Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions vitals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions vitals. Mostrar tots els missatges

dissabte, 18 d’abril del 2026

Petites necessitats, 23

Falgueres

   

                                                                                                                     Per a Guillem i Ana en aquest dia tan especial.

 

Emporta'm. 

Emporta'm amb tu, sobre pedres enceses i un sol cremant, sota la pluja si cal; bategarem nus, al caliu d'una pell tatuada per llunes i veus. 

Emporta'm, i no em deixes. 

El bosc serà casa nostra, en molsa verda i falgueres jaurem. Menjarem figues, ametlles i espàrrecs; soparem bledes, nespros, lledons. Beurem de la deu als matins i, abans del bany calorós, tastarem unes poques cireres. 

A poc a poc ens cobrirà l'aigua i, mentre s'amaguen colobres, serem observats per xaraus i pixavins. Els baladres ens faran penombres dolces. 

Als capvespres d'estiu construirem la cabana: branques seques, matolls i fullareda; per sostre la platínica escorça dels bedolls. Vindrà la tardor i seré vent que xiula i et crida amb les pluges. I dies després, pintarem a la porta paraules d'hivern: arraulits, llar, neu. 

Emporta'm amb tu; rere les golfes també ens nodriran enceses paraules, el cel. 

28-04-2020  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 12 d’abril del 2026

Dead man walking, un article del blog d'Antorio Turiel

**«Açò no constituirà una crisi més. Açò esdevindrà una autèntica catàstrofe econòmica. Combinada amb l’esclat de les bombolles financeres desmesurades que s’han inflat al llarg dels darrers anys, resulta difícil arribar a comprendre la magnitud del que està a punt d’esdevenir. 
 
Açò és pura aritmètica. No existeix cap eixida favorable si Ormuz roman tancat. Que el món no s’aboque a un abisme depén exclusivament que es reòbriga aquesta via crítica. 

Certament, el tancament d’Ormuz escriu amb totes les lletres la fi del capitalisme necroterminal, un sistema destructiu i voraç el qual no trobarem a faltar. El problema no rau tant en la fi del capitalisme, sinó en la manera com es produirà aquesta fi. Perquè, enlloc de transitar cap a un sistema de xarxes de resiliència preparades per a acollir la Humanitat, en la major part del planeta caurem literalment sense xarxa. 

Probablement, açò és el millor que podia ocórrer. Amb un Canvi Climàtic desbocat i una multitud d’altres problemes ambientals, no podíem alimentar la il·lusió que es produïra un descens ordenat i controlat. Probablement havia d’esdevenir alguna cosa així, dràstica, una detenció violenta, si havia d’existir algun marge per a construir res en el futur. Tot i això, la preocupació principal és com garantir que l’enfonsament del capitalisme no derive en una hecatombe amb milions de morts.»**  Antonio Turiel.

Ací tot l'article: https://crashoil.blogspot.com/2026/03/dead-man-walking.html

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 15 de març del 2026

Guerres i immundícies

Que s'estan canviant o anul·lant les regles i estructures que protegien el món després de la Segona guerra mundial, és una certesa inqüestionable; i això fonamentat en la força bruta. 

Que aquestes regles i estructures tenien un ventall de caminois que eren emprades per certs països quan els avantatges dels mateixos eren qüestionats o posats en dubte, això també es coneixia... Però es mirava de gaidó, malgrat que tothom ho sabia. I així, a Occident, ens ha anat per més brutícia espargida i escombrada sota la catifa davant la resta del món. 

El que observem ara mateix al planeta --aquesta desfeta i decadència covard-- que tot ho acompanya, aquest repartiment d'influències geopolítiques i geogràfiques són la darrera ranera d'un sistema econòmic criminal (capitalista) que, a través de certes elits, no vol claudicar davant la Humanitat per la podridura i mort que duu inscrita al seu si. 

Tot ha estat ben orquestrat pel neoconservadurisme i neoliberalisme als darrers anys: teories de la postveritat, relativisme moral galopant, postmodernisme que tot ho accepta, mitjans de comunicació segrestats per algorismes que dilueixen la humanitat de l'espècie humana i menyspreen tot ésser viu, tones de flux de dades multimedia o "streaming" en temps real per endormiscar i entretenir consciències i una filosofia barata burxada i gravada al moll de l'os d'un salve's qui puga (individualisme ferotge) han contribuït a oblidar el compromís social i aqueixa responsabilitat davant tantes injustícies que, dira rere dia, volem oblidar com si cremàrem una ampolla d'alcohol. 

