dijous, 29 d’octubre del 2009

Postal al Penjoll


Comentari mimètic a Nostàlgies

He patit una renovació espiritual -perduda la meua fe- després de llegir el fantàstic article de l'esglèsia cal·linquista; ai si no fora per Sant Tadeus o per l'aigua beneïda de la "cisterna" del pare Aquil.les!

Pobre de mi, trist, solitari, al meu reialme gris; però la solitud no és eterna i ja era l'hora que m'arribès la resurrecció figurativa amb les dues valuosíssimes icones que m'han emocionat fins a la medul·la covard i religiosa.

Ara, a la meua capella privada, a l'altar de marbre roig per tota la sang vessada, al meu castell de reis cap per avall i armadures de metacrilat, en aquest llogaret crepuscular he penjat els vostres sants particulars de tanta emoció acumulada.

Jo, príncep de les milotxes, em sent consolat per la primera de les dues relíquies que m'heu regalat: aquesta primera icona dadaista, emet uns sentiments més que humans, uns sentiments que reculen fins a l'arrel dels Dryopithecus amagat al meu si.

Combinar un marilin depilat -que no Monroe- amb un German Shepherd Dog envoltat pel seu cor de papallones nocturnes celestials, això no és obra divina i que em perdone, un altre cop, el Totpoderós i Immaculat bisbe Tadeus.

Un esdeveniment així, un acte creador d'aquesta magna naturalesa, es mereix un reconeixement com cal -no podem permetre la indiferència- a la millora de l'espècie, al naixement d'una varietat genètica que pot donar una il·lusió als perdedors d'aquesta societat penjollaire o no.

A qui se li acut ser tan desagraït -maleïts siguen aquells que eviten la llengua i la pronúncia-, com per no fer ni un sol comentari, ni que siga de puntetes després de tot el temps emprat en fer una obra de caritat cal·linquista-.

No senyores, ni senyors, també cavalls i cavallers! Aquest descobriment no pot caure en terra erma. La nova fe ací expresada, el treball de l'artista penjollaire és una nova oportunitat per a les ànimes extremes, extraviades.

Aquest ambient quasi vampíric de la icona ha liquat, de nou, la meua sang; una fe que havia sotsobrat davant d'aquestes darreres religions mediocres de gomina polida i dura, amb corretja -Gürtel- canalera. Faig, per tant, de notari i agraïsc al sant, a l'heroi Aquil·les SIS ternes (18 persones) aquest aljub on he begut, miraculosament, l'aigua sagrada i visual que em retorna l'esperança.

Però si aquesta primera relíquia que penjarà al meu univers és sublim, la segona és superba. Aquest pecat capital hauré de practicar-lo, hauré d'ensinistrar-me per superar-me. Aquesta icona digna del fotògraf de Barry Lindon no pot fer més que induir-me al pecat extrem, al salvífic, per la qual cosa s'injectarà una nova flegma que renovarà les meues reials cèl·lules: blanc sobre negre, l'èxtasi que moltes bruixes haurien volgut practicar, la luxúria matèrica ben endins dels ulls, el pany metafòric per on s'inicia la nostra vida.

Tremole de pensar el sabor de magrana verge i móra sobre els meus llavis!

Calinca, si aprofites el text per a una propera obra de teatre, aviseu-me, i feu-me arribar aquesta vostra fe, Magnífica Excel·lència, Pura Bondat!

D'un reial i pecador mortal que no gosa besar ni els peus, ni les vostres mans, però sí, us reverencia.

Aquil·les, Ostres santedat!, m'hauríeu d'haver deixat sobre la taula un got d'aigua amb colorant de la vostra Cisterna.

Salutacions a Ximo, al teu article sobre l'origen lúdic de la literatura parles com els angelets, sí senyor. Tin en compte l'esforç de qui vol ser un digne alumne.

El príncep de les milotxes.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Quan tot és aire


Efectivament tot és aire; me n'he adonat aquest cap de setmana; per voler augmentar la memòria física d'emmagatzematge del meu ordinador tot s'ha convertit en aire; malauradament no tenia còpia de tots els fitxers amb què treballava i he perdut documents valuossísims, inèdits, prestatgeries de música blanca; recorde vagament poemes que s'han esvaït per sempre... Però hi ha pèrdues molt més importants, més autèntiques per duríssimes, més vitals, diàries, i em sent, encara, afortunat.

Recorde que anys arrere em vaig subscriure al teu cor. Des d'aleshores et veig als celoberts dels núvols, en l'ombra perfecta del cos; i, en cada alenada, t'hi dedique oracions.

Així, senzill i tendre, de les teues paraules, el record:
- No mai te'n penediràs de la meua llum.

Agrair la fotografia al Mestre Memo Vasquez.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 21 d’octubre del 2009

aigolotn - A - ntologia


A través de les sucoses paraules intercanviades amb Elies Barberà, arran d'un poema escrit al seu interessant llibre Zoo, unes neurones meues extraviades dibuixaren sobre el paper el que es veu a l'altra banda de l'espill, una mena de resposta automàtica al seu text.  Vaig restar tranquil i satisfet; es tractava de jugar amb les paraules.

Inicie avui, una nova secció que s'anomenarà Paraules en joc: la disposició espacial, semàntica i auditiva són les úniques regles del joc. 
No cerqueu res més, no fregueu la susceptibilitat: tocar l'argila que, lleu, afaiçona l'univers poètic.

I em dic: experimentar paga la pena, però hi val tot?

ANTOLOGIA

els poetetes catalans fent versets, comptant decasíl·labs, sense parar, un neguit, com qui recompta morts, sonets, el tou dels dits brut de tinta, les manetes de talp. les jaquetes de llana, les ulleres de muntura metàl·lica, els poetetes catalans estre­mint-se sota el paraigua de llum del quinqué, encomanant-se devotament als clàssics, la tensió a les barres, l'estilogràfica, la tradició, ja se sap: la dolcesa de l'anus.

Elies Barberà

els poetetes valencians i l’escriptura. estiregassen mots furgant llur làtex postmodern. inseguretat. com descriure un pet o pensar l’aroma de la trista tinta del calamar, anisosil·làbics dibuixen als mocadors. els ulls guerxos, en samarreta. colls sagrats i apàtrides, conversos a la sinagoga de l’editorial. caps daurats, corcons en noves sitges de pols i capelletes. udoladors llepats per l’òfset, adoren l’ofimàtica. hiperrealistes del temps, creguts dominadors, iconoclastes. valencianets amb poética disfressa de lletres grises, no ho veieu? innovadors nascuts ben morts.

Josep Lluís Abad

En definitiva un joc per mirar-nos una mica en l'espill, per conéixer el personatge que habita el nostre jo desconegut, però es capgira, ol  i camina per l'altra banda.

Amigues i amics que escriviu o llegiu, potser parle de tu, amb total seguretat de mi.

Música de fons, Camp de micos, de Mezzoforte.

Agrair la fotografia a GarVied.



Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Antropomorfisme de Jana, V: Un príncep estrany


I/ Ha baixat de dalt, caigut als braços de la tristesa. Era estrany, un príncep perdut, així, lent, oblidat sobre el sofà.

He sortit de la cuina, del meu espai i m'he enroscat com una catifa, en silenci, als seus peus.
Després de dinar li estirava els pantalons, li mossegava les sabates amb desfici... L'he tret a passejar.
No ha dit res, fins i tot, després que hem arribat al tarongerar.

Ens hem gitat cap per amunt; sense obrir la boca mirava desfilar-se els núvols; jo callada al seu costat.

De cua d'ull, he vist l'ombra amarga d'un sospir; se li apagava la mirada:

- Fixa't Jana, nosaltres ací i fa unes hores, Joan Carles se'ns ha anat...




II/ No res més ha dit. Feia olor dels tarongers florits, d'un temps inusual, abans de la mort assegurada.

El cel tot blau i els núvols blancs li retien l'homenatge al llaurador que no existia.

Qui falcarà els horts suaus, qui empeltarà el contrallum del jorn en l'aranger bord i la llimera?

Qui somriurà a la tija dolça de la magreta?

Te n'has anat i ens has deixat sense les teues mans d'amor, l'engronsadora buida cada nit, la Terra en la foscúria!

L'he vist, camí del poble, cap cot, desconsolat, al pas del bronze mort, feixuc, dringadís d'unes campanes sense esperança...

En arribar, com sempre, el finestró obert i em diu:

- Jana, vigila tot aquest temps que se'ns escapa.


Sentia tot l'aldarull de l'església en la plaça. De sobte, han esclatat a l'illa del costat, coets de llum, els focs d'un lleu castell: era la mort que s'agafava de la mà d'un nou bateig...

En soterrar-lo, entre els planys i el record del creador i la vellesa del Cohèlet, quasi enfront de Jana, Rosa, la veïna, ens ha deixat la sentència vertadera:

- Josep, recorda't, tots els ulls no ploren el mateix dia...

Del príncep he pogut llegir: Amic, vés en pau.

A la memòria de Joan Carles, 53 anys.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Les meues dones, XVI


Innocent, és encantadora i per femenina té la pell lila; en parlar d'ella, he vist treure, tots els rossinyols de les butxaques, als professors. També contes, simpatia, cintes enlairades de colors i respecte, silenci, banderes d'amor.

Sa casa és un bosc; cada matí, entre la molsa i mentre es refrega les lleganyes, ha de triar la roba d'una montanya russa, sense planxar. Malgrat els tons esmorteïts i petita com és -també els seus somnis-, tota ella brilla; quan es desdejuna no té ensaïmades, ni galletes, ni rossegons: mossega la vida dura i s'empassa el got de pobresa clara amb una gran harmonia. I si en la corol·la dels llavis la neu pura li deixa una marca, tot i que d'altres se'n riguen, el seu cor palpita de llunes i sols per als companys.

A la cova dels ulls, el seu esguard tanca l'aroma profunda de la tarongina.

Ella, tan neta i blanca pels corredors tristos de l'escola és milotxa que, amb els petits gestos m'enamora: no desapercebuda, és l'oasi d'on bec, paraula rere paraula, la fe per l'amor, l'intent d'aquest cel que, enfugit quan somriu, reconec immortal.

A Rebeca.

Agrair la fotografia a abre tus ojos.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 16 d’octubre del 2009

On tot és aire, la meua web


Apreciades/ats amigues/ics:

He estat uns dies treballant de valent; cercava pels calaixos de la memòria articles, publicacions i una mica de tot això que he anat escrivint al llarg dels dies d'aquesta fabulosa vida que m'han regalat.
M'he sorprés de paraules pensades i dites temps arrere, paraules quasi oblidades, paraules espill: en llegir-les removien el dibuix genètic de la meua persona.

Perquè al capdavall, no res s'oblida; tot resta inserit en les capses de magma boirós de les nostres cèl·lules.

Maria Teresa Cases m'ha teixit la màgia web, aquest altre llenguatge tan estrany anomenat "html"; ella ha tingut la paciència per corregir-me les errades, d'explicar-me el significat dels signes i dels símbols que obren nous horitzons, parcel·les d'una biografia inacabada. I per això el meu cor s'apropa al seu i bateguen parells, càlids, confiats; ella m'explicà les vocals d'aquest llenguatge, el ritme dels mots, els colors i la música oculta: la meua amiga i mestra de blaus.

Se m'havia oblidat en un primer moment, ara corregit, agrair les traduccions dels diferents Pòrtics a Patricio García, Dominique Laussac, Francisco de la Rubia i Jordi Peris. Una mica de la vostra sang, també flueix per ací.

Així doncs, us he penjat el meu esquelet vacil·lant, però abillat de nacre... al capdavall, uns mots perquè em conegueu millor.

Però ja ho diu el propi nom d'aquesta web: "On tot és aire"; en aquest lloc, tot és lleu, quasi invisible, misteriós...En aquestes paraules em trobareu, la pell de cristalls, però el cor intens; podreu acostar-vos a la meua fotografia, perquè és cert i no mai ho he dubtat que sóc el que escric i per tots vosaltres, amigues i amics lectors, n'estic ben orgullós.

A l'esquerra del blog podeu trobar també  l'enllaç de la web; si necessiteu algun document per imprimir-lo, m'ho podeu demanar al meu correu.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Mario Martin.

Imprimir



Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 13 d’octubre del 2009

No existeix l'oblit


Apreciats amics i amigues: No penseu que estic de vacances, ni que m'he oblidat de tots vosaltres... Si us conte el secret no el creuríeu, però darrerament hi tinc més paraules per centímetre quadrat al cervell i la llengua, que a les gemmes dels dits. No em deixen tranquil, ni me les puc treure de damunt i... tot i que passe uns dies de vacances per ser les festes patronals de La Vall d'Uixó -el meu poble-, em falten hores perquè simplement estic finalitzant la construcció d'un nou castell d'aire per a vosaltres. Hi trobareu entre les pedres i milotxes humils, una mica del príncep que us acompanya... de l'home d'aire que cada dia -en aixecar-se- somriu humanament per ser digne de la vostra estima.

A reveure... aviat seré amb tots vosaltres.

Una abraçada.

El Príncep de les milotxes

Agrair la fotografia a N.F.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 9 d’octubre del 2009

Manuel Vicent, Doctor Honoris Causa en Castelló



Despús-ahir, dia 7 d'octubre, la Universitat Jaume I atorgà el Doctorat Honoris Causa a l'escriptor de La Vilavella, Manuel Vicent.

No mai havia assistit a un acte d'aquestes característiques que, per altra banda, patia d'un calc de cerimònia religiosa pels temps en què discorria l'acció. Però la solemnitat exigeix aquests tipus de rituals.

Si la meua oïda no està equivocada s'inaugurà el Paranimf de la Universitat per a la ocasió, però puc anar errat ja que no m'agrada demanar detalls que considere no són els importants.

El padrí i, per tant, defensor dels Doctorand fou el professor Francisco Fernández Beltrán que, amablement, ha penjat al seu blog la laudatio perquè puguem gaudir-la. Hi féu una descripció de la vida de Manuel a la llum de la seua obra; però remarcà que on realment ha despuntat i sobreeixit l'autor castellonenc és en la columna de 438 paraules dels diumenges, al periòdic El País.

Ara ens agradaria també disposar digitalment (existeix la literatura que no consumeix paper) de l'art que Manuel dibuixà en la  conferència on plasmà la visió del món que sempre ha defés: una ironia culta lligada al descobriment que les coses importants en el nostre viure estan tocades de senzillesa.

Envoltat per estudiants, professors, amics i veïns, les seues paraules varen rebre un càlid acolliment: el to amable, crític i humà demostrà un cop més la seua particular Qualitat i Saviesa.

Per molts anys, Manuel...

Joan Vicent, encara no m'ha enviat cap foto de l'acte, però està perdonat...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Els colors de la cendra


Va ser en el capvespre de dimarts que la fulla del patinador tallà i tallà plecs i més plecs profunds, grisencs, milers i milers de neurones. Esdevingueren com monticles d'arena en pluja fina.

L'home dels mil colors caigué rodolant per vessants erms, per forats espessos de foscor; tot eren pedres i cristalls de seca tristesa. Aquells búcars de records, les pintures del riure, les festes passades i les flors d'amor, lentament s'esvaïren.

Hores més tard, sol i davant del peix espasa que cuinava, pegat al davantal i palplantat enfront dels fums i oblits, plorà: ningú no el va veure.

Recompondre la seua vida? Impossible.

No va haver-hi cap consol.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a elyuyu.

Imprimir

divendres, 2 d’octubre del 2009

De com se m'enfugen els dimonis



...al teu costat.

Amb la feina que tinc del treball i, camine espigolant una cosa per ací, llegint una altra per allà, esclafant-me neurones qualsevol perdut pensament...

Al capdavall, ressuscitar el temps és una forma alternativa de matar-lo.

Ara, quan plou, veig la impossibilitat de fotografiar l'article diari d'aquest blog; el tinc pillat des de fa mesos, potser siga el més curt que mai haja carburat; però la mort sap esperar, no s'impacienta, com allò que s'esvara pel cap.
De matí, he pujat al paradís amb ella: "la natura i la poesia són bons fàrmacs contra tota vanitat".
Em tornava les pinyes llançades, perquè volia jugar més i més voltes. L'he ignorada, però, de totes formes, me les retornava. Per la cua de l'ull li he vist els sentiments de cristall. No he tingut més remei que deixar-me caure en terra, sobre la fullareda fosca de les sureres: crepitava l'ànima del bosc.
Aleshores li he col·locat suaument la mà sobre la  pell... Li treia, amb paciència, tots els serrets embolicats al cos.
Mentrestant, unísons els cors, hem fet nostres la llum dels núvols, un cel empetitit..

En perfecte cercle, ballava l'ocult ballarí del seu musell:

- Jana, Jana, com t'ho fas per ensumar aqueixa pau tan íntima que ens travessa de felicitat?

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 1 d’octubre del 2009

Cartes a La dona de la lluna nova, V


Matinades de cristall verge descobertes per a tu...
Pels matins, corrent de pressa per acompanyar-me:
les orenetes xiulant el teu nom de neu.

Cels nocturns
no me l'allunyeu, que me l'estime massa...

Quan dorm,
                  un anell de pau
                                           envolta el meu cor:
                                                                          "la seua veu".

Després ella dorm.
                              Miralls de l'espai,
                                                            calleu.


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia un altra avegada a SunnyMarry.

Imprimir