diumenge, 29 de desembre del 2013

L'altre amic

 
                 De tant en tant et saps tan sol
                 que l'altre que pensa a la vora teua
                 esdevé estrany.
                                           En un silenci curt
                 et mira.
                              I vol fer-te creure els mots
                 adobats amb vents i sang somiada.
                 Absent, no creus allò que els ulls presenten.
                 I cerques blaus motius de versos dits,
                 en els espills les ombres imantades,
                 aquells amors d'uns almanacs vençuts.
                 Tot és buidor.
                                       I pels clavills t'escrius
                  llavors de llum, el pols de nova vida.


http://open.spotify.com/track/5PAOMJWbrSPS8guMNyNveZ



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 27 de desembre del 2013

Blog abandonat?


Apreciats amics i amigues:

Sembla com si haguera desaparegut d'aquest paradís...
No és així, el que passa és que Jana m'ha embolicat per aquests indrets

https://www.facebook.com/jana.g.espada?ref=tn_tnmn 

i, de vegades,  no tenim temps per acudir a totes les feines.

Família, casa, associació de veïns, treball, Jana...

Regaleu-me un rellotge  que no tinga preu i em dedicaré a pintar els segons marcats perquè lluïsquen l'amor i la fantasia.

Atrotinat, però tranquil la ment viatjarà per a vosaltres.
Agraït de tot cor.

Besets, bones festes i bon any 2014.
La lluita per millorar les relacions entre nosaltres continua.

dijous, 25 de juliol del 2013

Àlbum

Em sorprén tota la bellesa que és capaç d'absorbir aquesta vila.

 Quasi nua, amb una peça gasosa de roba furtada pel vent i sota les palmeres, ella mira, però no sap que sóc jo qui, amb el silenci dels ulls, l'espera.

 Com és de complexe connectar, veure'ns l'interior quan hi ha una caseta d'ànimes perdudes que ningú no visita, ni reclama en aquesta trista ciutat d'estiu!

 Assegut a les escales sagrades del teu cos, també pretenc, del temple amb què t'aproximes, el tast de la mirada. No empraré cap paraula per manifestar atenció.

Tancaré les mans agafades al teu record, copsaré el llambreig si somrius... Perquè això és tot i, encara més, em resumeix. Col·locar en l'àlbum, des de sempre i molt més enllà de la carn, la teua bella fotografia.

 Benicàssim, 25 juliol 2013.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Música
Leila Pinheiro,
Canção de Amor.

dijous, 27 de juny del 2013

Les meues dones, XXVII


No em prohibisques seguir les ombres  del desig...

No podré escoltar-te; són l'únic rastre per adorar-te, per cantar humilment la tendresa del freixes que dancen i dancen nus al teu voltant.

Sempre és al bosc on veig un foc que no parla,  aqueixa llum que no enganya mentre cauen volves místiques de neu i la vida  ens pentina.

Camines silenciosa davant meu  i, en l'horabaixa, t'arre-plegue iridiscències de libèl·lules mortes.

Digues, té valor aquesta melodia?

Batega sola, se m'escapa! 

Te n'adones?

Podria beure al clot de gel si et mous amb les petjades. Perquè no pots escapar d'aquest fred  en la passió.

No és cap parany vermell açò que et dic;  ets reina de les neus,  el meu estel nocturn.

Arrel  d'amor si toques el que pense amb les paraules.

dimarts, 25 de juny del 2013

Memòria d'amor

- "Nodrisc la solitud amb records teus; perquè l'única existència perdurable és la memòria...
Memòria d'amor que es presenta en la carn; memòria feta batecs d'un cervell eternament jove".

- Digues fill meu, he estimat algú?
Digues, he estat estimat alguna vegada?
Et faig preguntes sense saber el perquè. Amb els anys he oblidat els significats. 

Em mostres escrits l'autor dels quals m'és totalment desconegut.

Escriu el seus noms, els noms dels qui m'estimen o m'han estimat.

No recorde colors, textures, ni mots. Cada cosa dita o viscuda se'm presenta com un llostrejar nou.

Què em llegies abans?
Torna-ho a fer. M'agrada eixa música que per la boca em dius.

- "Nodrisc la solitud amb records teus; perquè l'única existència perdurable és la memòria...
Memòria d'amor que es presenta en la carn; memòria feta batecs d'un cervell eternament jove".

dijous, 20 de juny del 2013

Les meues dones, XXVI

Ets molt més que un cos.

Foc i aurora, ets divina.

No sé com explicar-ho, però el meu combustible és fet de melangia. Aleshores esbosse els contorns del desig, el que em projecta cap al palau oceànic on habites.