Sí, com diuen alguns estudiosos i teòrics, la fi del món la tenim a una llançada de pedra; sí d'un món --el que era fins fa poc-- que ja no serà igual a partir d'aquest moment i endavant. Entosudits així i tot, ni la poesia, ni la narrativa, ni la economia o política actual tal com s'enfoca ara mateix, ens duran pel camí de canvis radicals, de major i millor pressa de consciència tot i aquesta voluntat soterrada per la tendresa. 

Alienats i esdevinguts éssers egòtics amb una prepotència miraculosa l'agonia d'un progrés malentès que ens direcciona cap a futures catàstrofes tesis que sustenta Emmanuel Rodríguez si no fem res. 

Davant de tot aques ecosistema intel·lectual i moral personal caldria que obviàrem les xarxes socials i les lamentacions per tal d'organitzar-nos amb allò que podem fer on som i vivim i no caure en un constant descoratjament. No hem de pensar macropolíticament i sí en allò que sí pot ser canviat a nivells més propers. 

De moment som sota el cel i cal mullar-se per abandonar aquesta mol·lície que ens pot reescriure cervells i cors. Endavant amb les atxes!! 

Per tancar aquestes reflexions, us deixe un poema del nostre estimat Josep González Clofent del seu llibre Cavall trencat


Escriure poemes no canvia el món, 
però trau la brutícia de l’intel·lecte. 
Escriure poemes no ens dissol el jo, 
però t’asserena la melangia. 
Escriure poemes és mirar-te a l’espill 
i veure, encara, la voluntat de tendresa. 
Escriure poemes és com l’horitzó lliure 
on reprenen els cavalls la galopada. 
Un poema ens escriu el món enrabiat, 
la púrria d’algunes ànimes i els canvis. 
La paraula foragita el suïcidi, 
genera esperança i modula cançons. 
Llegir un poema mitiga els ultratges, 
però injecta en la carn les passions, 
rebenta els furóncols de la ignomínia 
i, amb els altres, et fa caminar. 
Escriure un poema que no vol retalls 
i sí la dignitat de les petites lluites: 
sou, casa, taula, estima, temps. 
Un poema d’aire i aigua que despulle 
la roba injusta d’unes mòmies governants. 

Escriure poemes, cavalcar de nou. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 19 de desembre del 2025

Quotidià


El nen de la pedra foguera arriba a casa; ha dut un matí enfeinat, a banda de trucades, demandes, assistències i quiròfans. S'ha guanyat els fesols... 

Dina i seu uns moment al sofà; farà una becaina? - no ho sé, depén com haja estat l'engolidor i ocupacions del matí. Fa uns segons que ha tornat a seure a taula per recopilar documentació, coordinar el treball de camp, bases de dades i avançar la tesi doctoral. Però aquest vespre com en altres ha de fer un explant d'òrgan, tenir cura i demà al vespre trasplantar-lo. 

Mentre escric aquestes línies, un veí s'ha mort i els nens, aliens al dringar de campanes, entren i surten del quiosc amb les llaminadures de la jornada. Hi ha llumetes de Nadal per tot arreu i lladres que grimpen per balconades... o potser són moda de pares noëls de franel·la? 

La vida que s'escorre carrers amunt i avall. Mentre el nen intenta fer amable la vida, l'alcalde de Badalona amb un llenguatge barroer i racista clava pals d'acer als desnonats d'un institut abandonat. Dormiran a casa seua aquesta nit, desapareixeran de ciutat em pregunte sota els plataners de qualsevol avinguda? Quina púrria de polítics i el que hem d'escoltar pels mitjans de comunicació! En política, fer-se un nom o costat als aparadors socials deshumanitzant l'altre ja ens fa veure els miligrams d'humanitat d'alguns tipus. 
 
El bufanúvols de Vance --nou convers al catolicisme-- declara que l'importa una merda la vida de persones de les embarcacions a Veneçuela que són vaporitzades a alta mar: un cristià exemplar! No cal parlar de Hegseth, Gabbard una exdemòcrata reconvertida a la fe republicana, Waltz un ex-oficial que defensa la pau mitjançan "l'ús de la força", Robert Kennedy Jr. un antivacunes i acientífic il·luminat o Homan un ex-oficial de policia que introduí la idea de separar els nens dels pares en fronteres i ocupat en assumptes d'immigració/expulsió. Em deixe uns quants... per a què parlar més d'aquest equip dirigit pel cap rogenc suprem. 

Sembla que estan blindats per dir totes les barbaritats que se'ls ocorre; no és que els critique solament per idees distintes a les meues, que també. És que atenten lliurement contra la vides humanes; com si les decisions seues foren un joc, un mer espectacle rere uns ordinadors i pantalles on decideixen l'existència dels demés. 

