Aniversari, obra de l'any 2021

Lectura: piqueu a l'enllaç del video per veure'l sencer.

https://youtube.com/shorts/2WJSrnR2xPU?feature=share

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Finestra

Esborrar l'aigua, no vull esborrar-la de la mirada que em nodreix i  proporcionà frescor i vida acompanyada.

Plou a la cara, els ulls naden per creure que no puc ofegar-me; hi trac l'oxigen, el separe i l'inspire. Vaig i veig més enllà de la panòplia hipòcrita i falsa dels polítics que soterren llibertats, que esborren els drets de la llum. Perduraran, com més perseguides i desagnades les paraules siguen.

Tinc un llom que ara s'ensorra, ara s'eleva; car em plou a les mans mentre oculte llavors a terra. Olore el petricor de l'esperança, les flors futures.

No esborrar mai l'aigua perquè una Venus somriu i balla; ens hi va la vida.

Els Carlos dels altres

Sí, els Carlos dels altres però no els meus, no sé si m'entendran en llegir aquestes quatre ratlles perquè semblen tenir una ment que no s'estima "lo seu" malgrat tota la propaganda que perboquen i són estrangers a la seua pròpia terra.

No crec que tinguen llengua i si tenen aqueix múscul que articula paraules i xiula i bufa, la tenen com abduïda no sé per qui o què, ja que no la cultiven o la consideren estranya i aliena.

Em pregunte cada dia si hom pot estimar una realitat, objecte o persona si reiteradament l'evita, l'empetiteix o, arribat el cas, la diferencia, la ignora o menysprea davant d'altres per fer-se de notar.  Una actitud per ser analitzada psicològicament parlant.

Això fan els Carlos dels altres que volen presidir aquest país o territori amb una història, costums i llengua que els ultrapassa davant dels curts projectes i una miopia i ignorància de despatx que avança al galop.

Fora de nosaltres --diuen-- tot és mesquí i equivocat; el mal prové, niua, creix i es desenvolupa amb els qui ara detecten el poder, diuen ortodoxament i religiosa.

Què en faran, de fet, què fan, allà on organitzen la vida de certs ciutadans? Poden vostès jutjar! Miren a Madrizzz i una mica més amunt.

Impostos. Quins impostos, per a què carregar d'impostos als ciutadans? Anem a rebaixar-los. Però millorarem Sanitat, Educació ben asèptica (com si aquests ocells no tingueren ideologia i foren màquines neutres i estadística pura i aplicada). Sí, millorarem Serveis, Polítiques d'aigua i territori, Turisme consumidor,  i un llarg etc...   

Sembla que als capvespres passejaran per les platges de blavons i agafaran els diners que apareguen sota les pedres.

Els Think Tank neoconservadors d'on llepen aigua i es nodreixen no tenen ideologia. Més aviat són entitats d'individus asexuats i angelicals que prediquen la bondat i l'amor a l'Univers.

No ho crec, lectors. 

Sí, els Carlos dels altres poden existir en aquesta societat; de fet ho fan i tenen dret a fer-ho; però si analitzem minuciosament els seus discursos ens adonarem què és realment el que s'estimen, com consideren als altres i diferents; també ens adonarem d'allò que volen prohibir i de la societat que volen construir i amb qui ho volen fer.

Siguem lliures sí, però reflexionem també sobre quin món estem fent i construint i quin voldríem esborrar: un de més tancat i individualista o un altre de més obert, integrador i solidari. Enriquir-nos amb el respecte mutu i la diferència o viure malcarats, creient-nos especials i superiors? 

Vosaltres teniu la veu i paraula amics i desconeguts lectors. 

Mentre visca escriuré en la meua llengua que comunica, estima i em fa sentir arrelat als meus.

No sé si vosaltres, Carlos, m'entendreu!