No em prohibisques seguir les ombres del desig...
No podré escoltar-te; són l'únic rastre per adorar-te, per cantar humilment la tendresa del freixes que dancen i dancen nus al teu voltant.
Sempre és al bosc on veig un foc que no parla, aqueixa llum que no enganya mentre cauen volves místiques de neu i la vida ens pentina.
Camines silenciosa davant meu i, en l'horabaixa, t'arre-plegue iridiscències de libèl·lules mortes.
Digues, té valor aquesta melodia?
Batega sola, se m'escapa!
Te n'adones?
Podria beure al clot de gel si et mous amb les petjades. Perquè no pots escapar d'aquest fred en la passió.
No és cap parany vermell açò que et dic; ets reina de les neus, el meu estel nocturn.
Arrel d'amor si toques el que pense amb les paraules.