Pixaví II

INSTANTÀNIA (Flors i llums per a Xavier).

Eren les 9:00 de la llum d’un matí que ja no mai tastaria. Al carrer, una conversa entre hòmens, anunciava el seu traspàs com la cosa més natural del món:
-¡ Pobre, es trobava tan sol que, així i tot, és el millor que li ha pogut passar! El seu cas ha estat molt trist; era com un jardiner trencat, sense feina, ni ocupació.
Ja feia massa temps que ningú no li preguntava per les seues flors, ni per l’estat dels colors. Quasi tothom desconeixia el rumb dels seus passos silents o si encara vibrava de sensacions. Joan, de tant en tant, el freqüentava per gravar-li la llum, aqueixa temperatura que emeten, al ulls, les estacions. Aquesta era l’hora, que en les últimes visites rebudes, ni demanà les mans, ni paraules agradables, ni tabac, potser, aqueix consol tan gris i raonable.

El seu amic fou testimoni de la darrera llum perduda: fotografiar-li la mirada.

A la memòria de Xavier Bailach Badenes.

Josep Lluís Abad i Bueno

Pixaví I

El gregal,
navili errant,
lliscava
damunt
la tardor.

Pupil·les enceses.
Mar de prunes.

Tanda de cometes
travessant una boira
de clorofil·la.

Camí inabastable
més enllà d’una horabaixa
encesa de pètals:
filagarses de silenci.

Tot l’univers
cernit entre les ales
adelerades
de l’airecel.

Núvols

Va ser aquell capvespre de diumenge que un avet simètric i gràcil em conduí, esponerós, a la visió d'aquella murada. Penetrat d'aquella blanca melangia, el cor bategava unflant les certeses de l'amor. Espills plorosos tremolaven en sentir com els arbres construïen, amb les llengües verdes, el seu nom. Ella era l'energia dels somnis i acumulava tota la passió elèctrica que la pluja dóna quan és abraçada per la terra. Protegida pels cristalls d'un fred aparador, tan sols s'imaginava el color dels núvols i la set. Llunes arrere havia acceptat, òrfena de tactes i mots, la seua sort. En la fàbrica d'acer i plàstics, aquella forma solitària i voluptuosa vestia els colors de la sang. De matinada, uns focus grisos li encenien la conversa: era una maniquí i, als seus ulls, onejava la tristesa. Fora i, en silenci, plorava el meu desig.




Josep Lluís Abad i Bueno

Primera traducció al castellà d'una novel·la de Vicent Usó

L'any 2000, Vicent Usó va guanyar el premi Ulisses de Castelló amb "La taverna del Cau de la Lluna". Ara, 8 anys després, Ellago Ediciones presenta la versió al castellà, que apareix sota el títol "La taberna de la Luna".
"La taberna de la Luna" podria definir-se com una obra de gènere negre sense detectiu. De fet, hi ha crims i desaparicions que no es resolen fins a les darreres pàgines del llibre. Però també podria etiquetar-se com un llibre de contes que, a poc a poc, va convertint-se en una novel·la. Deu monòlegs de deu personatges diferents -cadascú amb el seu tarannà, el seu llenguatge propi, la seua visió de les coses- que es deixen seduir per la capacitat de suggestió de la paraula i van desgranant les seues històries a un interlocutor que, al temps, és també personatge d'altres accions que ocorren en relats diferents, de manera que, finalment, tot es trava en un món únic. Una novel·la de geografies d'encís, d'amors al límit, de llegendes esquinçades per l'oblit, de morts violentes, de confessions inconfessables. Una novel·la on la passió desborda a cada línia i va atrapant el lector en una espiral cada volta més i més absorbent. Una reflexió sobre temes tan actuals com la gelosia, el masclisme i la violència contra les dones, o la industrialització i les agressions al medi ambient, o l'ambició de poder, l'enveja, el sexe, l'avarícia i la mort. Una obra de personatges i de passions i també una obra de paisatges: els d'una vall de muntanya entre sureres i pins que actua gairebé com un personatge més.
L'obra va merèixer els elogis de la crítica, que la distingí amb el Premi de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana de 2001 a la millor obra de ficció publicada al País Valencià. Un premi que s'afegia al Ulisses de Narrativa que havia obtingut l'any anterior.

Vicent Pallarés: les lletres assenyades

Darrerament hem tingut la sort d'entrevistar a l' escriptor, afincat a Onda, Vicent Pallarés. Sempre resulta interessant escoltar la veu dels nostres autors.Li hem preguntat una mica de tot, especialment sobre la seua obra i espectatives de futur. Si tens curiositat d'allò que hem parlat, pica sobre aquest enllaç.

Els dits del sol

El llostre ruixava amb rius d’espurnes els teus ulls africans:
esllavissada de temps fet maragda, malaquita i robí
que se'ns esmunyia de les mans:
Les teues mans captivant el meu cos,
les meues, captives sobre el teu.
I les mans del llostre sobre tots dos,
flames que temptejaven de ben lluny entre les fulles dels roures
i tatuaven mussols efímers i tudons de farina i cendra
damunt la complicitat d’aquella terra encara
fosca.

Un pressentiment tancat dins d’una vella llauna de codonyat
penjada de l’horitzó anava transformat-se, vivíssim, en dia.
– El jou del jorn.
Et vaig dir mirant-me a la selva dels teus llavis.
– O qui sap… El jorn del jou.
Em respongueres tota feta una rialla mentre el safrà de l’albada
et tacava, orgànic, el front i les galtes.

No aconseguisc recordar quants dies feia que havíem
descobert plegats al Rivet l’exili de les libèl·lules.
«Somnis sense rumb;
en erms cremats,
la veu del vent.»
Com en l’haiku d’Onitsura,
¿aquelles ditades de sol eren somnis que erraven sense brúixola?

Les véiem vagarejar perdent-se cap al Mançanar,
el Morral Blanc,
el Castell d’Àsens i
el Bovalar.
Com minúsculs autòmats feien la singlada
unes voltes cap al Nord i d’altres cap el Nord-Oest,
creuant el borrissol verolat dels avellaners
fins que al remat, totes, queien abatudes pels ullals dels cans
del vent i el fred.

Algunes morien sobre els llentiscles i les gavarreres
i es quedaven (flors de gebre, amargament minerals)
com antigues ofrenes als déus del bosc.
Fetes apocalipsi suraven per a sempre sobre la boira d’algeps de la raureda.
D’altres queien al terra i la seua diàspora s’ofegava
en un tràngol de carbonets:
les formigues les desballestaven
talment com si foren rovellats navilis
avarats a la sorra de les platges d’Alang i Mumbai.

Res, però, no aturava la resta del seguici que,
tossut doll de jaspi sobre la claror,
afrontava el seu destí
i desfeia amb tossudesa
fragments del camí atàvic de la tramontana.

El pressentiment de la llum
(traduït a correcuita sobre el mantell:
una mar de te amb illes verges de pa torrat amb sal i oli),
ja era llavors crisàlide del dia
i els teus ulls africans, amb la saba nova
d’un exèrcit d’alliberament,
asclaven el jou del jorn que,
des dels budells de l’ordinador,
el barril de Brent ens esclafava damunt
dels somnis.

Flors de terra

Havia caminat per aquells corredors no verds, quasi asèptics, com si d'un hospital d'ànimes es tractara, i semblava posseir el reialme de la tristesa pegada al fons d'uns ulls perduts. Rumiava la lentitud perpètua dels dies, totes aquelles hores mortes on evitava qualsevol mínim contacte llevat del desig per la llum. ¿Quin sentit tindria aquella anònima i lenta repetició dels gestos? ¿Potser algun altre ésser el comprendria? ¿Li demanarien la veu o l'ombra, l'escalfor, la mirada? ¿Tindria la seguretat de la primavera als llavis, aqueixa transparència de la pell amable que es regala? Era el vent qui afaiçonava totes aquestes flors arrelades en el seu profund cervell. Caminava pels carrers, absort per un món que el traspassava. I en acostar-se accidentalment a l'ombrosa pinassa del parterre... ell s'adonà del roig encés, del groc i verd, de l'univers jaspiat i viu pels blaus secrets del caramel humil d'uns pensaments.


Josep Lluís Abad i Bueno

Sobre La Balena Blanca, Premi Joanot Martorell de Narrativa 2007

Joan Garí, ha guanyat el darrer Premi de Narrativa ciutat de Gandia de l'any 2007; Un premi controvertit, en el sentit si els Premis construeixen escriptors o simplement són una mena de qüestió de marketing, de mercat, de vendes. Probablement de tot existirà en l'àmbit de la literatura actual catalana; el que és cert i ho puc assegurar és l'aptitud i capacitat de treball de Garí. Que, a poc a poc, li arribarà el reconeixement, jo crec que així serà: per les raons esmentades abans i per la pulcritud de la seua ploma; el somni de l'escriptor es canvia en treball ardu. Una altra història és, ¿ què en pensa dels propis guardons? No li ho han preguntat en els cercles periodístics. Però aquesta no és la temàtica a parlar.
Ací teniu una aproximació general a la novel·la perquè vosaltres tragueu conclusions.

Josep Lluís Abad i Bueno

La solitud del bloc

Escrius cara a l'hivern d'un cristall d'electrons que, efusius, et ballen, mentre la solitud t'acarona. I esperes uns ulls càlids, amigables, que t'acullen. I res no passa; tan sols un temps buit, testimoni del deler de la companyia. Sol, envoltat de veus interiors i balls fonètics de lletres que sonen llunyanes i blanques, recorde com fa unes hores m'embolcallava l'aroma de les flors dels tarongers. L'herba fresca cisallada, uns núvols morats, fons d'unes abelles dolces, feien l'estança més amable. Treballava a l'hort apartat de tot interés contractual, considerat el boig feliç. Enmig del vent lliure, entre les branques del capvespre, cap cot i mut, l'estel de tots els somnis m'indicava l'hora obscura del retorn. A casa, la solitud es diluïa: uns cossos plens de llum, la taula, un bloc i coloraines, silenci, llit...


Josep Lluís Abad i Bueno

VIII Certamen Poesia Dia de la dona 2008, Moncofa.

Dies arrere, el nostre amic i escriptor Nel•lo Navarro ha estat guardonat amb VIII Certamen de Poesia Dia de la dona ciutat de Moncofa. Si vols llegir el poema pica sobre l'enllaç. Enhorabona !!
A la foto podem veure a Conxa i Ato, companys d'aventures al Pic de Castro, a La Serra d'Espadà.

José Martí Serra - Pintor (Artana 1946- La Vall d'Uixó 2007).

José Martí Serra es va establir de menut a la Vall d'Uixó, ciutat on va desenvolupar tota la seua activitat artística.En començar la dècada dels anys setanta va formar part del grup de pintors i entusiastes de les arts plàstiques que posaren en marxa a la Vall d'Uixó el col·lectiu Expo d'Art.Aquest grup va habilitar una sala d'exposicions a aquesta localitat de la Plana Baixa on, durant molts anys, mantingueren una densa activitat cultural. En disoldre's Expo d'Art, l'activitat va continuar en un altre col·lectiu anomenat Grup 72.A l'any 1975 Martí Serra va guanyar el concurs provincial "Primavera 75", el primer d'una extensa llista de premis aconseguits al llarg de la seua carrera com a pintor i cartellista.Mestre en l'ús del color, Martí Serra feia patent una geometria molt cuidada a les seues obres, sobretot als paisatges urbans.Persona enormement inquieta i creativa, va compaginar la seua afició pictòrica amb la col·laboració desinteressada en les més variades activitats culturals.

Cirerer

Desmemoriat per l' hivern tan pur
és ara que despertes d'enyorança
quan pentines l'aire de les aus nòmades.
Bellesa en la natura,
.............................lluminós,
esclatarà el teu cor de blancs somriures
i pètals per ballar la primavera.
No mai se t'han negat la pluja, el vent,
ni el blau miracle d'una terra enèrgica.

En tastar la carn vermella,
...................................el teu fruit
futur i coratjós, accedirem
a la tendresa.
..................Hauran parlat els núvols
del cíclic testimoni de la vida.
Tindrem la sang del sol en les entranyes.


Josep Lluís Abad i Bueno

La Primavera a Aín.

Aquest dies he pogut sentir les ones marines al sergallar d'Aín. Mentre plantava creïlles fonent-les al terra, l'aroma de les futures flors blanques acaronaven ja els meus ulls. Un cirerer em donava una mística ombra i aigua fresca per a la pell. A la distància exacta dels batecs d'una alosa, una mar encesa de sureres i pins regalava les meues oïdes amb el murmuri marí i vegetal de les seus fulles. He sentit la mar, al sergallar eixut de pols i sal.


Josep Lluís Abad i Bueno