La grafia del seu nom

Com pots dir no-res?

Sempre cerque excuses, grafies blanques sobre aqueixa negra pantalla dels ulls si em mira.

Podré inventar un poema, practicar la dansa amb l'emoció passatgera i somorta quan és vençuda als meus palmells i el cor gripa?

Sempre dic, hauria tan sols de pensar la veu, colorar cada experiència...

Fora del blau i amb tantes paraules que em penetren puc escoltar el seu silenci, tranquil, cordial, com una brisa en modular un desmai.

Van i venen les branques acaronades, tocant el moment, aqueix bocí de temps la pau del qual t' explícita Realitat.

Ets present per calmar malvolences. El viatge que acompanya i desperta aqueixa rosa d'uns llavis que t'anomenen.

L'altre dia

Katherine Mansfield en los jardines de la Villa Isola Bella, Menton, Francia. Baker, Ida :Fotografías de Katherine Mansfield. Ref: 1/4-059881-F. Biblioteca Alexander Turnbull, Wellington, Nueva Zelanda.

https://natlib.govt.nz/records/23194392

Diari de Katherine Mansfield, a Menton (France) amb la companya de classe Ida Baker.

« Dona i dona

El que sento: no està mai insconcient, ni una fracció de segon. Si sospiro, sé que aixeca el cap. Sé que aquells ulls grossos i seriosos es claven solemnement en mi: Per què ha sospirat? Si em tombo, m'ofereix un coixí o una altra manta. Si em torno a tombar, és l'esquena. ¿Vull que em faci unes fregues? No me'n puc escapar. Tota la nit: un lleu fregadís, una petita tos, i la seua veu suau pregunta: -" Que m'has dit res? Que puc fer alguna cosa per tu?" Si no faig absolutament res, em descobreix la fatiga sota els ulls. Hi ha alguna cosa profunda i terrible en aquest desig etern d'establir contacte ».

El que us deia l'altre dia: com de complexe i difícil és estimar o deixar-se estimar! Els animals humans ens ho hauríem de fer mirar. Cada psicologia personal és un petit i miserable, de vegades, univers. 

M'agrada la literatura biogràfica (tota ella ho és); dir el contrari és com viure una mascarada, ni que siguen breus pinzellades al llarg dels textos si fem una anàlisi profunda... Que pocs se n'escapen! Ni els tossuts o que ho neguen!

A través de la traducció de Marta Pera Cucurell he gaudit de la delicada selecció d'uns textos que fotografien la intricada personalitat de Katherine: un caràcter fort, dominadora de situacions i espais, també de les persones del voltant (per a sentir-se com?), però amb una acceptació de l'existència del seu present vital, massa, i també, perennement problemàtica.

Quina haurà estat la seua autoestima? No us ho revelaré; jo m'he fet una cartografia emocional de la seua persona i escriptura.

Les nostres manies

 

 

Tots en tenim; no s'escapoleixen ni els acomodadors dels antics cinemes i teatres.

Aquest matí, i a poc a poc, repasse feines de manteniment de la casa d'estiu. Si la visites amb assiduïtat cal cartografiar allò que has realitzat i el que encara resta per fer. 

 

Avui era el torn de tota la fusteria de la llar, de dalt a baix. Aigua tova i un suau sabó per treure pols acumulada. És cert que no és tasca que m'emocione intensament, però aprofite les rutines per cavalcar amb ramats de paraules i així accedir a nous móns, a realitats vistes i viscudes d'una altra manera. Són pre-escalfaments literaris, en diria.

Llegint el diari i correspondència de Katherine Mansfield, ella odiava aquests menesters; entenia que era temps furtat a l'escriptura. Ha d'haver-hi de tot al món; i així és. 

Tinc una amiga poeta que no li agraden aquestes tasques; d'altres lletraferits, fins i tot treballen al tros i practiquen agricultura casolana, o bé contracten persones per disposar d'aquests moments per a les muses i lectures.

Haurem de cercar una mica l'equilibri per tal de no arribar a aquell ex-abrupte dit per una persona coneguda "Que la merda no se't menge".

Existeix una màgia oculta en qualsevol tasca; hi ha una disposició amorosa que se m'acosta, em mulla i em fa partícip d'aquesta gràcia. En soc privilegiat.

Serà açò, aquest sentiment tan íntim, viure enamorat sense caure en sentimentalismes barats? 

 

Així és la meua particular experiència! I que dure!

Complexes relacions humanes

  

 

Llegint La vida de la vida de Katherine Mansfield, una selecció dels diaris i cartes al seu marit Murry, Virginia Wolf  i altres persones, ens podem adonar de com de complexes i difícils poden arribar a ser les relacions humanes. Això sí, sincera i directa ho és almenys en adreçar-se a Murry, l'estimat a distància i, tant a sovint, separat de Katherine.

Ella vol viure per l'escriptura, obsedida per ser considerada i reconeguda com una brillant escriptora, la gelosia i comparació amb altres autors/ores del seu temps amb més èxit i notables als mitjans literaris i socials i una personalitat forta i feble alhora segons amb qui estigués al seu davant (esdevindrà cert allò que sempre desitgem i volem allò que no tenim, mentre som cecs al que tenim al davant?).

Una realitat no aliena als temps actuals i concrets que podem analitzar i observar amb un xic de perspicàcia.

A la fi cal mirar-se a l'interior i no aqueixes estructures i organitzacions on quasi sempre els mateixos individus acaparen crítica, mitjans de comunicació, viatges, presentacions, conferències i altres garlandes.

Ser fidel al teu projecte, estimar la llengua que t'ha fet ser qui ets, respirar al bosc dels companys escriptors, cercar-ne el millor d'ells, no menysprear o amagar altres ben distints a la nostra veu, creure en allò que dius, vius i escrius: no pot ser més senzill tastar la felicitat.

Anar fent camí, estimada Jana...

Derogant l'esdevenidor

I treuran orxata de les pedres./

I les sargantanes ballaran un fox-trot sota la pluja./

I el punt G. Pons vessarà tan sols veritats per la boca./

I dues papallones esquarteraran amb l'espiritrompa un bou de carrer./

I el creixement econòmic serà el nou mannà social./

I els ametllers despertaran amb monedes a les branques./

I acceptaran prohibir l'amor de les meduses./

I tothom sospitarà per abraçar-nos als arbres./

I folrats de patriotisme els pals de la llum es fondran./

I els discursos polítics penalitzaran els poemes./

I diran alhora negre i blanc i blanc i negre: i tothom somriurà feliç./

I la misèria per vindre ens faran creure que és riquesa./

I ens adobaran els dies amb corregudes i les nits amb pasdobles intransigents./

I allò dit filo-criminal d'antuvi transmutarà filo-humanista per la boca dels qui parlen./

I ens diran que les roses són negres i tots assentiran./

I la veritat serà una, espúria i sincronitzada./

I la buidor i negació d'abans esdevindrà més buidor i colèric control./

I engabiaran les paraules titànics cenobites./

Però sempre hi haurà un horitzó i l'aigua trobarà clavills ;/

i sempre floriran clavells de veu per enlairar l'esperança./