La bossa de Nadal i altres creences

Quan jo era petit el meu pare viatjava per tot el país de la pell de bou. Tenia un càrrec de certa responsabilitat en la macro-empresa en què treballava. 

Tenia el costum --sent el fill major de casa com era-- d'acompanyar la mare i fer de tot tipus d'encàrrecs amb els meus 5 anys. Pepe, vés a ca la tia Rosa i porta una barra de gel per al frigorífic; Pepe vés a ca Tere la carnissera i dus-me fetgets de vedella, uns talls de pernil i formatge. 

Passaren alguns anys i amb una bicicleta color magrana regalada lligava un caixó al darrere i anava a l'altra banda del poble a per altres queviures, sabons i estris per a la casa. 

Recorde que em pujava a un tamboret per tal de mirar pels cristalls de la porta del carrer el terra argilós, els camins fets per l'aigua si plovia i esperar el pare que no arribava més aviat de les vuit del vespre. 

A Nadal, recorde que arribaven caixes amb regals: torrons, llaunes d'almívar, ampolles de vi, neules, polvorons i algun pernil. Un capvespre arribà un senyor amb un maletí que l'obrí davant el pare; jo falcat a la seua vora no mai havia vist mai tants paperets de colors i tan ben enquadrats en aquell elegant rectangle. Mon pare, educadament, el va fer fora de casa. Aquella escena se'm quedà gravada al meu petit paradís interior. 

Nadal era una mena de joia quan arribaven els regals, la festa, però sobretot el pare i tota la família plegats a casa. 

Conec ara un jove que en acostar-se Nadal rep una caixa plena de fruits secs --caducats alguns-- alguna ametlla caramelitzada, papes i poca cosa més. Un empresari potent, diu és el seu cap, per no acotar el terme d'avar. 

Jo perd creences amb el pas dels dies.

L'altre dia escoltava el president de la CEV i Vicepresident de la CEOE espanyola un valencià anomenat Salvador Navarro. Per què he d'escoltar a la ràdio les imbecil·litats que lliurava per la boca, rumiava dintre meu. 

Aquest senyor comentava que és passat això de parlar de capitalistes / obrers, d'opressors i oprimits etc. I que a la nostra Comunitat (deia ell) cal tenir un president que unisca les persones en parlar, que utilitze un llenguatge no excloent i així desenvolupar un entorn agradable. Pensava tot seguit amb el jove de la bossa de Nadal amb fruits secs caducats i poca cosa més, que treballa 240 hores al mes per tal de guanyar-se els 1100 euros i escaig. Pensava què li semblaria al senyor (per guardar la compostura semàntica) Navarro canviar-se de sou i treball durant un mes amb aquest jove. 

Simplement per tastar la quotidianitat del treballador. 

La veritat i les creences lentament se'm desdibuixen dia rere dia i una ràbia grisa i boirosa em rosega les genives.

El món és guiat, a sovint, per pocavergonyes amb fesomies de granit. Existeix l'explotació, l'abús en el treball i les relacions avui en dia, sí, a 11 de març de 2023. Cauen els envans de moltes de les meues creences, però si visc és encara per la Paraula. 

https://open.spotify.com/track/2MrSssi6J1QKcIOkNG8Z7Y?si=iybSyP6BTXuo7NKhq7h8cw

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Comunió

Emporta't el meu cor, ben a prop o lluny d'aquest temps i lloc. Embolica'l al centre d'una tempesta; que milions de gotes el mullen alhora que un vent el desdibuixe sobre rius, valls, roques i arbredes.  Despreocupa't, furta'l sense consideracions morals, no l'amagues, regala'l a tothom.

Espargeix-me sobre el món i en acompanyar-me, no temeré res; no viuré pors, frustracions ni els oblits em foradaran d'absències; els dies i nits seran passeig. Lliga'm el vers, l'aire que l'enlaira als teus llavis i pronuncia la màgia.

Sentir enlloc --des del desordre de la matèria primera i els més obscurs cels-- que des de l'inici d'aquesta consciència seré sempre teu.

Fosques aigües i plugim tou

Aigües fosques sota el Pont per on passege i fred. Les observe. 

Tímidament i en l'oblit del món t'escric --en la superfície que no s'atura-- aquest recull primer de poemes, tots ells en el cercle sagrat de l'ànima on hem viatjat des de 1984 fins a l'any 2023.

Aigües fosques i lliures; lliures de promotors i llibreries que no mai presentarem com a venals.

T'he escrit als vents i a les séquies, al si dels capvespres i enmig d'aquelles hores del treball. T'he escrit en platges i parets, poemes voluntaris també n'he perdut. Altres gravats als somnis i en les pedres d'Espadà, o bé en conjunció d'alguns astres i sobre llunes glaçades pel gebre a les matinades; t'he bufat lletres al cor com qui riu de vida.

I ara, quan fa fred a Aín perquè ha acampat l'hivern i tot és encerclat de solitud i cristalls de sal, ara, inicie aquesta antologia perduda amb veus per escalfar-nos sota la mirada del Pont on te'ls vaig escriure.

Plugim tou sobre el Pont on passeges i fred. Les lliges.

https://open.spotify.com/track/43SfjbiRYF7jhZKNiFPCVG?si=3xwZ6EhiQ0uhtoLuKWNUPw

http://www.deezer.com/track/1768436327

Cosir retalls d'amor

Tanque els ulls i les criatures terrestres volen atansar-se als núvols. Són com notes, melodies al vent que vibren en les seves energies. Aleshores regna una pau, generen colors on destaquen per la bellesa en la llum que persegueixen. 

Així et veig jo, crescuda lliure, evanescent per la senzillesa que el primer dia em furtà tots els sons del vocabulari. Viure és observar les teles, llur caiguda sobre els teus muscles, refer patrons d'amor, tallar-los de nou, punts cosits, bastes del primer desig inacabable, tornar-te vestits de paraules per tal d'ornamentar-te la delicada nuesa.

Oh cel dolç, digues-me com podria abillar els núvols? Abillar aqueixa pell de dona que dia rere dia em regala sentit i existència! 

Per atzar, soc un pressumptuós a qui els entrebancs superen? 

Oh cel lleu i pur, injecta'm la naturalesa màgica, el do dels bojos que sota la pluja troben qualsevol excusa per adorar-la.

https://open.spotify.com/track/54Hw7R909mkcRNpqW2VnaD?si=d0_kwntZRfmVQeMqjJk_1g

El cranc de 2 milions d'euros o nou joguet del nen de la pedra foguera.

El nen de la pedra foguera

No ha conegut mai els salons recreatius de finals dels 80 del segle XX, ni els billars. Tampoc ha conegut les màquines Commodore, ZX Spectrum o Atari, ni Sega de 16 o més bits. Era un no nascut quan isqué la NES, la Sega Màster System, la Super Nintendo i la Sega Mega Drive.

El nen de la pedra foguera tocà la Nintendo 64 i més tard amb els seus estalvis adquirí la Wii, la Game Cube; amb els anys acamparen la Game Boy Advance, la Nintendo DS i altres més. De tant en tant fa tutorials per a jocs.

El foc a les mans i el cervell roent.

L'altre dia em parlà del seu darrer joguet pagat per tots nosaltres, sí, per vosaltres lectors coneguts o no: sanitat pública.

Un joguet de 2 milions d'euros on fa les primeres provatures, el DaVinci... Encara molts horitzons per obrir.

Què són 2 milions d'euros per salvar vides, enfront d'aquestes màquines de destrucció que maten, el F-22 Raptor avió de combat que el seu cost mentre és utilitzat arriba a 687.000.000 milions de dòlars o el F-35 Lightning II amb un cost per unitat de 90.000.000 milions de dòlars que, més el manteniment, arriba a 1,12 trilions de dòlars?

Alguna cosa estem fent molt malament quan els nostres polítics i empresaris mundials miren a un altre lloc i no se centren en allò que construeix Humanitat. Mala classe de gent, gentola sense cor, ni entranyes, ni escrúpols!

Liebesode

Trenque una paraula i t'espargeixes sobre el meu cap; aixeque els ulls al cel perquè em crema al frec de cisellar-la; s'enceta una tempesta i com als marges d'un barranc el vocabulari s'avalota. Aleshores amb força i fúria et reconec i per dins esclata la melodia lleu d'una harmònica de cristall.

Trenque dues paraules més i el cabal pren forma, augmenta amb els colors de la pell terrosa teua. I pense: no cal nadar contra corrent; em deixe anar i em parlen peixos i granotes; baladre, pericot i els conillets es vinclen per somriure't. Amb les mans acarone tiges, pètals i les aigües pures.

Trenque tres paraules i salvatge se'm presenta el teu nom, sencer. Aqueixa carn que m'habita en la llum dofecafònica, que em nodreix i espenta en la solitud més dura. Et mastegue tots el sons i perquè coneixes el que sent, l'erial desapareix: plous dintre meu.

https://youtu.be/AouJEXSyPQQ

Fums

A les galtes de l'hivern, floreixes com aquella arquitectura salvatge on triomfa la bellesa en la natura. Té el fred aquella solitud dels narcisos abandonats al món; en això rau la meua admiració per tu. 

Als camps glaçats de matinada sempre hi ha un batec per escalfar-me. Somies a la meua vora perduda la consciència, mentre veig el llostrejar plujós sobre humils flors desapercebudes. M'encoratja aquest petit sol que ets i així es desfà, lentament s'evapora la rosada.

Hi haurà potser algú que atie el foc dels mots per trobar consol, recer per refugiar-se i que la fredor desaparega? Als teus cabells és confonen els oratges: veig com cauen pètals d'ametllers; no eixugues sa vida. Fixa't, les ximeneies pinten el teu nom que cante; altres ho llegiran i la vida bufarà el caliu que encercla el text.

A les galtes de l'hivern, en la natura adormida, t'eleves fum i aroma; un cop més t'escric flor de perfecta primavera.

https://open.spotify.com/track/3TN1EfRvLJI2EFnH8IOjpO?si=lyguGAYNTwaXhW9f4hZ6rA

.

 

Regal

A la dona dels núvols

 

Roda aquest cor com les barnilles d'un paraigües en notar-te cada dia amb més profunditat. És massa, prou diria jo, nadar cada moment al pou quan somrius perquè marxes al treball i tothom sap el do, la gràcia que comparteixes a bastament.

Ser feliç, desposseït de tot i sense fronteres,  però inundat per als altres de paraules. Pesar els grams, la invisibilitat d'aquest amor, indiferent a què diran. Alguns, confiats als castells on viuen, parlaran de sensibleria? Em coneixen?

Hi ha pietat en aquest sol que ens toca mentre escric.  Jana, la meua gossa, mestra i fidel amiga de 14 anys m'observa. Tots dos, estem ací, compartim aquest sentiment silenciós. Perfecte és el dia i no exigim res més.

Com podria regalar encara més amor?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Quan cada dia llostreges

Consigne els teus ulls al cor que esbandeix línia rere línia aquesta petita i única devoció. Així entregue, dese en lleus fragments el cel pel qual respire en cada oratge.

No existeix el fred i al caliu dels mots recupere l'alè del viure. Acosta't, visquem aquesta llum, les petites confessions que ens nodreixen mentre el món esclata i roda. Som tan sols un punt, un buf del temps que qui sap si demà encendrà il·lusió, el foc que sense cremar no mai s'acaba en la llengua dels amants.

