dijous, 24 d’agost del 2017

Independència i Raó

El silenci de Jana

Sí, ja ho sé, tens tota la raó. Tanmateix, no és el cas que haja oblidat el significat d' aquesta darrera afirmació, no.
De fet, jo ja no vull tindre'n cap, de raó, és clar. I perdona'm la redundància.

Vivim en una societat de persones intel·lectualment sàvies (no es tracta d'escarni, ni d'una collonada); ara tothom diu, parla, bela o lladra. I ningú s'atura  a pensar abans d'obrir la boca. Tothom té dret a córrer els fonemes devaluats en una cursa feixuga per arribar primer, per tal de dir la seua, de fer-se notar, de fer present la catedral del seu EGO en aquesta Babel audiovisual, tòxica, farcida de misèria, gangrena i podridura. També hi ha flors als abocadors, és ben cert.

Oh bell, honest, humil i impecable silenci, tingues una mica de pietat envers nosaltres!

Tots tenim les nostres raons, però això mateix no vol dir que totes tinguen un sistema de falques immòbils, igual d'importants i necessàries. Movem les canyes avant, cap enrere, en molts sentits, i de vegades, si ens convé.

Tenim parcel·les petites de raons, justes i íntimament nostres per subjectives. Poden haver raons també objectives.

Però i si escoltàrem els Altres?
I si no prejutjàrem a qui ens parla honestament?
I si qui se'ns adreça és sincer, presenta el cor, de bat a bat, descobert?

NO, ens diem que això no pot ser. Què voldrà ara aquests?

El valor de la Llibertat és sagrat.
El valor del pensament racional i la seua manifestació, també.

Em pregunte el per què d'aquest sagnat en la convivència quotidiana.  Observem com mor la criatura de la societat, però estem glaçats, aturats davant del ruïnós panorama.

Jo vull ser independent, a veure qui no!
Sí. Però que ho vulga no vol dir que sempre ho puga ser. Si arribats ací, penses malament o prejutges aquest raonament meu, potser t'equivoques: m'has fet un tret verbal, de pensament que és el mateix. Mira si agonitze al teu costat. 
Duc mesos i mesos en què volia escriure't aquestes poques lletres, però fins ara romania en silenci alhora que llegia i escoltava a tothom. T'he de dir que no mai renunciaré a la meua llibertat.

T'explique amb transparència.

Sí, jo vull ser independent, perquè també vull la teua independència. Sí, i per sobre de tot, perquè aquesta independència meua va lligada a un sentiment que anomene Amor i Justícia. La nostra relació esdevindrà igual,  si tinc cura i preocupació d'allò que, de tan íntim en tu,  t'identifica i realitza humanament i social. Si t'estime, no voldré mai posseir-te, ni dirigir-te, ni permetre't tal o qual cosa; si t'estime no hi haurà amos, ni esclaus, ni sobirans, ni subordinats, la nostra relació no resultarà d'una anomia, ni d'un convuls contracte, fred, interessat on als plats de la balança  col·loquem guanys en una banda, i, a l'altra, obligacions i deures.

Una independència, siga aquesta personal o social, està abocada al fracàs si tan sols és el resultat d'unes tristes equacions interessades, d'un càlcul allunyat del cor i on s'ignoren poètiques i respectables emocions. Així no hi ha res a fer. Les lleis no fan els individus, ni les societats. Les lleis haurien no tan sols d'obligar raonablement, sinó també orientar, recolzar, i sempre ajudar i millorar-nos. No podem manar-li a qualsevol persona ser independent, de la mateixa forma que no podem manar-li que siga trist o que aprenga amb obligatorietat un idioma. Val, ho podem fer, però la consecució final pot resultar molt desagradable i allunyada del projecte inicial i legal.

Mentre la Independència estiga arrelada a una qüestió de Poder (ho comentava Pierre Clastres al seu article, "La qüestió del Poder a les societats primitives") , com si fóra un joc d'infants o d'adults on plana la crueltat, l'engany, o l'enveja, no avançarem res. O millor, farem un pas endavant i dos cap enrere. Observem la realitat nostra més propera.

Ja saps, no vull tindre raó en tot el que t'he exposat. Ni vull quedar bé, ni em preocupa allò que pensaràs de tot el que t'he manifestat, ni vull acostar-me més a la banda d'uns per negar els altres, siga perquè aquests són, o bé, conservadors, o bé, més progressistes. La meua intel·ligència és curta, finita: necessita de la teua per millorar; no oblides que també somia i intenta les més òptimes solucions. Visc la meua vida, com si fóra cada dia el darrer de la meua llibertat, per la qual cosa lluitaré sempre per la teua, lector, també poble.

La independència i la raó exigeixen una relació de correspondència íntima, de diàleg absolut, transparent, bidireccional.

És duta a terme en la nostra actual Realitat?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 13 d’agost del 2017

BASQUEIG, 3



Jana es mou d'una banda a l'altra del terrat, neguitosa, udolant quasi plorant la propera destinació de l'únic animal en perill que troba.

L'animal té el cul ple d'excrement sec, amb la peülla grata la sorra falsa, car a sota no beurà la set d'aigua i molt més greu encara, la de la llibertat absoluta.

Ell no ho sap, quasi gosaria dir que intueix l'esdeveniment sense escapatòria de la seua mort.

Jana inquieta des del terrat, gemega, plora.

Altres animals, rere els ferros fan onomatopeies, manifesten la seua racionalitat primària. Fan lleis i les acoblen per tal de justificar les seues conductes fastigoses. M'emprenyen aquests legisladors de palla.

M'avergonyisc de l'espectacle i vull dir-ho.
Sembla que tothom té dret a lladrar.
Amb Jana, jo també lladre, d'una altra forma.

Un pasdoble ranci sona de fons.

Vergonya d'evolució. Tinc ois, basquege.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

BASQUEIG, 2

Hieràtica, Jana fila un gat.
I la cosa ve de lluny.

Segons els meus dossiers telemàtics (en faig còpia de seguretat), una poeta de prou vida a la xarxa fou interpel·lada a les acaballes del 2014  pel meu esperit cínic (caní, tot parlant etimològicament), perquè em fera arribar alguns dels seus  llibres, car tenia el gust i voluntad de llegir-los.
Li vaig pregar que si no li feia res me'ls passara en format digital per la facilitat, rapidesa i asèpsia informàtica (qui no té -avui en dia-els seus llibres en fitxers .txt?)

A hores d'ara deu haver-se-li oblidat: el temps, els treballs. Potser, també la meua creença innocent i confiada perquè ho fera s'ha diluït.

També us puc parlar d'un altre protagonista poeta, farà un parell de mesos... Un cas semblant. Li vaig demanar que em passara un estrany llibre la curiositat pel qual em va sobtar. Ja tenia uns quants anys i em digué que ho faria. Jo aguarde i cada capvespre regue la meua petita esperança.

Podria posar 10, 20 noms de POETES GRANS, DE GRATACELS PER AMUNT ( ja sabeu això de les classificacions), donat el cas que li l'hagueren demanat, haurien perdut el cul en presentar-li el cadàver remasteritzat digitalment.

Qui li pot fer cas a una bellíssima gossa que veu amb el nas la intimitat de certes ànimes humanes?

No ningú.

Així doncs, potser ja no demanaré res més a cap altre poeta.

He de dir que algunes poques persones em fan arribar les seues exsudacions sense que òbriga la boca. Hi ha algunes, valuoses, com allò que escriuen.

Aviat, us regalaré el meu darrer. Ha romàs 18 mesos en mode d'espera. Ara vol la llum.

Mentrimentres, basquege.

 EL PRIMER BASQUEIG 



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir