Solsida poètica

      

El silenci del bosc. El silenci del bosc en la llum. La llum del vent en els arbres. El vent del arbres sobre els ocells. Els ocells alats pels seus cants. Els cants, murmuris allunyats de fulles. Les fulles que somien el sol. El sol que agombola les cigales. Les cigales engronsant les mores. Les mores sobre vetustes mans. Les mans que remouen foc. El foc que ablaneix el dàtils. Els dàtils tot amalgamant la melmelada. La melmelada esvarant-se per la boca. La boca que promou la veu. La veu que llig aquest bocí de temps. El temps agafant-se a la vida. La vida o l'intent proper de poesia.

 

https://www.youtube.com/watch?v=SqCIbp3KBs4&list=RDSqCIbp3KBs4&start_radio=1

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Cataclismes i combustible per a Falles

José Marìa Figaredo Álvarez-Sala és un llicenciat en dret i en direcció i administració d'empreses per la Universitat Pontificia de Comillas.

Aquesta Universitat catòlica i jesuítica sembla no haver calat en les estructures neuronals del subjecte en qüestió. Ja a la primera pàgina d'entrada de Comillas s'afirma "Nuestro proceso de admisión es riguroso, queremos a los mejores estudiantes y a las mejores personas".

Si és cert que per les paraules emprades podem escanejar una ment o essència --en llenguatge clàssic-- d'una persona, aquest primer enunciat podríem afirmar que no té res a veure amb el personatge polític que ens pertoca. I tot açò ve pel vocabulari emprat pel personatge en dir que s'havia de "caçar i pescar" tots els immigrants per retornar-los a casa seua. PARAULES CRISTIANES les emeses per la boca de la "merla polida figaredil".

Per altra banda ens estan donant pel "c  " amb el tema de l'eclipsi. De la nit al matí sembla que ens hem convertit tots ens savis especialistes que volem esbrinar els inefables secrets de l'astre. No solucionem els de casa nostra quan la burrera s'estén a tort i a dret i per tot arreu caps durs i tronats afirmen les barbaritats més ximples que trenen ments fanatitzades i il·luminades: terraplanisme, negacionisme de canvi climàtic, anunnakis i altres pelleringues.

Hi ha milers d'hectàrees enceses, uns termòmetres on el mercuri vessa i regalima, terratrèmols,  el petroli suspès en muntanya russa, venda d'armes per tot arreu, ferides sagnats al planeta i éssers vius, el ien que vol destronar el dòlar i un babau de president que apunta una apocalipsi previsible; ell contra tothom i contra tot el qui li negue la major: combustible per a falles.

Regire la premsa nacional i basquege, se m'evaporen els mots de pensar allò llegit i la misèria que es retroalimenta i s'acreix sempre sobre els mateixos humans. Al diumenge catòlics, evangelistes (la nova fe enganxada a la dreta ideològica per obtenir privilegis) combregaran i cantaran com pollastres o rossinyols, pararan mà a la neula consagrada i cap a dins. Tot seguit caldrà esperar l'efecte en consciències, siguen polítics, nacionals o estrangers: obtindrem un genial fracàs?

En cas d'haver-hi vida extraterrestre, potser fa massa temps que s'adonaren que calia passar de llarg.

Cansat, avorrit, fart i un xic desenganyat després d'haver dedicat una vida a generar consciència i moblar neurones, massa a sovint contra pares que no han cregut en l'educació pública i posseïdors de saviesa infusa inqüestionable.

I per no ser un maleducat, acabar amb un "per l'amor de Déu i de la carn":
 

En quin món vivim?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir 

Maxine, https://open.spotify.com/track/7fW59TD8pQRSobXp3BslSd?si=b074f361cda74bf4 

 

Cartes a Irina, 49

Fotografia de Cassie Matias a Unsplash

Illa de Wrangel, 29 de gener 1969 

Una cançó pot ser un reducte de pau. No obstant això, més gris no ha pogut ser, avui, el dia. De matinada, una bandada cridanera d’ocells m’ha despertat. Un fenomen ben estrany per aquestes dates ací al nord. 

He hagut d’escalfar el café i iniciar les rutines diàries. Sense taronges, doncs el transport de vitualles duu uns dies d’endarreriment. Han comunicat tan sols que en millorar les condicions climatològiques ho intentaran. 

 

He mirat el rebost i tinc un gran nombre de sobres amb menjars que tan sols és menester mesclar-los amb aigua calenta. La fruita escasseja. Avui faré pa, i amb oli i formatge de cabra passarem. 

Amb els peus sobre la taula neta i ordenada – sé qui em renyiria-, però la mirada més enllà de la finestra. El córrer dels núvols baixos s’agafen amb fermesa al dibuix que el pensament meu t’esbossa, Irina. 

La conec de fa molts anys, i no cansa la repetició per qui la canta, Zizi Possi. Hom té debilitats emocionals abraçades a certes melodies. Sempre elegant, divina, amb el timbre meravellós. De vegades una cançó val tots els silencis de l’Univers: Mania. 

Gaudeix d’aquests petits plaers, col·lecciona’ls en aquesta vida. La bellesa es manifesta efímera, però el seu record falca la Humanitat i l’ímpetu per reescriure-la. 

Irina, tu no em penses, però jo no t’oblide.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir 

 

Mania, de Zizi Possi  

https://www.youtube.com/watch?v=equ1KMWGZgo