T'abrace en la veu: beu-te la vista d'aquests gestos, la configuració que es caragola al paper i repta de les lletres al lloc fet poema i on, per a mi, llostreges.   

Catàleg de capvespres

Abans que desaparega i sobre l'esquena del vent, t'escric aquest catàleg de capvespres que si no, no mai arribaries a pronunciar.

Qui podrà olorar les flors si parles quan al teu claustre la llum tancada fou regal?

Qui rondarà sota l'aromàtica línia del cel que observes amb pany barrat?

La clau, digues un mot; el becaire per perdre tot seny i així inaugurar l'escala cromàtica dels somnis.

Canta'm o tan sols taral·leja en la teua solitud una petita melodia, sostín-la; fes en la cadència una petita roulade, enganxa'm l'ànima, extreu-la de les cendres movedisses que em xuclen.

Tinc encara la fe de la mirada teua al tren d'aquell nord on tremolava; al capdavall fe. Com el sol que, dia rere dia, ens visita i que no mai, absolutament, podrà ser posseït. 

Encara així, és com respire als capvespres que et pinte.

Territori

Existeix una llum blavenca quan et pense, malgrat que el sol no guaite per cantonades, ni espadats. 

Existeix una llum blavenca com aquella que emergeix surant sota les ungles on l'animal primitiu cerca l'escalfor.  

Existeix als aiguamolls, també als marjals i als manglars una llum blavenca que nodreix de vocabulari la vida amagada. 

Existeix una llum blavenca que acarona, amb el fred, totes les solituds i les hores calmes.

Aleshores quan el sol surt tot es transforma en verds, els micos udolen i els ocells m'acompanyen en aquest paisatge de paraules on navegue com grumet inexpert. M'atabalen pors, l'esponerosa incertesa d'emocions i sentiments, els dubtes... Però en obrir els ulls al país dels lotus, olore el fang i l'aigua amb què fas créixer la bellesa.

 

I aquesta música em duu al territori aeri on, per la llengua enamorada, et fas present.

 

Pale Blue Dot de Jennie Löfgren

 

https://open.spotify.com/track/0XOVus79KXYmLkMUYORS2x?si=89038b2bccc149f6

Una paraula val més que mil imatges

Joan Antoni Vicent i el príncep de les milotxes

Presentació de Viatjant Castelló i València, els habitants del riu.

Bona vesprada a tothom. 

Si us plau, ateneu-me: anem a fer un experiment i a la fi de la meua intervenció us faré una senzilla pregunta. 

Som aquí per tal de presentar dos llibres de temàtica fotogràfica, València, els habitants del riu i Viatjant Castelló de Joan Antoni Vicent amb alguns textos de Joan Garí. Sembla que aquest tàndem ben engreixat i amb una posada a punt com una perfecta bicicleta, està donant els seus fruits, entre altres més i ja presentats ací (em referisc a Viatge pel meu país, dels mateixos autors). 

Supose que vosaltres coneixeu la famosa frase feta "d'una paraula val més que mil imatges". Si m'apureu podria arribar a dir més que deu-mil imatges. Sí, sí, sí, no cregueu que m'he equivocat en dir-la. Vosaltres la coneixeu encara que heu emprat sempre la contrària, millor dit l'heu enunciada a l'inrevés. 

El cert és que la paraula no és presa mai seriosament, se la maltracta, és contínuament prostituïda, vexada i en una majoria de casos és venuda al millor postor. I així ens va. Fixeu-vos si és així, que en parlar d'imatges no cal demostrar res; se'ns presenta una imatge senzillament i simple i, a tot cas, unes poques paraules per adobar-la, com el superflu envoltori de celofana d'un regal valuós i que tot seguit es llança a les escombreries. 

Ai, si estimàrem de debó les paraules! No podeu ni pensar les imatges que podrien brollar dels intel·lectes humans. Us ho dic per experiència personal i íntima. 

Escolteu: dius una paraula i de seguida t'exigeixen que sense acció o una obra que la corrobore o recolze, aquesta no té cap valor: obras son amores que no buenas razones, diuen en la lengua del imperio. Anireu enganyats vosaltres? Us ho heu preguntat alguna vegada? 

És clar que el filòsof del llenguatge anomenat John L. Austin escrigué una obra titulada, Com fer coses amb paraules, en la qual explicava als respectables oients que amb les paraules fem coses, canviem estats i situacions de persones, etc... Us posaré un exemple, quan diem "promet que després et tornaré el llibre" no solament estem descrivint què farem, sinó que ens comprometem seriosament a fer-ho. Si li dic al meu treballador, fill esposa, marit: - Inútil, que tot ho fas malament i no serveixes per a res, a més de descriure la visió que tinc d'ell, el lector o oient, tots vostès ara mateix se n'adonaran que estic destruint-lo com a persona. Quan un capellà diu, jo et batege en nom del Pare, del fill i etc fa que l'ésser esdevinga cristià quan abans no ho era; amb la paraula canvia l'estat d'un infant. Amb aquests pocs exemples ens adonem que el llenguatge, les paraules també promouen, realitzen, canvien la realitat, fan accions, bones i dolentes. 

Val molt el llenguatge, la nostra llengua segons siga utilitzada. Les paraules insuflen vida, maten, abracen enderroquen, acotxen, possibiliten i per què no, als temps que corren, l'esperança. 

Ara ve quan situem les paraules al costat de les imatges, i les situem unes front les altres, al mateix nivell. Descartem doncs que una imatge valga més que mil paraules, definitivament. I ací apareix el nostre mag Joan Antoni amb el seu dit i fa un clic i l' Univers es glaça, es congela. I obre la boca i ens explica, mou els llavis, parla de perspectives, d'angles, d'ombres, de llum: previsualitza allò que en un instant tancarà al paper incolor de la seua ment. Ja té la fotografia. L'ha emmagatzemat en l'andròmina, en l'artefacte que té a les mans. 

Arriba a casa i seu davant l'ordinador: visiona, còpia, retalla, selecciona i envia un grup, una miscel·lània a la impremta. Paper setinat, soroll de rodaments, olor de llibre nou que respira i sent satisfacció. 

Un dia em crida i quedem per visionar la petita selecció d'imatges preparades, vol que tot funcione correctament. Tot perfecte, em diu. Arribada l'hora, ara el veieu ací: mirareu la pantalla d'imatges que existeixen perquè allò que contenen, llur esquelet és fet amb noms. Joan Antoni ja veureu que no restarà mut, ens parlarà; vosaltres assentireu, somriureu, aplaudireu i imatges i paraules com açò que els escric i dic, seran una i la mateixa cosa, es donaran la mà. 

Per atzar, no és ben cert que si tots vosaltres heu escoltat aquest petit discurs heu imaginat, creat imatges per les paraules? No es tracta de ser més, sinó de ser conscients com de valuoses són tant les paraules com les imatges, imatges i paraules. 

Gràcies. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Pluja d'hivern

Capricorn xafa un terra fosc, humit i alhora de translúcida tristesa. Arreplegue engrunes de lletres de l'almanac d'hores fugisseres. Pensava que havies marxat lluny; que caminaves per avingudes que em trepitjaven d'oblits. 

Sufocat i perdut, cercava l'aroma de tactes passats; cercava de qui eren aquells llavis que engronsaven aquell nom usual amb què jo panteixava.

Però m'has somiat, m'ho digueres al migdia, car no volies esglaiar-me, ni ferir-me pel cel·luloide viscut després de tanta pluja.

Ara sona una música al nostre tocadiscs; l'agulla em pressiona els solcs d'esperança pels corredors on passeges. Em sé viu i l'aire t'anomena en aquestes proses invisibles: t'adore!