Em pregunte si existeix Consciència Humana? Quin sentit, emocions i sentiments hem de cultivar per celebrar això anomenat Nadal? 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 26 de novembre del 2025

Chivito a València



València sempre ha estat per a mi --animal sedentari-- una bogeria de ciutat que amb tan sols entrar en provocava revulsiu, un desig de fugida etern. Potser siga perquè els meus estudis a ciutat eren d'entrada a facultat i eixida com rebot de pilota a paret.

Alguna llibreria m'aturava els peus, sempre però, per mil·lisegons. Recorde en canvi algun film a l'Acteon i algun recital poètic comptabilitzats amb els dits d'una sola mà.

I veges que hi ha i han hagut visions diverses i poetes que han dibuixat la seua sobre ciutat.

Aquesta bogeria de trànsit,  el devessall de carns bípedes amunt i avall, les històries subreptícies amb i sense intencions ulteriors... Tot això real i imaginat han modelat una resina eixuta sobre ella al meu cervell.

Em faltava el "chivito" un entrepà farcit de verdures, ou, llom, cansalada i maionesa que quan li poses dents vessa sucs per les dues bandes i t'empastifa els dits.

Com un fidel/feligrès de visita obligatòria toca traspassar el llindar del Corte Alemany i aleshores l'ois suprem manifesta l'ànsia del vòmit definitiu quan t'assalta aquest desfici superlatiu dels "blacks fridays", ofertes, descomptes i totes les enganyifes d'aquest renascut capitalisme moribund.

De tant en tant alguna bellesa d'ambdós sexes em distreu del vocabulari i d'aquesta ignorada fraseologia impenitent.

Ai València, un negatiu front al meu imant negatiu que ens allunya i alhora beneeix.

dissabte, 25 d’octubre del 2025

La dels diners


Centenars, milers de cames passegen per ciutat. Aquesta tan sols és un aparador de mercaderies, de vendes.

Sembla que açò mou el món, l'única realitat que compacta totes les butxaques.
Observe tantes fesomies, aquest deambular d'ànimes tot  cercant allò interior que les identifica. Impossible.

Intente una aproximació, dona amb gos pelut al braç, home menja al carrer prosciutto, rucola e pomodoro, nen llepant un pipo, leds obertes a 15:11...

Cabells distints, pells i colors amb diversos perfums, aromes particulars, sabates planes, botes, tacons. 

Amb l'esquena soporte en equilibri els edificis, les hores que passen, el repic de la història del Duomo mut.

A l'ombra ja fa fresca, i totes les nacions caminen tranquil·les amb els seus accents, sense cap perill --ni que siga mínim-- de guerra.

Hi ha una guerra oculta, invisible, normalitzada, no escampa borbotons de sang, però anònimament i silenciosa mata.

dimecres, 1 d’octubre del 2025

Pensava en cignes

Pensava tantes coses darrerament... 

Pensava en guanyar alguns premis de poesia com el Vicent Andrés Estellés o el Ciutat de València, i per què no l'Ausiàs March de Gandia simplement per haver-li narrat contes en valencià a la meua neta des de fa quasi tres anys; també per ensenyar-li la pronúncia i les modulacions de la meua parla de la Plana Baixa... Però no ha estat així. I no és per a tant. Desconec certes mecàniques i conec històries de premis, llistes i editorials. 

Pensava que en algun moment algun conegut/amic en faria tretze lletres en alguna revista o diari sobre alguns dels meus poemaris/llibres digitals. Però tampoc ha estat el cas. No crec que valga res --tot i dir-ho--, emprar massa energia en tot açò. 

Pensava tantes coses... 

Pensava olors, pensava la llum de les figures, les textures dels mots, l'atzar poètic del tacte inacabat, el gust de la xocolata al cervell reptilià. Sense cap mena de repressió, tot açò ho pensava: metres i més metres de paraules cuites i quequejades, pensava en els embarbussaments de la tendresa a l'oïda, dites elles a la mateixa velocitat com se'm moren els òrgans interns i neurones; vaja, vessaven tots aquests pensaments digitals tan aliens als pensaments gravats amb tinta i editats als... 

Pensava que en un obrir i tancar d'ulls ja no hi seré, i totes aquestes cabòries i altres esdevindran tan sols un baf tranquil preparat per al no-res. 

Pensava com he estimat amb ombres i llums, en somnis i en les vigílies de l'alba, com he emmagatzemat punts d'amor com bits en discos mecànics, o bé en les memòries de discos Sata, en les parets que pintava, i ara ,com ho gravava formatat amb extensió btrfs als nmve. 

Pensava Abril, preciosa criatura, en el teus batecs quan seus, ens observem i escolte; també ho pensava en dibuixar o si demanes amb la teua desimboltura un dolç massatge als peuets. 

Pensava amb signes, en estrafolaris sons, pensava en grafies lentes i rudes; també pensava en tots els cignes que baten els teus cabells. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 3 d’agost del 2025

Carta per a Abril

Tornar a la solitud d'Aín tot i la gentada que es pressent aquests dies i acompanya. Sort del sol que possibilita amagar-se. 

Brilla una simfonia per aquests camins on la humitat ens transpassa els batecs i les cames ens duen amb cadència de libèl·lules als cims dels núvols. Bec de la terra dels silencis, de la mà que m'aparta, de les lletres somiades i no escrites; elles fan bastides per atansar-me al reialme únic de les lletres on soc autèntic i no cal justificar-me davant res, ni cap persona. 

Encendré mots perquè no oblidem aquesta misèria humana, totes les pestes que ens envolten i cal foragitar, el pes de la indiferència que assassina. Afegiré llenya, subordinades i connectors, els predicats de la injusticia perquè l'alimara cresca. 

Així el foc encetarà vida, vindran verdors rere tantes sequeres de l'ànima. 

Una gota de cel em cau a les temples, una tempesta d'esperança amb llamps vull per a tu, lector, ara que passeges entre els sons dels espais i les grafies. I perquè benvolguda Abril, escriure és estimar l'essència de qui ets. I oferir-ho la natural conseqüència. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 1 d’agost del 2025

Sala d'espera


Aguarde el torn, sense haver-lo demanat. Observe les cares de totes les edats: polides, afaitats, estovades pel sol, oblidades pels vents i l'aigua, envellides, arreglades, cossos d'esport, descurades...

I a tots ens arribarà la passatgera. Tots farem viatge i la consciència s'esvairà. I tan sols esdevindrem una cara plasmada a un plànol setinat, un pensament furtiu quan repassaran la quotidiana pols sobre el piano o l'aparador. 

Tot seguit els presents hauran  de fer menjars, endreçar jardí o casa, fer via cap als treballs; hi haurà veus de la mà d'íntims silencis, i el sol farà el semicercle en nous horitzons que no seran mai més els nostres.

Faran neteja dels papers acumulats en carpetes sense considerar aquell sentiment o emocions que els gestaren. Desconeixeran les contrasenyes als ordinadors per acostar-se als llocs on hi hagué els darrers bocins de pols i il·lusions. Les parets amb poemes ocults no seran mai cercades, ells no esdevindran pronunciats.

No importa molt, ni tant...  després d'haver tastat com d'atzarosa i relativa és la vida que encimbella unes mol·lecules organitzades de carn i n'oblida d'altres. Així som els humans i potser no canviarem, malgrat allò viscut i observat

Al capdavall retornarem a allò que sempre hem estat i sempre fórem, pols minúscula d'estels.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 26 de juliol del 2025

Gaza al meu cor

Obres l'aixeta i ix aigua; encara hi ha aigua. 
Obres la nevera i tens verdures, ous, formatges, pa i peix. Al rebost, descansen cebes i creïlles; a l'armari mel, café, mill i pasta de blat integral. 

Al forn veus l'hora vermella i com passen els minuts: hi ha electricitat. El termo s'encén i s'apaga: aigua calenta. Tens sabó al celobert i la roba estesa s'eixuga al terrat. Rere la porta i a la prestatgeria metàl·lica hi ha un paquet de papes fregides, paelles i recipients de vidre per a cuinar. Si aixeques el cap més amunt hi ha cigrons i llenties i una mica de sucre que fa temps no empres.  

Tens un sofà i llibres a la vista. Pots escoltar, fins al capvespre, com les cigales estridulen a tothora. També pots posar-t'hi música, la Metamorfosi de Richard Strauss. Se'm violenta l'ànima a cada compàs. 

Vius amb tots aquests privilegis i respires lentament. Agafes la fusta de pins tallada per a l'hivern i la dus a casa. T'atures uns segons i continues. Notes la suor pegada a la samarreta. Et treus la roba i pots rentar-te; xampú, sabó amb essència de castanyer de les Índies i tovallola per eixugar-se. Amb roba neta i descalç, fas cap a la taula on anotes tots aquests relleus que s'anomenen lletres sense disfraç. Escoltes els lladrucs del gos tancat del veí, com frega amb les ungles la porta. 

Tot seguit engegues l'ordinador, selecciones els mots pensats mentre el teu cos t'obeïa amb feines casolanes, agafes una fotografia, ho carregues tot i prems la tecla per tal de publicar. Notes com s'allunyen els núvols i tal com arriba el capvespre el sol marca amb força novella l'horitzó. 

Tinc tot el que a Gaza no hi ha. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 23 de juliol del 2025

Abril, a les acaballes de juliol de 2025

Observe com dorm, confiada i tranquil·la, m'introduïsc als seus somnis de dofins que la passegen vora la mar a l'interior i tornada amb coralls i perles al coll. 
Hem entrat a la sisena porta del conte en adormir-se... Juga amb l'aigua i em crida que retorna amb mi. 
 
El braç sobre el seu pit, les petites cames i el baf de futur quan respira delicadament. Soc un privilegiat observador d'aquesta meravella. 
 
En canvi, hi ha per ací un xuclacabres anomenat Trump que aspira al Nobel de la Pau mentre deixa morir a milers d'infants del món per haver reduït ajudes a tot tipus d'organitzacions que equilibren la pobresa, malgrat els criminals que regenten aquestes oblidades nacions. 
 
No cal parlar del govern israelià i ministres amb la matança per assassinat i fam de personetes que són innocents com Abril. 
 
No han tingut la sort que hagen brotat llavors al cor de Netanyahu, un miserable de pell pètria, fanàtic i inhumà; li ha servit d'alguna cosa tindre fills? Que les pedres, l'arena i el sol són millors que tot el fem que es mou al seu cervell de putrefacta companyonia. 
 
Un tàndem que desertitza tot allò que toquen i on moren escorpins i serps de cascavell als seus passos. 
 
Criminals que somriuen a càmera i beuen aigua fresca al golf; o prenen el bany el dia del Senyor amb torrada de sardines tot seguit, per continuar --directament i per omissió-- sostenint aquesta històrica hecatombe humana. 
 
Mentrimentres, mà al ventall, politicastres europeus amb melics pudents fan el compte enrere per agafar vols i fer les vacances de 2025, aliens al patiment dels qui ni tenen veu, ni casa, ni menjar.  
 
Tan sols els resta -- ho diem aixì?-- la llibertat de morir per culpa d'uns malnascuts.
 
Abril, estimada meua de pell bruna amb coralls, quina púrria , quina gentola es passeja pel món mentre decideix vida i mort d'innocents.
 
 Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

divendres, 9 de maig del 2025

Immersió lleugera (Snorkel)


Un amic em contava que no té molts dies per a fer un dinar on em convida per haver-se jubilat.
Li retorne, burleta, l'afirmació meua d'anys arrere, on li ho confirmava això;  - tinc compromisos familiars, m'acoste d'un lloc a un altre del país, he d'escriure encara molt i bé... em diu.
En resum, caldrà regalar-li un calendari amb potes perquè puga recórrer tots els camins comptabilitzats per ell i espere no crega que són els més importants. 
Somric!

Un altre company de l'associació d'escriptors diu que allò important és que ens publiquen llibres.  No sé per què no mai m'he vist en cap fira del llibre i la vergonya que em faria això de signar llibres --amb tanta obra bona solta pel món-- pot amb mi.

Però veig altres homo sàpiens que els fa goig, confraternitzen, fan córrer tinta d'un "bic naranja - bic cristal".
Desconec si fan signatures inintel·ligibles o han pensat una estàndar per a tothom. A més de fer careta de bons amics (de falla primaveral) i somriure com si el sol no mai s'amagara per l'horitzó.
Altres, engrillonats amb gust per editorials i, alhora, amb el cap cot paguen el deute palplantats i varicosos; també entrevistes a ràdio, TV i revistes de crítica literària: la fama obliga. I el calendari se'ls menja d'unes ciutats cap a d'altres del país amb una bogeria programada.

Jo amb 15 llibres publicats i autodidacta fins al moll de l'os (no són molts per a 30 anys que faig tentines amb el llapis), obra dispersa en blogs,  Facebook, Twitter i ara Bluesky encara no he fet cap antologia parcial, ni m'han traduït a 15 idiomes com solen comentar en els cercles de lletraferits en fer presentacions. Això sí, els podeu trobar gratuïtament a la web.

Sí, somric i encara dorm sense píndoles. Pense en la meua neta amb tendresa i sospite que els seus fills i nets (en cas de tenir-ne) ja no sabran res de mi.