L'única por,  les pròpies decisions, però cal tastar-la. Perquè aquesta tempesta és momentània, una lleu pinzellada al quadre del viure.

 I em pregunte:

- Per a què tanta lletra?

- Per a què aquest  inútil paisatge?

- Esperar els teus ulls?

Aquest amor de papallones sota la pluja, dissolt als dits com la seda d'ales, com purpurina subtil,  cataclisme interior.

Perquè és veure't i realitzar-se tot allò que podria ser.

En tu onege: vet aquí la candidesa del cor.

Mare, sóc poeta...

diumenge, 12 de maig del 2013

Jana escolta


Jana, he tornat a veure L'ou de la serp d'Ingmar Bergman.

Resta clar qui parla, però també qui escolta fidel companya.

"Diàleg":

- On anares aquest matí?

- A l'oficina. Després vinguí a sopar amb tu.

- Era una oficina d'importació i d'exportació, té alguna cosa a veure amb l'esglèsia? O ninguna d'aquestes? Què és?

-Pels matins treballe en un prostíbul. No està prohibit, segons m'he informat. És un prostíbul molt respectable. És per a diplomàtics, gerents i actors famosos. És de molta classe.

Sigues bo amb mi, Abel.

Si et plau, sigues bo amb mi.

*** ***   ***  ***    *** ***   *** ***

"Consideracions":

Passen els anys i lliges "El segon sexe" i estudies el feminisme de la  igualtat envers el feminisme de la diferència...

I somrius; i rius; i et fan gràcia les classificacions humanes, l'intent històric de racionalitzar emocions i sentiments: la filosofia!

I passes de les apariències, i t'importa una bleda, un núvol, allò que diran de la teua persona.

No ets políticament correcte, cauen banderes i convencions, les conviccions s'aprimen. Era hora  -fa temps que ho saps- de practicar la transparència.

Ets una persona que pensa, parla i s'autoimposa la qualitat en el silenci.

Lliura't dels pensaments feridors, el primer ajut és el teu.

No sempre el que més importa és el contacte físic.

Qui t'estima t'engronsa al seu cor.

dissabte, 11 de maig del 2013

Hospital

Ací, és un  lloc on ballen els corbs amb les fades,

-mare, ho diu Tavernier en 'Avui comença tot'-

i el llit xiula cada dues hores,

i els braços  politges màgiques,

i el pes enganya els esternuts,

i la temperatura corre en muntanya russa,

i els cercles medicaments rodadors  estàtics

i les pestanyes persianes que s'obren i tanquen

i el temps  metrònom desorientat

i el poema excusa que espanta els ronquits

i la quietud  taula líquida  de ponxos

i l'alcohol canta cançons de bressol

i l'aire s'engronsa als teus somnis

i el pols llibreta d'un jove notari

i escrius la calor dels colors

i un quatre, dos punts, un zero i un quatre  somriuen

i  saltes, i rimes i mires, i  parles d'estima tot sol.

dijous, 9 de maig del 2013

Rutines

Kimberly-Clark ja em coneix.

Som amics de mirada.  En entrar a la cambra, òbric la porta de l'esquerra i salutació, sense efusivitat, però cortés, fin i tot diria que educada.

La safeta dels  glopeigs de la boca i la cel·lulosa per eixugar-se les mans em fan l'ullet.  L'espill no consent quatre esguits que, molt subtil, m'assenyala perquè desapareguen.

Rutines. Obrir les parpelles, cercar els bolquers, pixar, netejar, rentar-se les mans, agafar de nou els somnis, aqueix motor del matalàs que els engronsa.

Tot és al seu lloc adient, les coses i objectes, el rebost dels records, la prestatgeria del vocabulari i la  consciència ràpida que tot ho ordena, estima i pensa.

El viure és ple de rutines: píndoles, poemes, papers, paraules, pèrdues, palanganes i el pasme que ens botona el pàlpit.

Rutines prèvies a la proximitat que tu em projectes... I així,  poder parir el pes de les paraules, apamar el seu centre de gravetat, aquesta vida nostra que ara ens pertoca.

dimecres, 8 de maig del 2013

Vocació

Viu a Gilet, i P, auxiliar d'infermeria, és tot un catedràtic de la vida.

Col·locar un ènema.... (tots els culs són iguals), guants,  vaselina, fer respirar profundament o si més no, fer cantar els pacients perquè relaxen la musculatura rectal... i notar com es buiden els líquids a l'interior dels cossos malalts.

Aixecar els pacients, canviar-los de postura, animar-los o fer-los riure amb el típic humor guaridor i sorneguer dels valencians.  Eixut, com una canya de bambú,  el cos de P. es vincla, però no mai es trenca. És un maquinari perfecte, un mecanisme de politges que fa o empra la força mil·limètrica- ni molta, ni poca- per millorar l'estat físic i psíquic dels convalescents.

- Aquest és un treball molt més que professional. No maneges objectes, coses... Són persones. La naturalesa humana vista sense embuts, aqueixa carn compacta que, en altre temps,  pensàvem inamovible, però,  al capdavall, efímera, trencadissa, com una vela sota una tempesta de vents...
Si tots els homes i dones  passaren per ací una setmaneta, la visió del món i de les relacions entre els éssers humans canviaria... " deixa caure amb total humilitat.

Bon dia tingues P., que dugues, per molts anys, aqueixa llum al front.
Bon dia tingues P.,  que sigues, per molts anys,  l'esperança dels grumets perduts.

dijous, 25 d’abril del 2013

MENÚ


Mig aixecada, contra les suors fredes i agafada de les baranes de l'angoixa i de l'oix...
I el meu canell tot ventant la mare.

Tot és cíclic en aquest indret de parets blanques. Cada dia les viandes són les mateixes que aquelles de l'anterior setmana. He anat guardant tots els paperets del menús. Portes lluna i mitja gitada enfront d'unes finestres que cisellen pas a aqueixa vida, la de l'altra banda, normalitat enyorada.

DESDEJUNI: 2D06P Planta 2D / 8:00a.m.
Tova diabètica Sense/Sal

En obrir la safata color de sucre bru, un perol de llet de soja et saluda amb palets d'aroma a canyella. Dos petits rectangles de paper de vidre amb pectina groga somriuen. La mare no pot entristir-se de cap de les maneres, la bosseta d'aspartam -com el sol- no li ho consent.

DINAR: 2D06P Planta 2D. / 13:00
Tova diabètica Sense/Sal

Primer plat.

D'un sobre aluminitzat ragen pólvores blanques d'escates de patata. Ai, la fam dels pobres! Puré de llet aigualida amb vents, desllavassat, però batejat pel meu compte amb herbes de Provença. Un mastegar de codonys crus, d'aspra esperança.

Segon plat.

No mai més matinarà el pollastre! Dos fèmurs embolicats de fibra blanca. Un oasi d'oli rega verdors tocades de pastenaga cuita.

Postres.

Badalla invertida la pera insípida. Sobre la poderosa llengua s'esllavissa suro tou i pols d'aire. Plores pels besos que ja no tindràs: recordes l'amor del teu viure.


BERENAR: 2D06P Planta 2D. / 17:00
Tova diabètica Sense/Sal

Llet de soja tocada amb café. De nou paper de vidre que esborra els dolços dies d'estius passats. En la penombra d'aquesta cambra, t'escric l'inventari dels ritmes d'amor viscuts. Beus de la joia que em regalares: t'estime.

SOPAR: 2D06P Planta 2D. / 20:00
Tova diabètica Sense/Sal

Primer plat.

Hi havia com unes estrelles que ballaven esquàlides i barates en un brou de penúries i penediments: com pixum groc. M'has demanat la palleta per succionar líquid. A la tassa es col·lapsen aquells petits astres. La metàl·lica cullera els refreda.

Segon plat.

Dues el·lipsis d'una granulació ben estranya, amb sabor a fusta eixuta erosionada amb cristalls. Uns espectadors de pebre roig es seuen en la part alta del cercle del plat amb coixins blancs. No hi ha cap correguda, però el roig pinta l'aire i no l'àpat menjívol.

Postres.

Una esfera esclafada amb pedretes de caramel dolç i sucs. La fruita d'Eva prohibida pel plaer de la passió. Canta el paladar, les genives aplaudeixen.

30 gr. de pa, però aquest somriure és i serà sempre teu, mare...

Ponts suspensius per alenar, Reina de les milotxes.
Reina de les milotxes et digué llunes enrere el poeta, el nostre entranyable J.B. Campos Cruañes.

Ara alenes, et beus i menges aquests pensaments.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 21 d’abril del 2013

Cabassos d'amor


Feia 60 dies que hi era en aquella cambra de parets blanques, cambra d'amor. Jeia un cos de quaranta anys i mig pulmó, ennegrit per carreteres de quitrà i tímides boires de fum passades que li havien deixat cicatrius, ferides de mort.
La seua mare d'una vuitantena d'anys m'ho comentà mentre guspirava.

Algun capvespre marxava empetitida a la casa buida i, un cop de volta, parlava:
- He anat per netejar i posar ordre a la casa; he omplert la nevera i regat les plantes. També per plorar a l'engronsadora on ell seia, al corredor de la porta d'entrada...

Jo era testimoni d'aquella tristesa; immòbil, em costava guardar compostura.

- Pobre fill meu! Un petit fil me'l lliga a aquestes mans velles; no tinc a ningú més i en marxar al poble una por grisa em somou el cor. Mira que si s'enlairara la meua milotxa, la pena se'm tragaria.

Olia a escatol i inodol. Hauré de deixar-te; i la cambra se l'engolia, ràpida en noves carreres.

Palplantat en aquell corredor, jo pensava en l'estercobilina i les seues mans; mans llaurades pels anys, però sempre pacients; en les mans d'una mare, carrejats cabassos d'amor.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Prohibida

Prohibida!
Deien que l'havien prohibida...
Una paraula o, potser, era una mirada?
Un paisatge interior, la calidesa i desig d'un gest?
Durant 1826 dies, a cor obert, li havia pintat la llum.
Eren cecs els seus ulls? Se n'adonaven d'aqueixa torrentera d'amor?
L'actitud de l'altre no l'importava gens ni miqueta.
Ell s'estimava cercar la claredat que estenia als terrats en puntejar l'alba.
Ella s'estimava els farolets nocturns titil·lant en gerundi, el tacte compartit dels predicats i la blava imaginació ; ell conjugar les modalitats absolutes del viure amb i per ella.
Tots dos se'n fotien d'aquest tipus de paraules dites que tot ho prohibien.
Res no existia tan fort i poderosíssim com aqueixa passió transparent, una deu profunda on, amb llavis i secs, apuraven la vida...


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 10 d’abril del 2013

Secret


Dos quarts de sis i "Il pleure" (At The Turn Of The Century)
de The Art of Noise es passeja com ventijol per les avingudes de la ment: The seduction of Claude Debussy...

Retolat, sota una tecla carabassa, hi ha inscrites aquestes grafies en la paret solitària i buida. Avui he bussejat somnis líquids de poques hores, peix abissal. Ataülle encara per la finestra la fosca boca del llop, sense horitzó...

La mare es remou amb desfici, li  bull el front de roses roges.

Pique el Secret que trenque en executar l'acció: esvelta, com una cala blanca i fresca, ha entrat una delicada infermera amb la llum, dones del meu petit jardí...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 8 d’abril del 2013

Home a l'ascensor


En aquell indret no hi havia espills...
S'oïa un tranquil so de dues campanes i, en un obrir i tancar de portes, l'espai era omplert per un home puríssim, de gris: sense cap tipus de sentiment, sense cap ganyota que alterara l'aire, desprovist i buidat d'ell mateix, un ésser solitari, un ésser mut, perquè fóra observat  per aquelles asèptiques quatre parets.
Ning-nang!  Ben límpides, de nou, sonaren aquelles dues campanes... 
I per la porta oberta isqué la Tristesa de l'ascensor.


                                                             

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 26 de gener del 2013

Reverberació del poema


Hi ha poemes que són pedres, el centre de gravetat dels quals suporta universos purs, oberts, com un gra d'arròs, una mirada...

D'altres són flatus vocis, una redundància de paraules cadàver, miratges del jo, escrits des d'una absoluta vehemència, clars deserts.

La filosofia barata amagada rere un poema no ens ha d'importar, sí el que ens suggereix.

Importa l'arquitectònica de la seua enginyeria?
Importa el constructe en si?
Importa el seu missatge?
Importa la fonètica celeste?

El poema sempre és un fill bord de la voluntat i l'atzar: però la seua vàlua resta confirmada si ens transporta, si ens mena a l'acció d'una ment inconformista i emocionada.

El poema no coneix modes, ni deu servitud a institucions, ni persones; sempre ens obre a la llum i ratifica la pròpia menudesa.

El poema, com un cabell perdut al vent o una ungla escopida... elements senzills que humanitzen; un bocí d'allò que som: somriure de la solitud i temperada tristesa.

Un poema com una tempesta; pura reverberació de l'instant, màgia encarnada i volguda.

El despertar de la llum en l'àmbit de la contingència.

Agrair la foto a l'amic Wuniatu.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

 

diumenge, 20 de gener del 2013

Baranes trencades


Simplement ara
he pujat les escales
fins a les golfes.

He vist per les finestres
un vell fracàs,
els llums d'un fred
sense paraules,
moviment d'ombres
al vendaval.

He abaixat els ulls
per tal de veure
l'angoixa buida,
el físic dur
d'aquest naufragi
en llengua defallida.

I n'he observat
un mapa estrany
que mai no he conegut.
Ara és l'hora
quan les neurones moren...
també l'amor.

Subtilment ara
que la teua olor
és un desig.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir