diumenge, 20 de desembre del 2020

Petites necessitats, 99


Flors per a tu. 

He cultivat jardins durant tres estacions. He hagut de tractar espais i sòls, meteors que m'embadalien. I he descobert el regal de la Vida. 

Ser l'amo del meu temps sense posseir-lo, dormir a cor què vols, somriure-li mots a aquest jardí de flora tan diversa. Ben cert que massa voltes he restat sorprés per paraules que s'han trenat com adobs d'aquest planter. No té cap control qui s'anomena jardiner, sinó qui gaudeix d'aquesta gràcia, amor. 

Tot guspira en un cicle: naix, esponerós creix i més tard madura per agostejar-se. Vet aquí unes poques flors per a tu. 

Morirà l'home, però no el poeta. O potser sí, moriran tots dos. Però mai ningú podrà negar que hi hagué un temps on habità una llar enamorada. 

 

https://youtu.be/zSvO0yupo3s

Flors per a tu, per Lemongrass.

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 19 de desembre del 2020

Petites necessitats, 98

Una petita modulació tan sols, és prou per enamorar-me. 

I així isc cada matí per sendes tot cercant el teu nom d'aigua gravat a les pedres. 

Cap estel podrà mai evaporar-te. 

M'engronse en cada feina a fer per haver-te escoltat dir; no hi ha cap rutina feixuga, ni separació, ni solitud. Floreixes per tot arreu, t'olore en cada lletra recolzat al racó d'aquella fotografia. 

Ja no m'importen les conseqüències de l'amor, ni la desmemòria que, duta al llom, galopa. Llig-me aquests mots si l'oblit m'arrapa. 

He estat llépol per la salut encomanada; estimar, com mastegar la xocolata dels teus somnis. 


https://open.spotify.com/track/5pAnJxJxenkDMe1SZrvq0c?si=Wdd_2hS-RKCGLyl1Y07rVA

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 18 de desembre del 2020

Petites necessitats, 97


No m'he vacunat, no, ni vull fer-ho. 

No m'he vacunat contra els llibres invisibles, car són aquests els que escric. I no ho faig sobre una taula en despatx, tancat sota pàl·lides llums i grapats de diccionaris antiquíssims i meravellosos. 

T'escric mentre faig via per indrets on les haques amb les peülles graven sobre el terra somnis indesxifrables. Als afores del poble uns veïns em veuen i, dia rere l'altre, m'aixequen els braços sense defallir. Els salude, però caic novament trasbalsat en aquesta malaltia melangiosa d'escriure't. 

Digues-me per què vaig ser jo i no un altre -en aquest temps i galàxia prescindible- qui m'enrocava en la llum grisa perquè em veres? 

No m'he vacunat, no, ni vull fer-ho. 

Perdre'm per retrobar-te, aliè als premis i crítics del paper. Llibres invisibles sí, fets en un camí que cada dia s'esborra per noves lletres i petjades. 

És l'atzar, la tinta amb què cada dia et fotografie a la terra viva que xafe. Descric cercles per intentar la bellesa. 

Que els deus tinguen pietat, car dels homes poca cosa espere.  

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 17 de desembre del 2020

Petites necessitats, 96


Soc un poeta que no parla d'amor. 

Perquè em fou dat amb balbuceig de veus, en descobrir el món mitjançant el vent de les paraules; així fou pols, butaca, estimada, sofregit, llenya, orgasme, vànova, berenar i tantes més com sinònims de vida. 

I aquesta també em fou regalada. Viure l'amor a deshora, quan somie o pare taula, si recorde antics alumnes, el cinema, la memòria de les teues miniatures, aquells somriures per taral•lejar el llostre del mirar-me silenciosa. 

Viure l'amor i escriure'l aprenent, ple d'ensurts, amb una solitud joiosa i els dits sobre què penses. Vet aquí la minsa radiografia d'una passió que em supera, melodia i llambreig del capvespre: perquè fas i nodreixes -d'aquestes petites necessitats- els meus dies. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 16 de desembre del 2020

Petites necessitats, 95


Tens una ment de peix em dius, mentre quiet observe els teus llavis. Per això navegue qualsevol humitat sense por a rovellar-me. 

Tens una ment de peix per oblidadissa em dius, mentre arrape assumptes i escric paraules per tal de respirar llur oxigen i no ofegar-me. 

Tens una ment de peix em dius, i l'esquelet neuronal i elàstic no es trencà -ni en profunda mar o riu amunt- tot i els anys viscuts. 

Tens una ment de peix em dius, i per això m'esmuny de les mans d'un món que m'atrapa, m'identifica en feines domèstiques però, al capdavall, m'allibera. 

Tinc una ment de peix i, en viure, he tastat pels mots les aigües dolces i salades; colps, ferides he rebut, observats sol i núvols sota l'aigua. 

I així, tot movent cos i aletes amb la llengua, lluentes les escates per no esdevenir caga-ràbies, per no trair els orígens, el cicle que m'identifica, salmó.


https://open.spotify.com/track/2LIHxCYJteBphA7orZpQpP


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 13 de desembre del 2020

Petites necessitats, 94

Pic d'Espadà, 1099 metres

Hi ha un mot blanc i un de groc, els estire i se'ns presenta un altre diferent, vermell, gris, turquesa. I així, aquest pas de l'existència s'omple de vida i colors. 
 
Hi ha separacions, recolliment, banys de multituds i aeroports freds; hi ha catedrals amb silenci, l'esperança de l'encens i l'eco del teu pas a les temples. 
 
Tense els records i la fletxa cerca la ment teua que tot ho ordena; en equilibri escric per al futur, però també per al present que ens engronsa amb llum i textures noves. 
 
No massa voltes t'he agafat per la cintura amb el ritme dels gegants; però ballar-te amb les paraules és, també, una forma d'estimar... 
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dimecres, 9 de desembre del 2020

Petites necessitats, 93

Un nou dia apunta ja; i s'esllavissen aprenentatges que renoven. 

Fascinació, car qualsevol cosa a les mans és un bocí del paradís. I per això, veure't no mai cansa. Jardí de delícies que ningú que ens ha tractat coneixerà. 

Tan sols s'aproximen pels mots a la pell empal·lidida d'un foc ancestral que no mai apaivagaran, aqueixa bellesa tranquil·la del viure a la frontera. 

Ones quietes nosaltres i crepitar en alimara.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 8 de desembre del 2020

Petites necessitats, 92


Dut pels vents, m'arriben aromes i sons dels camins passats que recorreguérem junts. No ens feia falta parlar per omplir silencis, espais de pau per a nosaltres ben eloqüents. 
 
Com ella, així la meua Gràcia! 
 
Reina de l'hivern no esdevenia ombrívol de cap manera: roser silvestre tu, jo la terra on t'hi arrelaves, que demanava núvols. 
 
Dut pels vents són els mots presents que nodriran records i per amargs diluiran el futur carregat d'absències: oldré com talp la veu teua que m'il·luminarà. 
 
Sobre un fons negre aleshores ballarem tot el nostre amor. 
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

divendres, 27 de novembre del 2020

Petites necessitats, 91


Novembre, morat dimarts 25. 
 
Les xicrandes recordades i somrius. Violetes pels carrers cap a tu. Un cel morat d'horabaixa en trobar-nos. L'aigua lila que regalima pels ulls. La boca parla mots magrana. Pinzellades fúcsia si m'abraces. Agafar-me amb passió tenyida. Respirar-te la sang, atansar-te. 
 
Seure en l'aroma de capvespre. Silenci dels núvols, passen. Tens nom de cornamusa i flor. Engronsar-lo en la saliva. Pronunciar-te. 
 
Serenitat púrpura avui. I demà i passat demà i sempre. Dona núvol, dona autèntica, completa i lliure que fa via, feliç. 
 
Tastant-nos, projectant la vida.
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dimarts, 24 de novembre del 2020

Petites necessitats, 90


En terra de ningú, pacient, esperava l'arribada. Havia fet 3400 passos sota el sol -rei absolut del temps- però no venies. 

I si hagueres estat engolida per un arpegi de colors, quina música tindria el poder de retornar-te als ulls meus, cecs pel desig i la melangia? 

Vorejava sempre el perímetre de la llum on el centre eres tu. Tothom m'havia pres per boig; i comentaven l'estranyesa sincopada, l'absència en parlar. 

Ara feia temps i més encara que havíem restat muts: un foc ens consumia en la circumferència de l'U.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 23 de novembre del 2020

Petites necessitats, 89


Volant flors imaginàries cap al teu rostre és com et reconec, amb el palmell de la mà sobre els dies quan dius: - Què soparem avui, els xics no hi són? 

Tinc prou amb la mirada per aliment, però no mai ens ha faltat el pa torrat, l'oli verge i la tonyina. Aguaiten tomates i una mica de formatge de cabra al vi; i allà lluny, al banc i tot just a la vora del rebost, llambregen caquis, nous i les primeres taronges. 

Als teus ulls s'ha ensenyorit la tardor; celebrem-la que ja vindrà l'hivern. 

Seurem a taula, a la butaca, i tu veuràs imatges, llegiràs. 

Mentrimentre hauré agafat tots els colors i les aromes. En la memòria humil dels mots ens passarà la vida. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 22 de novembre del 2020

Petites necessitats, 88


Tan sols puc somiar, perquè ara és l'hora en què visc els somnis: m'acompanyes en la llum mentre els arbres udolen la flor de nom que tens. En passejar-te tremolen els vents i tots els mots et corresponen... Abillar-te de vocabulari inesgotable és en què treballe aquesta tardor.
 
Joiós i solitari, gris i acompanyat tinc el propòsit dels mots per tresor; que altres pronuncien l'humil recompensa d'aquesta bellesa. 
 
Oh nuvol blanc, llar i substrat d'un cel blau i ras on arrele i m'hi refugie.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

divendres, 20 de novembre del 2020

Petites necessitats, 87


T'escric espaiosament aquests darrers dies, però no mai t'oblide. Ets una música que m'encercla pensaments mentre instal·le ordinadors heretats i vells dels fills..., però que tot i els recursos limitats faig volar amb lleus distribucions de software lliure: Lubuntu amb entorn Xfce, Manjaro amb Kde i Linux Mint amb Xfce. 

