Hem caminat paral·lels al vessant de la muntanya d'enfront. Tan sols a 1630 metres d'altitud i els humans amb els vehicles semblaven formigues mecanitzades amb rumbs prefixats.
Ella ha marxat a veure poblets...
Nosaltres hem fet via per una esponerosa boscúria trepitjada per pocs vianants. Asseguts al fred d'agost hem escoltat les músiques del paisatge amb silenci.
Ens hem separat de la colla per sentir-nos sols; multitud de pissarres, avellaners, una boixeda, saücs i clavells ens han saludat.
Pels poblets ella haurà entropessat amb cases de fusta, alguna font petita i finestrals farcits de geranis i pensaments. No plou, però, al seu antull, els núvols passegen i sempre li fan companyia.
Quin gran invent jugar amb grafies i omplir els espais amb figures que enfornen paraules. Tot i que no siga amb mi, ella és blanca farina i gris d'alguns núvols, el pa de cada dia, tendre, cuit i cruixent en la boca, sempre llest per menjar.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada