Lladres

Clareja el dia i els tinc ja arrenglerats a les teulades.

Avui li han furtat unes quantes paraules a Laura: telèfon, bolquer, tovallola, però no, encara, la història de son pare afusellat.

- "Què guapo era! ". 

Des del primer dia que me la narrà, no s'ha deixat cap aspecte de l'escomesa: la seua flor de 28 anys tallada, el lloc --la part alta del cementiri de Castelló contra una blanca paret--, qui va arreplegar les despulles, el nom de la cosina i els fills, que fou embolcallat amb dos llençols i una manta, que tingué una làpida des del primer moment:

- Què guapo era món pare, amb el seu bigoti i la joventut cisellada!

La foto en blanc i negre és a l'aparador i els noms dels fills i nets lentament s'esvaeixen, però el de son pare perdura.

Els lladres sempre estan presents, com les merles del matí que ens observen i alienes al fred i l'alba li picotegen paraules tot enlairant-se cap als núvols: cadira, eixugamans, mosquitera, cullera, poal, forn...

I repeteix, com si d'una jaculatòria es tractarà: - Ai mare, ai mare, ai mare, ai mare!

- Laura --li dic i em mira tot movent el cap-- què em faràs un perolet de dejú com abans?

- Sí.

- Vinga, anem a la cuina.

- I què cal posar-ne?