He sigut i encara passege amb joia i felicitat. Faig snorkel (immersió lleugera) sobre aquests temes. De moment encara puc respirar.

https://open.spotify.com/track/2erPolY8xMP4pIERhmP99K?si=aWnbMTW8QfOc3lzi22T0hQ
 
It Never Entered My Mind, interpretat per Jeff Goldblum & The Mildred Snitzer Orchestra, Till Bröner
 
 

dimarts, 6 de maig del 2025

Preguntes


- Digues-me, quins són els teus fantasmes de l'estiu passat? 

-Fantasmes dius? Et parlaria dels d'aquesta primavera... Però he escoltat Les tres vistes d'un jardí japonés i he caigut en boira oblidadissa que ja no hi ha res a dir. Per què enlairarlar-los, fer-los volar fins que et facen ombra. No, no cal; no paga la pena rescabalar aquestes històries cel·lulars, no. Et diria que estic embruixat en pensar-te, que no han passat aquests anys des que et creuares aquell matí a l'andana de les meues cabòries: "una altra dona meua de paper" vaig escriure... I sí, he intentat tatuar aquest terrabastall, tan íntim com precís, perquè ningú puga perdre la fe en sa existència autèntica. Viure ha estat esllavisar-me, caure en la melodia amb què voldría perdre'm al darrer sentit apagat. No plores mai per mi, seré cendra viva en l'aire, correré entre la saba d'Espadà, en la rosa imperial que vaig plantar i et recordarà a cada sol, boira, pluja o solitari fred. 

Digues-me si hi hauran fantasmes al teu avenir, com de profund ha estat el teu amor?  

Bewitched per Laura Fygi,

https://open.spotify.com/track/1Z4AZBMtWOkeNsiC6hdTdI?si=IhmUFu-2RTqloEhcDJ_7gQ

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 3 de maig del 2025

Celebració de la vida


Sempre és ella 
qui es preocupa i treballa 
--en renglons invisibles que m'envien notes d'amor-- 
mitjançant menjars.
Té cura del meu llibre de la vida encara no acabat. 
Humil, avui, he preparat amanides, torrat el pa i escalfat menjars amb taula parada de queviures i paraules.

Mastega-ho tot,
t'observaré com un ocell
tot esperant per enlairar-me.
Guardaré el silenci com l'aleteig del vent sobre les fulles, com els ulls tessel·lats de l'abella que del celobert et capten.

Que la teua llum anònima m'impregne!

Gaudisc d'aquest regal com respire!

dissabte, 26 d’abril del 2025

Casa natal de Gabriel Ferrater

No ho oblideu (-) tal com us vaig dir ahir: el MEU llibre, guanyador sense presentar-lo a un premi dels importants de literatura catalana titulat "Vaja, que això ja va..." Si us plau, feu per recordar-ho (+). 
I això us ho narrava perquè un conegut i anomenat primera espasa entre la creme literària (aquestes coses no solen comentar-se, però són reals) se n'anà un estiu del bar on seiem per tal de finalitzar el treball entre mans, "perquè el guardò enguany és pã mi" literalment ho narre; i religiosament així fou (no dubteu ni de bon tros de la meua fe de brillant): edició acurada i diners a la caixa. 

També uns anys posteriors un altre, aquest amic, em digué el mateix; ja ho havia comentat amb l'editora i així fou. Premis sucosos, d'eixos que tots volen guardar a l'aparador de casa i xarrar als vents de Migjorn i també de Mestral, si convé. Llevant és un vent casolà molt nostre, diguem-ne neutre! Són petits miracles que ocorren. I no comentaré el gènere literari dels premiats per pudor. 

No penseu, per fer alètheia d'aquestes coses, que ho faig per rancúnia o despit. Ho conte pel respecte que tinc a altres membres de jurats honestos, entesos i equànims i que ho lligen tot, de cap a peus, prenen notes i deliberen a cor obert; jo també he estat jurat d'alguns. Però ja sabeu, podem trobar de tot a casa nostra. 

També recorde l'any 90 o 91 del passat segle, quan era un xiquet que volia treure el cap al món literari que moguèrem cap a València una amistat meua poeta i jo mateix per veure si havíem resultat guanyadors d'un altre premi: fins que no digueren el nom guanyador, el cor em tremolva com si s'hagués produït un petit tetratrèmol 3,7 escala Richter: almenys jo creïa que podria ser el guanyador fins el darrer moment: innocència i competència!  

Casa de Xavier Amorós 

I què dius de la casa d'en Gabriel Ferrater, per on has iniciat el text? Era una petita excusa per retenir-vos amb ulls imantats... No l'he pogut veure, tot i haver estat a 100 metres lineals de la porta. Les dones dels núvols que ens acompanyaven ens han estirat cap a una altra direcció, exactament cap al modernisme arquitectònic reusenc. Sí, he vist i passat per la porta del sagrat Centre de Lectura del poble... He vist els passos de Xavier Amorós, Joaquim Mallafré, Montserrat Corretger, Ramón Oteo, Ramón García Mateos i altres companys del meu antic Institut Gaudí. 

Això, el MEU llibre. Podreu encomanar-lo o adquirir-lo en llibreries "Vaja, que això ja va", amb l'edició de la reapareguda i gironina Llibres del Tendur. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 14 de febrer del 2025

Canta'm Mixi, llegeix-me un poema

Ara ho veig clar: Tot a la meua vida és provisional fins quan mora. 

Han tret el llit gran de la cambra i m'han dut un d'articulat individual. Obrin les persianes perquè entre la llum del sol al migdia; abans tot era tancat i barrat per un pànic irresolut a la pols. Sent els batecs del pols, car els matins solitaris m'habiten amb mortuoris silencis. Si aguaite a la porta de casa el personal somriu i a dins de la llar tot són deferències. Una safata amb els menjars i em demanen què voldria al proper... Ampolles d'aigua amb palletes multicolors ( quina felicitat!) Necessites res més?, us estalvie els epítets. Tv, ràdio, premsa virtual, auriculars. 

Voldria foragitar aquest estat, llegir sense límits, que no se'm caigueren neurones al doblat dels llençols, passejar als camps, fer l'amor als núvols i que el sol em fera l'ullet, creure en el cicle vital quan la circumferència es tanca a les meues parpelles i l'ànima escriu descosida. 

Pã què! Pâ què! 

Ho va dir el poeta aquell:" La vida és massa curta, però la mort és per a sempre. Per això t'escric mentre camine i el moviment d'un vent de pluja i gris em xiula paraules immortals i d'esperança... La mort és sempre curta, però tu em pronuncies a tothora la vida". 

 M'agradaria saber si és així. Podeu preguntar-li-ho? 

Michi canta Night Moves 

https://www.youtube.com/watch?v=Jq9GmisEu_A

 https://open.spotify.com/track/1D6Slhg7MMnraZpIEE8pbb?si=nWWHWPQyT1-0fdfsOyOlwQ 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 8 de febrer del 2025

Caquèctica

Carronyaires, uns ocells se l'han menjada al llit de tots els somnis. Ara tan sols una pell flàccida oculta la minsa carn que, temps arrere, sostenia les columnes del món i són únicament record. No hi ha espai per a cap agulla per fer desaparéixer el dolor. 

Ara que tot ha esdevingut oblit arriba una boira. I fa fred, un fred que burxa el moll dels ossos. 

No cerque ja notícies quan els algorismes són quitrà. Unes egües del carrer m'alleten i en tinc prou; diuen: - Saps que molts homes tenen cura de les companyes? Les cases esmorteïdes, llençols amb excrements, menjars com enyorançes d'allò que fou vida en una llar, ara destartalada: la condemna dels anys. 

Veig desfilagassar-se al carrer les crineres de les egües que són àngels. L'humil veïnat que salva el llunyà Estat; i al galop les egües renillen per a mi: - "Com de dolça pot esdevenir la mort". 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 16 de gener del 2025

Merda que tot ho enfonsa

Aproximadament 648.000 minuts han hagut de passar per arribar a l'inici de l'acabament de tanta mort i destrucció a Palestina i Gaza. Ja veurem, faig epojé i ho pose en dubte, car com les denes d'un rosari a dia d'avui van caient 20, 50, 70 morts la resta de dies setmanals. 

Segons premsa alternativa i metges americans que han treballat a Gaza, a dia 2 d'octubre de 2024, calculaven en 118.908 morts, un 5,4% de la població total de Gaza. A hores d'ara sobre els 150.000 diuen alguns mitjans. Ja sabeu que les xifres ballaran segons on siga la festa i país. 

Vergonya d'uns dirigents israelians (extrema dreta + Netanyahu, et alii) que per interessos electorals de cara al poble han promogut el genocidi d'una població innocent, la Palestina. Esborra la infantesa d'un territori i desintegraràs una nació, aquest ha semblat el lema categòric del govern israelià amb el seguidisme i doble negoci dels EE. UU. amb la venda d'armes i, tot seguit i ara, en la reconstrucció de la ciutat i país. No cal dir res més d'altres guerres i aquelles oblidades per no ser televisives...

A casa hi tinc queviures, el rebost ple, llar calenta i llit suau. M'assec a taula on fumegen aliments i m'aborrona veure que els ciutadans de Gaza han estat eliminats lentament, quasi amb un càlcul que la resta del món no hem vist com si fora el nostre personal i propi problema. 

Hauríem d'haver remarcat aquesta hecatombe humana i lluitat (no sé com ho hauríem d'haver fet), a banda de tota la intoxicació ideològica i menyspreu d'organitacions humanitàries, per evitar-ho. Tan sols em caldria, per cinisme superlatiu, que fora promogut Biden per al proper premi Nobel de la Pau. Ara discutiran pel protagonisme d'unes molles Trump, Biden, Netanyahu. 

De Zelenski, Putin i altres...  Sembla que té més valor un dron que un nen!

Quina púrria de governants dirigeixen les regnes d'aquest món? Em pregunte com són votats un cop rere altre. 

Misèria la nostra, car ens mereixem allò que tenim! Calle, ja no vull dir. 

Ara cal fer, anem! 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 23 de desembre del 2024

Sense metàfores


Lentament entra el sol que la cara em frega. A la carnisseria hi ha quasi un regiment de gent i amb tranquil·litat esperem el torn. Carrega el personal el saquet amb tot tipus de viandes quan les busques, indiferents, fan tic, tac, tic, tac.
Tothom té pressa, però cal inspirar i expirar conscientment: lliçons de mindfulnes per sobreviure, ara tant de moda.

Ahir a les 16:00 i diumenge, el nen de la pedra foguera amb un ronyó a les mans. Foren 4 hores i mitja d'intervenció. Així doncs, el temps té un valor relatiu. Quan la vida i la qualitat de la mateixa importa, les hores poden alentir-se el que calga. Fer les coses bé, pacientment.

Done gràcies per veure el món mitjançant paraules.

Salut a tothom, bon Nadal i visquem el 2025!

dijous, 14 de novembre del 2024

Del treball a la política.

Quan treballava de professor i algun alumne em preguntava alguna qüestió o per una obra que m'era desconeguda, sempre m'eixia la resposta clara i directa: - "Mira aquesta obra no l'he llegida, o bé, no tinc resposta exacta ara per al teu preguntat". Ni m'avergonyia, ni em sentia despullat o encara pitjor, no pensava que els meus alumnes me la feren per posar-me en evidència.

Amb això els intentava fer comprendre que ni la saviesa, ni el coneixement, ni qualsevol resposta era patrimoni d'una persona, vaja que som humans i indirectament que la vida és molt llarga i ens cal un aprenentatge amb paciència i humilitat. Supose que molts companys s'hauran trobat en la mateixa situació. 

Ara resulta que ni la Generalitat Valenciana, és a dir, el govern que ara sustenta les regnes de tots nosaltres administrant els nostres diners i preocupacions com a ciutadans no ha dit ni mú de les errades comeses, ni se sent responsable de les conseqüències de la seua incompetència que ha suposat no trobar-se als llocs adients (en aquest cas, el President Mazón i tot el gabinet de buròcrates) que ha dut a la mort de tants conciutadans, a més dels danys materials ocorreguts, però sempre amb possibilitat de remeiar i subsanar en setmanes posteriors. 

Assegut a la butaca i després de llegir uns poemes de Berna Blanch, pense l'evolució del President Mazón, de cara de corder degollat a la vora de Sánchez, a la cara de rabosa que vol escapolir-se i buscar altres responsables dels fets. 

Què pensarien els meus alumnes quan davant d'una qüestió complicada a classe, jo haguera decidit marxar al bar? Per què costa tant acceptar que JO, en primera persona, no he estat a l'altura de les circumstàncies i això ha tingut unes conseqüències mortals i que seran inesborrables? Per la qual cosa soc l'únic responsable amb el meu equip incompetent davant d'aquesta situació. 

Veig l'obrir boca dels membres portaveus del PP, Sempere, Tellado, Feijóo i del fòssil Aznar, i la vergonya m'anorrea. Que si ara hem de reconstruir la malifeta, que si ara hem de ballar al sol! Quina púrria de caga-ràbies volent-se espolsar tots aquests llots!

On pararem amb aquests parlamentaris de fireta trista?

Si després d'unes declaracions ningú es responsabilitza i comencen a llançar balons fora del camp, si l'estratègia d'aquests titelles mandataris per elecció popular és deixar córrer el temps, car el personal a la llarga se n'oblida, si alguns negacionistes incultes i acientífics españolitos i Voxeros i altres tribus (tipus Trump i adlàters companys) miren cap a un altre lloc i ens bombardegen amb aqueixes estúpides lletanies, aleshores vaticine una foscor que, a tothom, se'ns menjarà la melsa fins a avorrir-ho tot.

Quanta vergonya sent!

Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir