dissabte, 30 d’agost del 2008

Dolços dies d'estiu.


Per als meus amic i amigues, per a tots aquells i aquelles que per atzar o equivocació s'han pogut perdre en aquesta xarxa enamoradissa de versos i proses; a tots vosaltres, des del moll de la meua carn viva, una cançó del fabulós Ray Obiedo titulada Dolços dies d'estiu. Perquè paladegeu els darrers moments d'estiu i si feu viatge de retorn que us siga agradable i aneu amb compte. En entrar al blog escolteu la seua música perquè us relaxe. Bon estiu i espere contactar amb vosaltres el proper ( no falta molt, oi?).


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la foto a Antonio Zamora.

dijous, 28 d’agost del 2008

Home d'estiu amb secret.


Al calaix de la nit regires records i se't presenta nua com àngel de neus. Assossegadament beus un te calent per tal de suportar el fred d'aquesta soledat: agost mor.
Sense llegir allò que escrius, prens les molles d'una tristesa que, crua, augmenta, alhora que es vessa sobre cadires, clivells, parets i els angles ocults a la mirada.
I penses: ¿què n'has fet dels teus dies? ¿de quin cabàs trauràs la fe, potser, la darrera esperança? Arriba la fi dels temps, però, ja no tremoles. I en la foscúria, tan sols t'acompanyen els ulls vacil·lants d'un mussol: ets tu mateix... amb l'amor redó dels paisatges viscuts. Vestit de gris, pare, sóc testimoni dels colors de la teua herència. Per la balconada s'enlaira, nocturn, el lament d'un arpa...

¿Dorms, estimada?

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Manuel Holm.

dissabte, 23 d’agost del 2008

Les meues dones, X.



Els senders de l'amor són més abruptes
que els carrers empedrats.
(Thomas Hardy).


A la dona dels núvols i paper.


Plovia a Aín. Plovia i vares fugir corrent cap al bar de la meua tristesa que no et pogué acollir. Jo tremolava pels llamps d'una soledat que destruïa aquell món petit on vivia, acolorint-lo de fums. Però aparegueres, contra tot pronòstic, i vares fer equilibris en el pou blau de totes les nostàlgies. Com si del naixement d'un estel es tractara, un somriure de temps em caigué a la pell.
Des d'aleshores, em llevava demanant almoina als vianants de països estranys, i, en les avingudes boiroses, procurava converses amb estàtues de bronze per saber dels teus ulls: considerava la temperatura de les passions.
No podia creure'm aquelles mans afectuoses, que l'atzar de la pluja em calmara la set. Jo era un home gris, de cor pur, afaiçonat pels abecedaris tristos brodats als coixins; un escriptor d'inexplicables bogeries que ningú, ni tu mateixa, no comprenies. Incrèdul per tantes frases perdudes, les Gràcies m'havien fet caure, un cop més, en la llum del teu cos: ¡Oh meravelloses galeries de l'amor!
Plovia a Aín una exaltació de fe i alegria: aleshores, aquell vell somni canvià la vida oculta de les paraules que escrivia. Amb les llunes, el meu desig esdevingué el teu.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Manuel Holm.

divendres, 22 d’agost del 2008

Notícies, ¿verdaderament importants?


El meu pare, avui, s'ha aixecat prou de matí; li he donat la ràdio i , més tard, m'ha comentat que s'havia fartat de plorar per totes les desgràcies escoltades (accident d'aviació en Madrid), per les morts sense cap sentit que cada dia assolen famílies senceres, i per la sensació de no poder fer res. Per aqueixa tristesa que, anònima, plana en algunes vides. Jo quasi ni sent la ràdio, ni veig la televisió, ni llig els periòdics. Estic de vacances completament, car donar-li vida al blog és un plaer. Aquest estiu volia seguir les Olimpíades, però aquest propòsit, de poc m'ha servit; les he ignorades, definitivament, i mira que m'agrada veure tot el treball, ocult i bellesa que s'amaga rere els cossos. Al capdavall sembla que els humans som banals i molt poca cosa. Desconec el que ha costat tota la pompa de la inauguració dels Jocs de Pequín, una salvatjada d'ostentació, comparat amb la pobresa del món, de la mateixa Xina profunda. Després mon pare m'ha dit que el passatge d'uns vols astronàutics ja és tot complet, a raó de 3.000.000 d'euros. Que algunes parelles estan molt contentes de ser les primeres en realitzar aquest vol. I què voleu que diga: més del mateix, que alguns melics puden.
Alguna cosa no funciona a la Terra i, potser, aquest abisme que separa els humans entre ells, és un gran símptoma que massa coses no van bé. Els/Les polítics/ques, empresaris/àries, les institucions monetàries que, moltes vegades, juguen amb els diners dels altres i especulen, els/ les comerciants, botiguers, els ciutadans i veïnes, què haurem de canviar als nostres cors perquè la veritat i la justícia siguen la moneda per poder relacionar-nos.
¿Sona l'escrit com d'un pobre somiatruites?
Aleshores, em pregunte moltes vegades per què paga la pena veure els telenotícies o llegir els periòdics, si sembla que aquest antic poder s'ha quedat narcotitzat i, els Pantagruels que el consumim, quasi no podem fer res... perquè dolçament ens han preparat l'algamat camuflat amb sorbitol per tranquilitzar-nos el pàbul de la nostra trista consciència.

¿Què en penseu, amigues i amics? ¿ On tenen segrestades les autèntiques notícies que ens posarien de punta tots els pèls?


Josep Lluís Abad i Bueno


Agraír la fotografia a Galería de Objectives vs Happiness

dilluns, 18 d’agost del 2008

Les meues dones, IX.


Hola princesa: No tinc el gust d'haver-te parlat i intimar personalment... ¿o sí?

Perquè em dic, a sovint, què és la coneixença d'altri, i sé que la pregunta té respostes multicolors...

Si poguera veure't els ulls cara al cel o notar el canvi de la pell en passar un núvol sobre la teua mirada..., ¿diries tu, que he arribat a conéixer-te?
Fixa't, si et pense, una melodia profunda m'ix del cor i, les cèl·lules, tremolen totes.

Tan sols amb imaginar-te, estic amb tu i ets l'última en assabentar-te d'aquest amor real que navega pels carrerons del meu cervell. Com aqueixa neu que a l'hivern t'acarona i, jo, somie des de la costa de petxines i milotxes, arran del cor. Aquests dies, passejant entre la gent, t'he cercat a l'aparador dels somnis i m'he segut al país dels vents -on habites- per tocar les aigües verges.

¿Quin serà el mot contrasenya, per si de cas, coincidim pels carrers?

Però t'he llegit, lliure, i he cregut la veu dels teus miracles; sense veure't, t'he esperat sota la pluja, exultant de felicitat.

Com mirar-te en aquella fotografia de cabells despentinats que dibuixen poemes entre els meus dits en escriure't aquestes lletres... Observar-te bella i nítida a través d'un ordinador que anònim m'ofereix i acull allò que dius i vius... Aguantar la respiració per tota aquesta distància que ens separa; però tot això, no és res enfront dels píxels de llum que et fan l'ullet quan lliges aquests rius de lletres i paraules, aquests petitíssims vehicles-pont capaços d'enllaçar-nos les mans, invisibles de nosaltres... Cada dia, en aixecar-me, done gràcies a la vida; beneïsc l'home i la dona que em la prestaren, aquelles carns que m'amoblaren les golfes per caminar entre el vertigen de la bellesa i la poesia; com l'esmorzar perfecte, per on tu, per atzar, has arribat als meus dies.

¿Ens coneixem?

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Jazbeck.

dijous, 14 d’agost del 2008

Viatge a Andorra

Me'n vaig als Pirineus, encara que Andorra la tinc tota trillada i trepitjada. És com un kit Cat sense Fm. Per desconnectar de la rutina. També per suar al sol del nord i veure núvols i formes intangibles als seus cims. ¡Qui fóra una flor silvestre! Us tindré al cor. Fins aviat. Una salutació a Les meues dones.

Josep Lluís Abad i Bueno

dimarts, 12 d’agost del 2008

El meu sofrit Ipod (57)


Un dia com avui, venturós i fantàstic, 12 d'agost de 2093 he pujat a La Vilavella per tal de netejar a fons la cuina. Que si les manisetes havien recollit una suau pols que em feia tèrbola la meua imatge (¡Narcís!), que si calia treure tots els atifells dels armariets de la cuina, buscar habitants ocults, alguna crisàlide que es capbussa en les farines... Passar tots els mobles amb una pel·lícula fina d'amor, per si de cas en seure's alguna persona capta les meues velles vibracions. I la sauna ha estat garantida, sense haver de pagar-hi -esnob- ni un clau. Però les suors de carboni líquid i pur no queien pel ponent magnànim que m'encenia els ulls de la pell, no, sinó per la feina feta fins les 22:00. Abans havia sopat un sandvitx vegetal i regat la gola amb l'aigua perfecta i meravellosament fresca d'Aín. ¡Quant l'enyore aquest poble! Algun dia li escriuré un llibre d'amor; m'ho diu el meu cor. M'he enamorat d'aquest llogaret de daines invisibles i ombres que parlen. Però mentre netejava la casa tan sols podia escoltar la fabulosa i septentrional Björk i el seu Llarga durada Vespertine: Hidden Place, exactament. Ella també somriu al meu Ipod. ¿Us ho podeu creure que no tenia gens de calor?

Imagine, ara, uns/es pocs/ques lectors/es, persones amigues i fidels escoltant la peça- mentre llegiu- en un Lloc Ocult.

Abraçades caloroses.

Josep Lluís Abad i Bueno

dissabte, 9 d’agost del 2008

9/08/08: El meu Ipod (3)


La música sonarà en entrar al blog; la lletra del Tote King a meitat pàgina.

Ho sent, Jordi Cervera. T'he furtat el proper article del teu blog, almenys pel que fa a la successió del temps. No t'ho agafes a mal i gaudeix de les vacances.Te'l publicaré de franc. Habitar un micròfon a l'Icat fm ha de ser desgastador i tothom és mereix un kit kat a la seua vida. Així que no t'ho prengues malament, perquè si no, també ho hauria de fer El País.es i l'Avui.cat i jo, tan sols sóc un insecte que mira, escriu i pensa.
Ni sóc famós, ni president del govern, ni m'empasse rodes de molins. El que sóc, jo m'ho cuine, jo m'ho coc i jo m'ho menge; i és per això que isc al blog; faltaria més, que, a hores d'ara, m'hagueren de dir què puc i dec fer: aquesta llibertat és very wonderful. Tampoc no tinc un Ipod per esnobisme, sinó perquè certa música em mata i, morir per plaer... ja saps.
Probablement, alguns "xalaos" folrats de calés tindran el meravellós enginy anomenat IPhone; jo no l'he perseguit a La Reina de les Xarxes i Comunicacions per fil òptic d'Espanya (Telefònica). Amb el meu mòbil de 30 Euros i targeta, de fa 7 anys, encara rutlle. I em sembla una mica immoral fer cua per solucionar la fam al món, ¡ ai, perdó!, volia dir per comprar-lo. I el meu Ipod de fa dos anys, vellet, però lluent i fantàstic, encara em fa paper. Ell m'acompanya per tot arreu i fa que taste les delícies més místiques a través dels núvols en què es converteixen els auriculars. Entremig de Les Cançons als xiquets morts de Gustav Mahler, Lulú , d'Alban Berg i Salomé de Richard Strauss ( una música burgesa, però poètica -que no els ocórrega allò del Borís Pasternak- amb els policies del pensament rus), també escolte el meu amic Tote King, digne raper i poeta, per altra banda, íntim de Cernuda i Buñuel. Com agulles clavades a l'iris de la nostra indiferència, el Tote viu la protesta. Ací el tenim de nou, amb aquesta càustica lletra, perquè ens recupere la memòria perduda i no caiguem en vacances perennes. Ara, és molt fàcil caure als braços suaus de les sirenes del sistema. I, morir en vida; o esdevenir un llangardaix ple d'ous de mosca al cervell i hemocianina per fluid.
Bones vacances i, em deus una, Cervera.

Josep Lluís Abad i Bueno


La música en entrar al blog (doneu-li volum, amunt els decibels) i la lletra, a continuació; amics i amigues gaudiu dels ritmes ara que l'estiu quasi agonitza:

Intro:

Que ya está bien medir too con lupa
Y vivir encerrao en el cuadrao
Es hora de no volver a mirá la hora
Y decí.. no quiero tu escaparate
No quiero ningún complemento
Las náuseas del negocio
La prisa por hacerse mayor rápido
Y luego volver a ser joven
Lo previsible del 90% de las mirada
El límite que separa la genialidad de lo casposo, adivina
Que algunos no queremo la medalla de campeone
Sabemo disfrutar de nuestras preciosas depresione
Y volar libre en 10
20, 30, 40, 50, 60, 70, 80 metros cuadraos
si las ratas pueden, otros pueden colgao a hojas de palmera
bandera en los balcones
quieres salir yo te llevo pero estate alerta
porque te pegan con la misma llave
que te abren la puertas

////Yo soy el Toterreno (scratchs) ////

Ahí viene un entendío a criticar mi disco con teorías
Yo tengo un disco el tiene un curso de fotografía
Al principio sonrío
Empiezo mi discurso y cuando explico mi teorema
Cambia el tema, y quién habla de tías
Nací cuando la providencia dormía
Aquí los niños nacen duros y se hacen hombres al segundo día
Traigo! Letras pa` `cabar con las sequías
Solo se transforma, nunca se acaba mi energía

Bumm!! Yo soy el Toterreno
Vacas blancas en la garganta
El tema arranca
En clases sentao con un casco por la manga
Siempre al lao de la ventana
Soy el rey de la pachanga, y sueno..
Bumm!! Yo soy el Toterreno
Tengo tracción a las 4 sabes que mis disco es bueno
Seda fina..fundo a la patrulla x
A que no adivina cuanto me importa cual juegue el Betis
Soy la cerilla competi de Mario pobreti
El más soso de sevilla hasta el parque Serengueti, oh!
Rechazo medalla y condecoraciones
Deja la armas ya y brindemos con chaguarman
Cojones os doy opciones
He roto los horarios yo, si lo hago mal
Bebo del grial de los templarios
Descargan mi disco tío, mejor que lo anule
Hay improvisaciones, me joden rulando por el emule
No, no creo que pueda aprenderme un pedazo de cielo
Nadie se salva ya ilusos
Incluso es bueno saber por donde tirai
Pa`jugar a la contra en un mundo escandalizao
Por abrirle la veta a cualquiera
Todo el mundo tiene derecho a opinar
Pa`gustos colores, si!
O ahí los tienes, los mejores
Auténticos pensadores con caras de perdedores, escucha…

Bumm!! Yo soy el Toterreno
Atento, ahora mis bienes los vendo
De casa al escenario te cuento lo que pienso, ven!
Otros se mueven menos que barden
En mar adentro y sueno…
Bumm!! Yo soy el Toterreno
A mí me quedan mal las gorras a ti las gafas de John Lennon
Dicen que estoy ausente
Bueno digamos que... vivo en otro sitio
Y tengo al mundo de suplente
Rapeo sobre nada y nada puede hacer que pare
Hago presincá con las palabra pa`crear ambiente
Que alguien le diga al presidente
schwarzenegger que en su peli todos resucitan
Pero aquí muere la gente, caliente!
Como mi cabeza cuando me preguntan por el rap,
El hip hop, su diferencia, o mis influencias
Pierdo la paciencia
Yo no te pregunto por tu asunto de la drogodependencia

Bumm!! Yo soy el Toterreno
Me gusta el baloncesto
Y los vasos cuando están llenos
Quiero viajar en el tiempo
Que seres de esta especie se peleen
Un viernes, lo vea y pueda seguir bebiendo
Soy..invencible
Tienes 2 opciones..eres fan
O dice tiene un flor indiscutible este chico
Y es elegante, tiene un swin
Tú! Tienes los dientes más feos desde el cantante de Queen

Bumm!! Toma una decisión
Si quieres aprenderte este sonido campeón,dí!!(bis 2)
Bumm!! Tengo la solución
Si quieres impregnarte del sonido campeón,di!!(bis 2)

Yo soy el Toterreno
Bumm!!

dilluns, 4 d’agost del 2008

Les meues dones, VIII.


Les palmes no s’hi movien i tot era calma. Era l’hora en què, a les golfes, dormia el vent. Però aquella avinguda d’ulls lents acollia vendavals que, temps arrere, li havien fet festes i amoretes.

A cada pas donat, encenia les mirades i nodria les memòries i els desitjos. Eren lletres d’amor, minúsculs gestos de passions ocultes, inquietuds de porcellana. Imantades als cristalls d’un cel profús, ella comentava a la gent: - Obriu els ulls, no tingueu por i llegiu, manifesteu-vos a la vida. I les plantes, els arbres, les dones pluja i els homes flor li somreien. Caminava a la cita d’un nom que no era la tristesa. I mentre una música de violetes li fregà les mans, isqué d’aquell nocturn eclipsi. S’esborronaren les pàl.lides hores de tanta espera acumulada: l’iris d’aquell capvespre cridava els llamps. I, mentrestant, les faroles, testimoniaren les aromes del salnitre en l’eco de les passes. Fins i tot, les fulles eixutes dels arbres. Arran de mar i entre constel·lacions d’espuma debanaren tota mena de peixos grocs i paraules blaves. I ja de matinada, la mar rivalitzava amb l'habitatge de la seua bellesa. Nòmada en la llum, cada estiu intentava nous matisos de colors. Asseguts al far i malgrat que els nens les voleiaven, no mai la tocaren. Ella guardava, en secreta veu, el somriure de les pedres blanques.

Agrair la fotografia a tulelé.



Josep Lluís Abad i Bueno

Carta al faroner.

Estimat amic:

Ja fa temps que no ens veiem i he de dir-te que et note a faltar. Espere que les les sirenes del càmbric hagen insuflat coratge a les teues dèries i, d'aquesta forma, carregues les bodegues del vaixell per la nova temporada i vida que t'espera. A la Plana ara tot és sol, suors de sal i calor; i als capvespres "els esclaus" són, un cop més, menystinguts per la nostra clara espècie, anomenada humana. El meu estiu és rar; m'he agafat una pluriocupació de xofer i, aleshores, sóc una mena de reiet de la carretera. Però tu ja saps, que el meu volant em duu cap a horitzons on pasturen daines i, amablement, brunzeixen pixavins multicolors i abelles. És la meua escapatòria personal.
Desitge que l'aigua de la deu, el pa d'aquells passats templers i les móres fresques t'acompanyen.

Una abraçada.

Josep Lluís Abad i Bueno