dilluns, 29 de novembre del 2010
Individu amb partit del segle
Aquest matí he anat al mercat quan les llums dels carrers no hi eren tancades i no havien arribat encara les vitualles; algunes persones feien temps, d'altres jugaven al sambori i els quasi jubilats -per dir-ho amb cor- parlaven dels contactes de periòdics passats, amb somriures i obscenes mirades, paraules.
El món és blau, tinc fam i puc menjar... m'he dit; sembla perfecte.
No res, amics, he comprovat que el país rutlla excel•lent; els engranatges sense estridències, la classe política com rellotges suïsos, els banquers, les tapes i la borsa un conjunt, els aturats miraven al port la ratlla fina de l'horitzó, pintaven en terra de ningú una magra esperança. Un home penjava d'agulles d'estendre, encara fosc i a la balconada, ais i més ais, bocins trencats del cor. Tenia les mans pelades pels grapats d'un fred interior, la pell tallada per l'oblit dels polítics, per la indiferència vítria davant del futbol.
He pensat: amb la panxa plena i el partit del segle aquest capvespre, tot anirà millor.
En girar la cantonada m'he fotut un pet: m'ha somrigut el sol.
- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.
dijous, 25 de novembre del 2010
L'amor, un nou poemari
Estimats amics i amigues, coneguts i conegudes, visitants de tot arreu, germans i germanes, per la carn, en la paraula:
Us deixe el meu regal de Nadal d'enguany penjat a l'esquerra d'aquest blog (piqueu sobre la imatge i començarà la descàrrega en format digital).
L'any passat fou una selecció de La solitud de les milotxes. Ara he volgut fer-vos aquest present perquè aneu preparant-vos per a les festes no tan llunyanes.
Aquest darrer poemari ha estat possible gràcies a les porcions petites d'amor que m'han regalat durant temps i temps moltes persones. És per això que L'amor no pot ser comprat i, sí, únicament un regal, tal com han fet amb mi.
Chelo m'ha fet l'enquadernació gratuïtament per tal de dur-la al Registre aquest matí a Castelló.
Jordi reduí portada i llibre; lluità perquè l'impressora obeïra.
Tica les imprimí, ahir, al meu lloc de treball, car se m'havia espatllat justament la meua impressora.
Lluís l'amic i informàtic de PC Coste a La Vall d'Uixó, em farà un contador per saber el nombre de descàrregues del llibre (parlem en futur, però tot arribarà).
Marisol llegia els poemes i observava el creixement i gestació de la criatura.
Patri m'envià cartes a Califòrnia que no mai foren contestades; les seues lletres duien bocins d'amor i sé que onejaren lliures sobre oceans, carrers i persones anònimes. Mai no es perd l'amor, amic.
Josep Manuel em féu vuit o més dibuixos de portades; invisible, jo el mirava mentre manipulava línies i colors a la distància justa d'un batec.
La dona dels núvols em regalà temps, silenci i il·lusió per escriure. Li semblà meravellós des del primer moment que l'amor fóra regalat.
Fernando, Rovira, Paco de la Rubia, Miquel i altres companys del treball m'escoltaren alguna lectura en traure-la de l'obrador.
Pere, Lali, Isabel, els amics i amigues de El penjoll bloguers i blogueres esperaren i guardaren el silenci fins ací; ja podeu acaronar els poemes; vosaltres m'heu regalat paciència.
I Josep m'encoratjà per publicar-lo a la xarxa. Rebé molts correus amb esmenes i proposà lletres, espais, aplicà botons i dibuixos; acceptà revisions i tingué el somriure a la vora dels dits; i com sempre, cabassos de llum per a mi.
És per això que L'amor és ací, per a tots vosaltres amics, a un mes just de Nadal. Tant de bo aquesta data i el sentiment de companyonia i l'esperit de compartir esperonara cada paraula nostra, la lluita quotidiana en la recerca de la justícia i també els nostres somnis.
Això sí, tingueu una mica de paciència a l'hora de baixar-vos els 5.6 Mb de fitxer d'aquest llibre digital, per altra banda interactiu. Crec que el podreu llegir a l'Ipod, l'Iphone, l'Ipad (amb el programa Stanza), els vostres telèfons mòbils, els lectors de llibres digitals i els vostres ordinadors.
Moltes gràcies i podeu opinar.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dijous, 18 de novembre del 2010
Lectura de poemes a la Biblioteca municipal de La Vall d'Uixó
Avui intentarem bufar ben fort perquè els poemes-milotxa puguen ser escoltats a La Biblioteca Municipal María Dolores García de La Vall d'Uixó. Els poetes convidats -alguns no han pogut venir- i que acudiran: Antonio Cabrera, Nel·lo Navarro, Josep Tur i jo mateix, el Príncep de les milotxes.
Us escriuré una crònica i apuntaré alguns poemes de cadascú d'ells un dia d'aquests.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
diumenge, 14 de novembre del 2010
EL fet poètic segons Marià Manent
Nota preliminar al poemari La ciutat del Temps
ALGUNS CREUEN que en la literatura catalana contemporània hi ha, quantitativament, un desequilibri dels gèneres, una desproporció massa favorable als llibres de poesia. Un il•lustre filòleg ha dit que si s'accentuava massa aquest predomini, ell s'inclinaria a escriure en alemany. En aquest punt, vull confessar-ho, tinc la consciència tranquil•la. No he contribuït gaire a agreujar el fenomen que alguns lamenten; el meu anterior llibre de versos, L'Ombra i altres poemes, va publicar-se el 1931, fa exactament trenta anys.
Penso, per altra banda, que una abundosa producció poètica no ha d'ésser mai motiu d'alarma. Si, com es recorda en The Fire and the Fountain, «els poetes tenen el deure i el privilegi de preservar la vitalitat de la llengua», si «malden per donar forma duradora a les inflexions del llenguatge de llur temps», no és de témer que aquest esforç sigui inútil. La diversificació literària, el saludable equilibri dels gèneres ja vindran algun dia. I a mes —qui sap?— potser la poesia, com volia Richards, és un instrument de progrés biològic, perquè resol en harmonia els conflictes emotius i ens prepara així millor per a la vida. En tot cas, el poeta, més que cap altre artista de la paraula, manipula els mots amb delícia o amb ira; sap que el llenguatge és alhora una matèria difícil, hostil de vegades, afadida per l'ús, i un instrument de possibilitats prodigioses. Viu, és ben cert, al centre de la contínua tensió que es produeix entre l'estructura musical i l'estructura de la llengua parlada. Com Rabelais, veu el color dels mots —d'atzur, daurats, grisos—, n'assaboreix «l'articulació delectable» i li plau d'escoltar els sons de la llengua en els versos nous, com qui s'acosta a l'orella una petxina cercant-ne la remor vaga i secreta. Visions, perfums, enigmàtics auguris i records insondables són així salvats en el fluir dels dies. I les realitats que els poetes evoquen tenen sovint aquell misteri estranyament lluminós amb què ens sobten tot d'una, sota un cel rúfol de setembre, les coses que il•lumina una llambregada de sol blanc í violent, totes voltades d'ombra.
Un dels enigmes que més m'han fascinat en aquests darrers anys és el de la primera espurna del poema, l'obscura naixença d'aquella «música anterior al concepte» de què ens parlà Mallarmé. M'ha preocupat una profunda contradicció observada entre dues escoles de comentaristes (filòsofs o poetes). Hi ha els qui asseguren que l'estructura originària brindada per la intuïció poètica és sempre més plena i valuosa que el poema mateix. Shelley veia en tot poema un eco incomplet d'aquella primera música. Segons Claudel, en canvi, la inspiració només dóna una visió fragmentària, i la intel•ligència del poeta ha de completar-la, ha d'interpretar «aquella crida o mot enigmàtic i informe». Per qui ens decantaríem? Si és cert que el poeta s'entristeix de vegades perquè veu la distància que hi ha entre el fulgor de la boirosa intuïció primera i la seva expressió verbal, altres vegades observa un acord perfecte entre el poema acabat i el seu nucli originari. En opinió de Croce, no hi ha traducció o trasmudança del nucli germinal del poema: ell identificava intuïció i expressió. Però la cosa no em sembla pas tan senzilla.
Si la manera com sorgeix i actua la intuïció creadora varia de poeta a poeta, hi ha, amb tot, certs fenòmens que es repeteixen. Sumant nombroses experiències podríem deduir el caràcter involuntari de la «inspiració», i també l'excepció que aquesta regla comporta: la intuïció poètica sorgint com una recompensa oferta a la tenacitat, a la paciència d'un art voluntari i humil. De vegades gairebé tot el poema és donat graciosament, però queda una petita zona buida, inacabada. No es troba la imatge reveladora, la cadència justa d'un vers. Passen dies, potser anys, fins que sorgeix inesperadament la nova intuïció que completa el poema. La inspiració és una dea que, després d'abocar generosament el corn abundós, el retira tot d'una amb inesperada avarícia.
La poesia ens espera de vegades al cor del silenci, en objectes, en éssers i concordances que inexplicablement se'ns tornen símbols i semblen condensar el misteri del món. Recordo un matí de febrer, en el parc d'una ciutat suïssa, ornat amb llargues rengleres de vells cedres. Més amunt de l'avinguda on jo passava hi havia conciliàbuls de xiprers i d'avets solemnes o aplecs de bedolls, joves encara, amb el brancatge nu: la silueta vagament femenina els feia semblar tímids en llur blancor frèvola i vaporosa. Prop meu, sota un dels cedres, s'estava un paó magnífic, una mica allunyat del tronc. Semblava conscient de la beutat de les seves plomes blaves, verdes, tornassolades; i havia posat el seu ròssec majestuós seguint exactament la direcció de la branca més baixa. Hauríeu dit que volia fer observar als vianants la innegable semblança que hi havia entre la seva cua sedosa i estilitzada i l'afiligranament verd i gris del cedre. Era, immòbil, gairebé ritual, com una metàfora silenciosa. Vaig recordar la poesia del Yeats jove, la poesia de Mallarmé. Tot l'enigma de la realitat semblà, per un moment, concentrar-se en la mirada inexpressiva del paó i en la curiosa analogia que acostava la pom-pa immòbil del seu plomatge i la branca més baixa del cedre, humida encara de la boira nocturna.
I vaig recordar que la poesia neix, essencialment, d'un impuls metafòric, de la complaença misteriosa del qui sent la relació profunda dels éssers i les coses més discordants. Quan Marianne Moore, referint-se a la testa d'un lleó, l'anomena «ferotge crisantem», o quan Pasternak compara el lent congriar-se de la tempesta a la vida immòbil d'una crisàlide, sentim que la poesia descobreix concordances que la filosofia difícilment gosaria indicar. I pensem, potser, que tota poesia autèntica és, en el fons, religiosa. D'una vaga i obscura manera, en cercar l'afinitat dels éssers revela un impuls cap a l'Ésser, la fascinació que sent l'home davant el misteri de l'Únic.
Tot el llenguatge, observà Emerson, és metafòric, és poesia fossilitzada: «Així com la pedra calcària del continent és formada per infinites masses de petxines procedents de bestioles minúscules, el llenguatge és fet d'imatges que ara, en l'ús secundari que en fem, ja no ens recorden llur origen poètic.» Aquell matí de febrer vaig pensar que les imatges del poeta són, en certa manera, silencioses i vives com la que l'ocell immòbil em proposava sota el cedre. Perquè el gran privilegi i la torbadora paradoxa de la poesia és que li cal expressar amb paraules, amb les pobres paraules de cada dia, malmeses, decaigudes, oblidades de llur alba ardent, precisa¬ment «l'esplendor de la beutat —com digué Saint-Exupéry— que reposa sobre el silenci».
Agrair la fotografia a J. Gállego.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dilluns, 8 de novembre del 2010
D'escrits, paletes, fusters, ferrers i pintors
Va ser del 21 d'octubre passat, la meua darrera entrada.
Els amics m'hauran de perdonar aquest aparent abandó; la dona dels núvols i jo hem pensat compartir una part dels nostres guanys amb altres treballadors que no tenen un sou tan clar i assegurat com nosaltres. I això, ara.
Superar una crisi no significa tan sols viure com un@ persona asceta, eliminar tota conducta supèrflua; significa en positiu compartir allò que tens amb els propers.
No ens cal esperar una reforma cojuntural i oportunista o, potser, una nova revolució buròcrata i de despatx. Sembla que aquestes han passat a la història.
Recorde quan Pere el de Provisionals -he trobat l'enllaç- passà per la mateixa situació temps arrere; deixà fotografies del desori, caixes tancades amb llibres, parets immaculades, unes ratlles escrites i més coses...
Ara som nosaltres; no podem canviar el decurs històric, no som mags per oferir treball a tothom; això ni els governs, ni els empresaris, ni els sindicats... Però tots sabem que aquests agents no volen solucionar el problema. Aquest poeta amic m'acosta l'enllaç de possibles respostes, però, qui escoltarà tan alternativa i sàvia conferència?
Les coses no són tan complicades; alguns intenten fer que pareguen així, clavar mitges veritats a cor obert, sembrar la desídia, la desesperança; sabem que la solució podria ser més propera i amable. Potser calen més ganes, un altre esperit més generós en la política i no aqueixa mena de mercadeig amb clientela fixa.
Així que entre paletes, fusters, ferrers i pintors anem rentant-li la cara a la llar.
De fet, tinc als plecs del cervell paraules, imatges, cabassos d'informació que s'engronsen i es desempereseixen al seu albir. La bellesa imponent, callada dels estris humils. Podrien no eixir mai a la llum, però plantarem cara a l'oblit entre grapats d'algeps, serradura i l'olor de la pintura ecològica. L'ordinador desballestat em mira de cua d'ull; no gose tocar-lo, li somric amb una enyorança, car a les mans el meu Ipod receptiu m'enlluerna i canta la veu per a vosaltres.
Parlar per no callar, no; no dir res crucificant la bellesa quieta de les paraules tampoc...
Sí aquest aleatori i lleu silenci observat pels visitants, provisional. L'amor no ho és.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Subscriure's a:
Missatges (Atom)