dimarts, 24 d’agost del 2010

Melmelada de móres

Carta a Saragatona

Estimat amic: encara les móres són verdes, però no tenim tot el temps del món i la música del cor no és prou, malgrat la voluntat, per madurar-les.

Així, avui, la dona dels núvols, Jana i jo hem decidit enlairar les milotxes i pujar a l'Ereta per tastar l'aigua pura i dolça que surt de les pedres roges i, sobre una teula abillada de líquens, cau a les nostres mans: en beure-la, ens ha trasbalsat una humil felicitat.

Estem molt a prop del cel blau i preguem que l'aire envie la milotxa dels 750 metres sobre el nivell del mar als 490 on tenim la casa.
Camí cap avall, Jana ens duïa a les mans totes les pinyes que rodolaven pel terra. A la nostra pell i, ben sufocant, la ponentada.
Aleshores he vist que quasi la nostra lluna -per poques hores- és plena.
He pensat en tu cada nit d'agost quan veia cap a l'est aparéixer Júpiter i rumiava si aquesta massa d'hidrògen i heli podria accelerar la lenta maduració de l'esperança i bondat humana, també d'aquestes fruites silvestres.

Mosques, abelles, papallones, vespes, mosquits i saltamartins ens acompanyaven. Una a una hem collit i triat, amb arraps i calor, les móres carnoses. Jana ha aprés a menjar-se-les arran de terra, sense punxar-se el musell, ni la pell de la boca.

Morats per aquesta dolçor salvatge hem arribat a casa. Aleshores ha començat el ball del sucre bru i integral, la canyella, el suc de la llima... I, al perol d'acer, un sortilegi tan vell com bell ha reblit aquests ulls de l'espera lenta on es coïa la mescla melosa.

La cullera de fusta m'ha dit que enguany tastaràs la melmelada.

Camí de la plaça d'Aín per enviar-te la lletra he vist tremolar, d'aroma, unes roses.

Una abraçada.


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dissabte, 21 d’agost del 2010

L'home que llegia els pensaments


Aquell capvespre s'assegué al banc del centre comercial. Ràpides, li tremolaren les mans que iniciaren gargots d'aquelles dues vides.

Temps arrere havien estat enamorats. Ai, aquella joventut! El sol, l'arena, les platges, l'aigua, els núvols. Si l'ombra de la natura, si la llum furtada pels àlbers parlara... Quina història més esplèndida!

S'havien vist en unes escales mecàniques. Ella baixava, ell pujava; el cor es revolucionà per tan tendres records. No hi hagué cap retret, cap rastre de malícia en les mirades.

Als seus ulls, ballà ocult el secret d'aquell fill impossible.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 17 d’agost del 2010

El rei dels oratges


Tot havia esdevingut difícil en l'observació d'aquell hivern: els ulls, les mans, el seu posat de llum trista als racons de la silueta...

Als llargs corredors del palau de neu, les paraules -branquillons glaçats i estèrils- arrapaven buidors de futur. En aqueixa fredor de cristalls fou bàlsam l'oblit.

Un per un i reforçats pels vents caigueren els somnis.
En renillar la tempesta l'habità el silenci d'una gran solitud: en la llunyana contemplació del seu amor i detingut, crepità en l'última abraçada.
Plogueren infinites flors de melangia.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.