Ara, alliberats d'una mort que dessagna per oblit -botxí que tot ho arracona en grisos llimbs- s'engeguen com milotxes i volen. Duen aquests escrits enllà, ben lluny de la niciesa dels papagais de torn. Elèctriques andròmines que bateguen aquestes petites necessitats i són ressò de vida oculta, autèntica, apartat de modes literàries, però amb ulls ferms. També hi ha bellesa a un "sudo pacman -Syu" o en la revolta d'un "sudo apt -upgrade" si m'acosten al teu món.

Instal·le esperança als circuïts invisibles en escriure't amb un amor que tot ho pot i podrà, siga ara carn i demà  pura cendra. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 13 de novembre del 2020

Petites necessitats, 86


El fracàs no és el silenci, el soroll del brogit de papers i llibres venals, obres d'autors novells o consagrats, d'editors manifassers que encimbellen uns i n'obliden altres. 

No és aquest el fracàs a què pot un ésser sotmés, despullat i ignot. Això és pluja barata, acantonada en pedra que s'evaporarà. 

El vertader fracàs és molt més senzill --com els assumptes autèntics-- i esdevé ser infidel als mots sagrats i tot i haver estat massa a prop teu, no oferir-te'ls com l'aigua d'un bassal quan tot ho omples de llum. 

Enfront la xerrameca, bec tots els angles amb les ombres del món que compartim: llambreig si m'erices l'ànima esquarterada en la tardor. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir 

Too close to you 

https://open.spotify.com/track/1d8h3PPzUcRx4aoR0fiurq?si=30XPwy8yQhGJtjBCMGLoKA

dissabte, 7 de novembre del 2020

Petites necessitats, 85


Quan inicie un text sempre l'índex bescanvia lletres i t'inventa paraules inexistents. No tenen sentit, complexes d'entendre, però m'acosten als teus llavis amb sol. 

Aleshores recule i en corregir-les tens més lluenta la pell cada cop: cabells de piano, parpelles gaseles volàtils i per boca l'horitzó on escolte una música. 

Ser un gaig blau que de la teua mà menja i al cor es capbussa de joia. 

Cap tempesta m'esglaia, ni les boires m'inquieten. Ma vida és volar i, en silenci, saber-te el niu, solar.

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 4 de novembre del 2020

Petites necessitats, 84


Plou sobre la dona dels núvols que camina cap als ocres i grocs de la font de la Caritat. No hi ha pols sota els seus peus als camins on dibuixa paraules amb el pas. 

És música que endevine en escriure el silenci i la distància que ens separa. 

Jana amb quasi 12 anys ha fet 34 quilòmetres en 48 hores i mereix un descans mentre observa el caure pacient, assossegat de la pluja. No passen papallones vora la balconada del seu musell on es barregen el petricor amb els grisos i verds. Repica la campana les hores del rellotge del poble quan un silenci d'ocells ho envolta tot. 

Vindrà amb les sabates mullades, amarada de pluja. Un degoteig que dibuixe entre boires per a qui llig. 

Carrer avall s'escolen paraules amb l'aigua; de nou triomfa l'amor.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

 

diumenge, 1 de novembre del 2020

Petites necessitats, 83


Escriure. Fer-ho amagat, com aquell que li furta hores al dia, de vegades amb ganes ofegades per murs de granit, altres sabedor que no-res serà presentat, que caurà en l'oblit més fosforescent i buit. 

Escriure. Fer-ho manat per la voluntat dels vents, per la força d'un verd que s'oxida i vesteix de tardor, lletres esborrades al terra pedregós, eixut, polsós. 

Escriure en l'hivern més secret, amb llavors de glaçada esperança, sense saber ni passat, ni futur; desarrelat dels teus ulls, oblidat el present.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 29 d’octubre del 2020

Petites necessitats, 82


No hi ha cap bandera com la pell teua que oneja als vents si et pense. I si t'oblide, ets lliure en escapar-te pel gest dels pensaments. 

Així et vull, com un mar de núvols gràcils que ningú domina ni encotilla, com aqueix pas que m'allunya i més tard acosta al cau feréstec i dolç alhora. 

Si dorms beneïsc els somnis i, en despertar, una música em sacseja l'amor, aqueixa rendició.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

 

https://www.youtube.com/watch?v=eWKcYxPAhTI&feature=youtu.be 

dimarts, 27 d’octubre del 2020

Petites necessitats, 81

Agrair fotografia a Quentin Schulz

T'agraden les sèries i els intèrprets anglesos... T'agrada l'ambientació escollida i els dies amb pluja, a més del verd i els colors dels arbres i camps. 

Assegut en silenci et pentine el temps a la vora; t'olore la pell i escric misteris que sense dur enlloc m'embruixen. Em recorres amb parpelles de foc mentre ensinistre la bellesa d'uns mots des d'aquell matí al tren quan replegava retalls del teu somni que foren llum al diari. 

Ni meu, ni de cap altre ets ídol; però admirar-te és el secret d'aquest esbós, anònim batec en la literatura.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

 

https://open.spotify.com/track/6L5GLgdFEzeALhKJpa4nIC?si=IWT152xdRGq8VRHRhDE_Wg  

(Scattered Roses, per Velvet Dreamer)

 

divendres, 23 d’octubre del 2020

Petites necessitats, 80

Fotografia d'Andreas Ketschmer

 

Com el sol, els teus ulls, els pits, els malucs, cireres del desig. 

Tot desert es transforma, l'avorriment ombra teua, el silenci poema del vent. 

Noves excuses creixen al llenç on el temps roda i roda. 

Núvols foscos són pluja a les galtes, delere la set. 

Abans patia en no escriure; ara respire i òbric i tanque finestres. 

Llum en la boira, pintar de neu el teu cos.  

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

 

 

https://open.spotify.com/track/2z7UTOvcqfA7PzcJdYseRY?si=IhAXOX9sTFaiMOWXrvuCAQ

 


dimarts, 20 d’octubre del 2020

Petites necessitats, 79


T'escric aquest llibre, mentre camine. Ho faig al costat de Jana i de la mateix forma com han estat escrits els set llibres darrers. 

El cel blau o gris com un paper i el terra roig la tinta per notar-te a un racó del cor. 

Hi ha un hort de tarongers amb 26 fanecades. Ell coneix tots els meus secrets i pels fraus, ara tots falcats, em venen les paraules en balanceig. 

Són poques les correcions: assegurar l'ortografia i l'àngel d'un bell mot, també canviar l'ordre d'una frase, llegir la veu per comparar-la amb el silenci i, a tort i a dret, reconéixer-te al text. 

Rodolen les taronges per terra que, amb el musell, Jana ensuma i llança. I pas a pas, amb l'horitzó que es dorm note el cor tranquil. És dolç el solitari ball que fem. 

Tu en els mots i per mirar-te, aquests ulls, en la dansa. 

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 18 d’octubre del 2020

Petites necessitats, 78

Aín, tardor 2018

Tremolen les darreres fulles dels cirerers, poregoses al vent matinal. 

M'ature i veig com endreces la casa per al proper encontre. De lluny estant els àlbers engrogits fan memòria dels dies viscuts al teu costat. 

Vivim aquest amor ordinari, allunyat de llibres, cine i postisses preparacions. No som estrelles de cap fantasia car no ens calen aquestes necessitats. La política, una misèria; a voltes, les relacions un cau de desenganys. 

T'escric la nostra història a la vora d'humils blets i llicsons. En una terra erma i sola vàrem fructificar amb l'única herència de les paraules. No som deutors de ningú, però alcem petits triomfs per a tothom. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 7 d’octubre del 2020

Petites necessitats, 77

Magrana, la teua vida.

M'agafe al teu cor cru de magrana i vida. 

S'inicien vents i tempestes on la paraula és ja corrupta i no hi ha res que, de forma absoluta, estiga a les meues mans. Sóc un bruixot que, bufanúvols, creu i escriu sortilegis davant l'espill i que tant sols jo els mire. 

A l'altra banda però, bategà l'alè vital que un dia respiràrem. I no hi ha cap bogeria tan gran que m'acovarde. 

És la llum i el seu record en mossegar-la que dintre meu esclata. M'omples de clorofíl·lica passió per escriure sobre el terra erm, però també sobre les galtes on et creix aqueixa pell de gespa: unes gotes del sol i, en dir-t'ho, plou l'amor en ma boca. 

Magrana nua on m'agafe, la teua vida. 

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 4 d’octubre del 2020

Petites necessitats, 76

Rosa

El teu nom sota el cel i la rosada. 

I no envelleix com sí ho fan els ordinadors heretats dels nostres fills i que, mancats d'ales, no volen. Ara som els grans qui heretem andròmines que consideren curtes, lentes i poca cosa més a fer amb elles. 

Però t'he viscut per moltes llunes i als vents, malgrat els secs ens hem gaudit. 

És per això que els he agafat i esborrat. No he deixat cap rastre per instal·lar el software lliure que, com l'amor, ens va alliberar. 

El teu nom sota el cel i la rosada i allò que vell és bell en les girades d'aquesta humil saviesa... 

Viure't és veure per tal de construir nous somnis. 

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 26 de setembre del 2020

Petites necessitats, 75


Aquest confort fred quan toques el vent de tardor. 

El sol que, de puntetes, camina i no s'esvera per res. 

La pell que se sap fresca i oblida xafogors. 

Els dies caiguts del calendari amb l'amor teu ben discret a les galtes. 

El record d'una mare llunyana i propera alhora. 

La solitud que tot ho ompli fins al darrer porus. 

El diccionari dels somriures no mai après. 

La voluntat d'estimar-te al guaret de la desmemòria.

El temps que no et vaig dedicar però transmutí en paraules ocell. 

La comprensió de la finitud que tot ho accepta. 

La veritat de l'emoció continguda en cada mot. 

La bellesa i transparència reprimida al món. 

I el teu si on per sempre fluctua la primavera. 

  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 17 de setembre del 2020

Petites necessitats, 74

Profund Teide

De fa temps no parles, no. 

Però emmudida et vaig memoritzar la veu. Com una òrfena en la tempesta, t'acostes per besar-me el front i et seguisc el rastre dels llavis. 

Nosaltres i els pronoms que es repeteixen són llamps que ens recorren l'existència. 

En la pell tacada hi habiten secs on he amagat vocals perquè la brisa no s'ature. 

No mai existirà l'absència perquè a trenc d'alba i, un cop més, serà dit el teu nom per la rosada.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 16 de setembre del 2020

Petites necessitats, 73

El Bollullo

Tens el cor d'arena negra, menuda, feta pols i als vents me balles.
 
No tens boca, però somrius. No tens mans, però em sostens. No parles, però t'entenc. 

No cal sobrevalorar l'amor, però tampoc classificar-lo simplement patriarcal, masclista o romàntic. Anys arrere fou moda parlar amb aquesta nomenclatura. 

El vaig sentir un sol instant i fou prou; m'allunyí d'escoles i doctrines. 

Tens el cor d'arena negra i els llavis teus blancs; una veu en les ones d'una platja buida on t'hi respire de vida. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 15 de setembre del 2020

Petites necessitats, 72

Las Teresitas

No existeix un estiu perenne, malgrat tota la sorra que se'm cola entre els dits dels peus en aquesta platja. Però incansable, t'observe. 

El meu amor no natural, a voltes fuig dels sons. Va més enllà del cos que em dignifica i envelleix. Després de la llum i la foscor canta la senzillesa i se sobreposa a la sang i els batecs. Pinta en les coves del desassossec i escriu ritmes amb colors per a quan ja no hi siga.

Potser tremolarà ma consciència, em pixaré al damunt i patiré d'anòsmia. Ningú em visitarà la veu antigament dita i no entendré ja de somriures. Tot això i potser encara més que no he pogut imaginar. 

Però hi haurà algú que no existint ara o potser sí, comprendrà aquest voler eixut, punxós i volcànic que en silenci esperà la pluja, que plantà grafies contra les estacions. Petites llavors per fructificar en la mirada. 

Als teus ulls vaig beure l'esperança. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 14 de setembre del 2020

Petites necessitats, 71


Avui ella vola pel seu nom. 

Enlairada i cap al sud fem via a les illes afortunades. Des d'aci dalt i mentre ha clissat els ulls, observe la nostra petitesa davant dels paisatges. 

Apedaçats, bombolles de borrec que suren inconscients i dutes per vents, esfilagarsats, de tota mena i majestuosos, els núvols reben ferits un sol que s'amaga. 

Tot i el blau grisenc que lentament omple l'horitzó i paral·lels a la costa, no tinc pors a la seua vora. 

Navega el pensament, mentre li sostinc els somnis.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 10 de setembre del 2020

Petites necessitats, 70

I si mai ningú no hagués conegut cap paraula? 

I si per això no haguérem vorejat l'autoconsciència? 

I si mai ningú no hagués sabut dels Altres i llurs somnis? 

I si mai ningú hagués sostingut la llum als palmells i als ulls una cataracta de núvols? 

I si mai ningú hagués patit la pertinença i pèrdua? 

I si mai ningú hagués esperat l'esclat d'una flor? 

I si mai no s'hagueren registrat petjades a la terra? 

I si mai ningú no hagués pogut dibuixar un cor sobre el baf? 

I si mai no hagueren hagut portes, ni llindars? 

I si mai cap cercle s'hagués tancat amb una íntima presència? 

 

Després de l'obscuritat, tu.  

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

 

https://open.spotify.com/track/54ybPTEZQr7q90aekAiGx7?si=08pwnKj9Rk6eQCTtVJqstA 

dimecres, 9 de setembre del 2020

Petites necessitats, 69

Fotografia de Gio Barlett
Nevava. 

Nevava sí, i no et vaig conéixer sota el fred gris d'aqueixes circumstàncies. 

Però jo m'estimava les dones i fades. Em xiuxiuejaven paraules i no mai feren burleta dels meus horitzons. 

Passaren estacions. Mirava el terra cada capvespre i, a cada pas fet, solitari anotava melodies per als parcs adormits. 

Assegut als bancs, braços de desmais m'acompanyaven mentre combinava noms de flors i estels. 

Perseverava en la llum que s'amaga quan, a boqueta nit, evitares trepitjar els pètals dels ametlers. 

Nevava d"una altra manera i sí et vaig somriure. Tot el silenci del món vessat pels llavis i, muda, encengueres l'enigma arrelat en la teua mirada. 

Motiu i bellesa: et vaig veure.
 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 8 de setembre del 2020

Petites necessitats, 68


Bombolles. Els mots són bombolles que olen a tu. 

No t'ha conegut molta gent; has passejat a la vora d'elles, estranya i lliure, aliena i amb la distància que et permet el cos.

Però amb aquesta lentitud de setembre t'encapsule en bombolles que esdevindran mots i sons. Batecs d'un cor que marcàrem amb timidesa. 

És una festa el tobogan del viure que ens esllavissa. Esclatem totes les bombolles possibles, compartim-les amb alegria. 

Més enllà de l'anècdota discreta, ser amb tu per les paraules; en elles créixer per significar la carn i fer-nos vida. Escèptic, ara crec en els misteris, oh núvol blanc, senzill miracle.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 7 de setembre del 2020

Petites necessitats, 67


Dona'm pistes, anota'm símbols, marca'm l'itinerari, esporga'm els obstacles del camí!

Acostar-me al cor profund és l'única independència que m'esperona. No m'importen altres opinions d'homenots i jutges, ni els cristalls amb què lligen i combreguen.

Indiscret, pot haver un cel de tempesta fosca o un sol que tot ho col·lapse. No res m'afecta als espais que apame i, amb les mans, escrute.

Lletra rere lletra, sé d'un bell tresor: conec uns llavis de magrana en llegir-te boges conjectures. L'equilibri del silenci amb què acompanyes.  

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 5 de setembre del 2020

Petites necessitats, 66

Capvespre
Capvespre
Ho sé, aquesta és una bogeria sense nom. 

Ho sé, però no importa: pensar-te una vegada i una altra com si els mots foren a canviar l'emoció que em segresta i corprén. 

T'escric un dia, un altre, a l'endemà... I així, mentre les setmanes passen pels braços d'un paleta que puja una corriola per acostar-te-les on sigues. Poc o res importa que aquest temps de paraules les observes o ignores. 

He de construir la casa: golfes reblides d'emocions, corredors, cambres de nostàlgies liles i finestres per passions que ja no esclaten focs i cels, però que encenen. 

Sóc paleta i tinc estels al pit que fan envans i habitacles per amuntegar històries al capvespres de la vida. 

Ho he de fer i és prou. I contra tot pronòstic les mans encara no tremolen i em sé feliç. 

Tot és dintre meu i enfront del buit l'amor té els seus ritmes i colors, m'agombola, m'engronsa i em supera. 


https://youtu.be/WcwMg6XEhBA


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 3 de setembre del 2020

Petites necessitats, 65

Aín, el Joncaret
Aín, el Joncaret

A les primeries de setembre batega un silenci solar. 

Ara, quasi tothom ha fet via a les rutines pre-programades per la societat. Hi ha un silenci encegador, la remor del vent en les fulles dels arbres i falgueres, una llum cada cop més obliqua i les darreres autovies de formigues pels camins. 

No existeix la pressa i el temps és tan sols un concepte desllustrat. També hi ha un silenci floral mentre l'orenga es vincla a terra amb les flors lila i el timonet s'agafa sec i poderós al terra: demana pluja.

És així com el so dels passos sempre em porten a tu,  camí que no mai em perdrà i que no puc oblidar. 

M'estime el silenci solar. 

https://open.spotify.com/track/3QdEJzVqLqIIRsUSSF3m0C

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 31 d’agost del 2020

Petites necessitats, 64

Dona dels núvols
Cel i ocells, això veig i silenci. I una pintura on ets motiu dels pinzells de la ment. 

Per ella i pres d'un cos que empresona, vole cap a tu. 

És indiferent que el sol ho abruse tot i resten cendres o que una tempesta de calamarsa i vendavals els ossos forade. Tu sempre vens amable, somrius i amb l'esguard fas música que tan sols jo oïsc. 

I aleshores, de bat a bat, camine lliure entre els colors de les teues dents i les pupil·les. Planen els ocells mentre esdevens ma petita literatura. 

Per llenç els núvols, cel meu.

https://open.spotify.com/trac/3sL18IMCamKXE4G8dRu5Nm?si=5zMIzSh8RhKpiaDg-Khs7A

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 26 d’agost del 2020

Petites necessitats, 63

Un petit somni

Agafe un mot, per exemple, "cullera" i amb els dits li faig voltes, voltes i més voltes fins que en la ment esdevé un tirabuixó. 

Te'l pose al davant, però tot i que no tens rossos els cabells, el mot és tant arrissat o més que la foscor dels teus. 

Cullera i cabells són grafies, dibuixos en un mapa de tresors que, de naixement, oïa i em cridava. 

Sempre he sabut que havia d'esperar, que si et dormies al meu si allisaria l'únic secret: als teus ulls menjar la felicitat. És així. Amb tu i els mots transcorre ma vida. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 25 d’agost del 2020

Petites necessitats, 62

Falguera de ca Carmina
Misteriosament feliç, delicada l'estona en què dibuixe paraules per al teu habitatge: teulada, voladís, finestres, parets, façana.

No és això el que m'inquieta. Acostar-me als teus somnis, falcar- los amb columnes, estructura que sosté l'hàlit, el baf quan somrius i caus al gris oblit de la memòria davant meu. No pots evitar-ho. 

Finalitze l'esbós, tu perduda per viaranys on tot és possible, però invisibles a l'ull que t'acarona. 

T'engronses dintre meu, t'acompanye en el ritme de l'aire. 

Ara, indefensa als braços del temps, ets l'habitatge celeste on no mai regnaran foscors: arquitecte miop, tremole pel silenci, tremole davant del vimejar dels teus llavis. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 23 d’agost del 2020

UN EXTRAORDINARI SUCCÉS D'ESTIU

Eixida d'Aín
Havia estat una cosa ocorreguda inversemblant, d'aquelles que potser tothom consideraria vana, fàcilment prescindible. 

Però no, ell s'havia fixat en la bellesa oculta rere el petit gest de caminar, inclinar-se cap al sòl i cercar projectes d'esperança renovada. 

Havia anat cremant els dies d'estiu amb records d'anys passats, amb lectures perdudes sense cap finalitat i amb la persecució de quimeres. Vivia en una mena de ritual no estudiat: aixecar-se, passejar, llegir, menjar, escriure, passejar de nou; un xic de temps per respirar, beure i dormir, si era el cas.

Aquell matí tot fou diferent. Amb éssers estimats que no sempre gaudia s'hi havien fixat que, sobre el fons rogenc i polsegós del terra que trepitjaven, havien aparegut una mena d'objectes irregulars però corbats, de superfícies estranyes però habitades i amb grapats de gentilesa repartida. 

Per què això? Quin sentit tenia per a ells --probablement per a tothom que mirara més enllà del seu melic-- aquests artefactes reblits de tendresa? 

Havien eixit al capvespre i la varen calar; d'edat avançada, caminava a poc a poc i cercava allò que sembla evitable i sense vàlua: pedres. De tots els tipus, de grandàries petites i mitjanes les tocava amb una delicadesa especial; ells l'havien observada i se n'adonaren com les triava; no les llançava al terra, més aviat les dipositava al lloc exacte d'on havien estat extretes. 

Tenia el silenci per companyia i una salutació per a nosaltres fou tot l'aire regalat. Continuà amb la seua pau interior, una pau continguda més enllà de setmanes i estacions. Mirava d'aquella manera especial on es couen els afectes; no li calien paraules per manifestar-los. 

Continuaren amb el seu passeig tot rumiant pelegrines conclusions: i si hagués estat ella la persona misteriosa que a l'eixida del poble i exposades ens regalà la meravella de les pedres pintades? 

Desaparegueren totes dels llocs on havien estat desades; bategaven en altres mans i llars, nous camins que ens recordaren l'anònima bellesa.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 19 d’agost del 2020

Petites necessitats, 61

Agrair fotografia a Joe MacDaniel
Camine per deserts imaginaris i n'ets la duna.

Un paisatge que entrelluque magnífic, grandiós, reste bocabadat. Si el nostre amor fos així d'extens...escriuria nit i dia, beuria el que fos just i menges no cruentes.
I tot això per salvaguardar i acréixer-lo amb forta fermança, empetitit per la fastuositat serena d'allò observat.

I a la vora teua, protegit del fred, faria foguera, obriria el sac per a dormir sota el cel, et taral·lejaria el nom mentre em venç la son.

No res més necessite que la consciència que grava pensaments sobre els núvols que tu mateixa ets. I la nit que ens agombola.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 16 d’agost del 2020

Petites necessitats, 60

Figuera, casa Juan
És una paraula estranya Cinnabar. 
Acompanya una melodia a què dona nom i, tot escoltant-la, t'escric. 

Hem volat com papallones matineres assedegades de mel. I l'hem tastada. 

Al capvespre, en aqueixa distància que assenyala passions, has fet melmelada de figues. Una foto m'has enviat. 

T'imagine entre els atifells i el cabàs buit. Netes i triturades amb el polsim de sucre (no li cal), el rajolí de llima i unes pólvores de canyella. El bany de Maria ho segellarà. 

Aquest matí hem compartit amb vista, gust i tacte la mel als llavis. No mai trobaré res que ho puga superar.   



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 15 d’agost del 2020

Petites necessitats, 59

Flor silvestre
Et mors i tot s'acaba. I és normal i just que siga així.

Però tu irradies aqueixa molsa indòmita de la llengua amb què ens criàrem, la llar i l'escalfor que ens refugià del menyspreu, d'aquells temps foscos d'oportunisme i somriures burleta.

Irradies la llum dels servers, l'aroma silvestre de nogueres, la dolçor de les garrofes,  i tens la mà que no tremola i sí recolza, com l'ombra vacil·lant dels àlbers que sempre s'agraeix.

No mai hi haurà cap excepció i als llavis dels xiquets seràs batec del foc i l'aigua en pronunciar-te. 

Aquest amor forjat al ritme d'enclusa transparent. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 14 d’agost del 2020

Petites necessitats, 58

Cípsela
És una lenta harmonia de sons que em transporta als teus ulls obsidiana: pell de terra fosca i fresca, acceptada des de l'inici dels llums quan vaig veure't. 

Ets paisatge que engendrà consciència i em mogué al silenci del vers no dit; ets paisatge i espill, criatura de carn serena. Una umbel·la que acollí els vents d'estiu per somiar formes perfectes, com la bellesa s'abilla, em sorprèn. 

Oh territori del quars rosa i neu: delere els llavis si cada dia dius, quan cada dia vens. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 12 d’agost del 2020

Petites necessitats, 57

Serralada d'Espadà, Aín
Molt més que tot allò que tu vares conéixer t'he deixat escrit; allò que ni sóc conscient, però he anotat en el quadern de les promeses, tot donant-li importància a aquest senzill estimar les paraules. 

Zenit i nadir d'un futur, la petita voluntat d'acompanyar-te en aquest voler sense haver-lo previst. Escriure per assaborir l'univers, tastar com de llarg pot ser allò que desitge per a tu, això que s'anomena amor, oh flor feréstega d'aquest bosc, meu jardí.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 10 d’agost del 2020

Petites necessitats, 56

Sureres d'Aín
Tot escoltant el capvespre, veig la melodia monocord de les cigales sobre l'escorça dura i seca d'oliveres i sureres. 

Éssers efímers i quasi d'esquelet transparent; com les ales que, en fregar-les, pinten el nom teu un cop rere l'altre en l'èter que respire. 

Com oblidar-te, si en el silenci jaspi d'hores el cor arreplega i explosiona d'una tendresa més enllà de mancances o excessos. 

Reinventar-te, un esbós animat em cal tan sols per agafar de nou la ploma i construir palaus i deserts que t'acullen. No mai esdevindràs propietat meua, ni de cap altre ésser. 

T'escric per respirar la màxima llibertat; saber-la és prou, el color que il•lumina aquest rengló, una vida escrita amb la tendresa exacta dels qui coneixen que cal perdre l'existència per guanyar-la.

Estimar-te en les corbes del sol, en les carreteres bituminoses pel foc que arramble a cada lletra. 

Poques coses m' importen quan agost és el meu mar. 
No m'ofegaré, cap a tu nade.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 3 d’agost del 2020

Petites necessitats, 55

Hem caminat paral·lels al vessant de la muntanya d'enfront. Tan sols a 1630 metres d'altitud i els humans amb els vehicles semblaven formigues mecanitzades amb rumbs prefixats.

Ella ha marxat a veure poblets... 

Nosaltres hem fet via per una esponerosa boscúria trepitjada per pocs vianants. Asseguts al fred d'agost hem escoltat les músiques del paisatge amb silenci. 
Ens hem separat de la colla per sentir-nos sols; multitud de pissarres, avellaners, una boixeda, saücs i clavells ens han saludat. 

Pels poblets ella haurà entropessat amb cases de fusta, alguna font petita i finestrals farcits de geranis i pensaments. No plou, però, al seu antull, els núvols passegen i sempre li fan companyia. 

Quin gran invent jugar amb grafies i omplir els espais amb figures que enfornen paraules. Tot i que no siga amb mi, ella és blanca farina i gris d'alguns núvols, el pa de cada dia, tendre, cuit i cruixent en la boca, sempre llest per menjar. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 2 d’agost del 2020

Petites necessitats, 54

Els telèfons desconnectats i ben lluny de la "màquina infernal" com anomena l'ordinador.

Això són vacances!

Treu els sacs de dormir per estendre'ls al vent, no li molesta cuinar agimponada con si fos una índia de trenes enamoradises, bella com estel fugaç!

Mentrimentres el príncep fa la bugada o porta gel per a la carmanyola nevera. De fa molts anys hi conserven emocions i històries allunyades de rutines sense importància. Ha nodrit els fills que els ha vist créixer, i ara nodreix família, núvies i amics companys.

Jana, seu callada enmig del passeig mentre observa els moviments del ramat humà. Ens vigila, ensuma i estima per adonar-se si s'allunya massa qualsevol.

En tornar a la gespa que, amb tota la colla fa migdiada, la dona dels núvols s'adorm tot i el murmuri dels àlbers i freixes. Si us plau, no feu sorolls! Som de vacances al balanceig del cel.


Josep Lluís Abad i Bueno

divendres, 31 de juliol del 2020

Petites necessitats, 53

Pirineu andorrà 2017
Escapar, ella vol escapar de les rutines i maleficis diaris. Ho necessita. Ha mirat noticiaris, escorcollat periòdics i no han tancat fronteres. Demà volarà a les terres altes, als glacials pirinencs com sempre ha fet amb la família, ara fa ja 20 anys. 

Ella vol palpar la catifa de gespa, l'ombra dels àlbers i l'aigua desfeta de llocs secrets. Observar el granit mil·lenari, els llacs d'aigües clares o profundes i fosques, caminar. 

Al matí enceta sendes i als palmells li venen els gerds i maduixes salvatges.  Zumzegen abellots i les papallones ballen. S'atura, seu i respira; es frega la cara amb aquella neu de glaceres mentre a la vall d'enfront pasten cavalls, poltres i vaques. 

Tot és perfecte, asseguda vora la tenda del càmping, no li calen jocs de taula, ni lectures, ni televisions. 

Davant seu té els paisatges que més s'estima. Inspira i expira. El capvespre la corprén; subtilment ella canvia els colors: observe el meu cel.




 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 30 de juliol del 2020

Petites necessitats, 52

Romaní d'Ismael
Al capdavall, serem nosaltres fites profundes i violàcies en el temps? 

Voldria saber per a conéixer què? 
Què hi haurà més enllà de la carn que fórem i que l'atzar pintà de matinada amb la consciència? 
Algú farà present la tendresa de la pluja en mullar-nos amb totes aquestes gotes i gotes de lletres? 

Tot fou gratuït. No demanàrem res i existírem. Un regal d'enamorats que ens encarnaren. Peces d'un arbre genealògic que serà oblidat en tres generacions a més tardar. 

Ningú no mai sabrà del plaer de la música que em dugué a les petites necessitats. Envoltat d'homes i dones genials que m'obriren la veu als altres, més regals per adonar-nos de la sort tastada abans que el pols ens tremolara. 

Potser no sabré dir-te el nom, ni reconéixer-te, però sempre t'esperaré en la mirada.  


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir