Tots en tenim; no s'escapoleixen ni els acomodadors dels antics cinemes i teatres.
Aquest matí, i a poc a poc, repasse feines de manteniment de la casa d'estiu. Si la visites amb assiduïtat cal cartografiar allò que has realitzat i el que encara resta per fer.
Avui era el torn de tota la fusteria de la llar, de dalt a baix. Aigua tova i un suau sabó per treure pols acumulada. És cert que no és tasca que m'emocione intensament, però aprofite les rutines per cavalcar amb ramats de paraules i així accedir a nous móns, a realitats vistes i viscudes d'una altra manera. Són pre-escalfaments literaris, en diria.
Llegint el diari i correspondència de Katherine Mansfield, ella odiava aquests menesters; entenia que era temps furtat a l'escriptura. Ha d'haver-hi de tot al món; i així és.
Tinc una amiga poeta que no li agraden aquestes tasques; d'altres lletraferits, fins i tot treballen al tros i practiquen agricultura casolana, o bé contracten persones per disposar d'aquests moments per a les muses i lectures.
Haurem de cercar una mica l'equilibri per tal de no arribar a aquell ex-abrupte dit per una persona coneguda "Que la merda no se't menge".
Existeix una màgia oculta en qualsevol tasca; hi ha una disposició amorosa que se m'acosta, em mulla i em fa partícip d'aquesta gràcia. En soc privilegiat.
Serà açò, aquest sentiment tan íntim, viure enamorat sense caure en sentimentalismes barats?
Així és la meua particular experiència! I que dure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada