dimecres, 24 de març del 2010
Zoomorfisme del príncep: Jana, la primavera
Ja veus Jana, la teua segona Primavera.
Mentre la Stylnul vessa tones i més tones blanques d'un "no sé què" lockià per les xemeneies, sobre un cel blau, profund i fosc han arribat els primers avions i oronetes.
A un metre del Terra verd i dens, llisquen, tallen l'aire amb les seues giragonses. I tu botes seguint-les amb els teus ullals de vori pur, inassolibles amb el tacte, però no amb la dolcesa de la mirada.
Innocent, et dic!
Què pretens?
I somrius amb un lladruc que té el record de les taronges, explosió carnal d'aroma a tarongina.
Mous tot l'esquelet, corres contra el vent i vibren els teus ulls.
És aleshores que et veig el cor i, elegantment vestida pel capvespre, seus al meu costat mentre la llum s'apaga i t'acarone amb mots els coixinets.
Gaudim d'aquest tresor, amiga: ens abraça una altra primavera.
A Gisela, amb estima, pel seu sisè aniversari.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
dijous, 18 de març del 2010
Passaport
També les dones són persones, em digué.
No era un interrogant, ni una admiració. Ho afirmava i jo, ben sorprés, assentia amb els ulls.
Havíem acudit a renovar la identitat, si pot dir-se així. Desconeixíem el perquè, però el nombre d'individus per tal de ser atesos cada dia era tancat; si el tall de la cua arribava fins a tu, Bona nit, cresol!, i això mateix ens succeí...
Li comentava al meu company, com era això possible en un país tan modern i informatitzat. Vaig posar el cap sota els muscles, resignat.
L'altre em contà que feia anys havia estat a Argèlia de viatge d'empresa i que per tornar a casa va haver de deixar el seu rellotge a les mans del funcionari per tal de recuperar el visat.
Ens trobàvem enmig d'aquestes dèries quan ella aparegué convidant-nos a entrar a l'oficina. Volia citar-nos per a la setmana següent.
El meu company de cua li digué que esdevindria difícil encertar el dia per solucionar el passaport del fill...
- Estic separat i la meua dona m'ho posa tot ben complicat. No voldria que el meu fill perdera hores de classe... Aleshores vaig comprendre el sentit de la seua asseveració.
A la sala olia a primavera i hortènsies. I les oïdes d'ella balancejaren les paraules.
- Vingueu i preneu aquests tiquets, la meua cap de treball..., murmurà.
Jo vaig pensar la fi de la frase:
- La seua cap haurà de saber que compta amb un equip de persones excel•lents...
A Eva, per la seua llum i bondat interior.
A Hortènsia i tot l'equip de treball per comprendre de les persones el costat més humà.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Foscor
Contínuament vorejava la llum en qualsevol de les seues manifestacions; en somriure o parlar, no podies romandre a les fosques; jo intuïa com s'ho feia, però m'ho guardava en la butxaca dels silencis. No li calien estratègies barates; era el seu posat natural i els colors li ballaven a la llengua. Era, aleshores, la reina al país de les aquarel·les, un cor d'aigua.
El seu tarannà era fidel a la galàxia dels coneguts, sense cap ostentació, amb total espontaneïtat.
Però succeí la mutació; s'allunyà sense cap raó i les ombres volgueren ofegar-me. Però em traguí els cabassos de silenci i vaig establir un matalaf per amortir aquells estúpids colps d'indiferència.
Estranyat pels esforços d'evitar-me, no vaig creure cap lògica i comencí una sèrie de dibuixos florals farcits d'energia estelar; els grapava als corredors per on ella passava, a les manisetes on podia entrellucar-se una mena d'incredulitat per aqueixa transformació insospitada.
Com si de tobogans es tractara, pegava notes de paraules nues a les soques dels arbres, als bancs dels parcs; per les voreres repartia fotogrames d'amor als vianants... i esperava respostes, que els poemes foren completats pels seus ulls.
Hagués pogut salvar-me l'ànima amb tan sols una lletra, un dibuix, un gest.
Tot fou en va...
La realitat foragità, sense escrúpols, l´íntim fulgor del desig meu, aqueixa llum vacil·lant i, per sempre més, arrapada ja en la tristesa.
Agrair la fotografia a Mazzze.
Pots sentir la música que acompanya a l'escrit de forma indisoluble ací.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
diumenge, 14 de març del 2010
Efímer
I quan la sensació s'esvairà totalment i discreta, ens restarà la tristesa permeable d'un record eternament enyoradís, viscut?
No penses. La raó és tan sols un parany que estimem, però, al capdavall, baf, harmònica passamaneria.
Jo sent la buidor inserida en certes paraules: "Voluntat de ser lliures"," aristocràcia de la distància"... No seran artefactes fònics, una artificiositat bellament construïda?
Les paraules afaiçonen el món, el construeixen i pesen com pesa la llibertat, l'explotació, l'amor, la desídia, l'odi, la mort, el compromís, la carn o l'oblit.
No ningú, ni res pot sostraure's de la daurada gravetat.
Llevat de l'horitzó que se'ns obre i oculta amb la Poesia.
Agrair la fotografia a Marta MGR.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Coses que passen, coses que diuen
Ser un somiatruites al paradís dels somnis
i qüestionar la ploma d'en Toni:
hi ha rocs estúpids, núvols femella.
Ella pidola pa per als fills.
Quan l'home li pega, s'eixuga
la humiliació amb la trena:
perduda als serveis socials,
al cap de l'alcalde es passeja
tan sols el sobresou.
La veïna rep diners de DHL:
ara és moda robar amb cosmètics,
d'altres ho fan amb les lleis.
Ell quasi caduca en veure els fills,
ha perdut la fe i la por se'l menja.
La vida és un joc d'atzars,
però a les carreres sempre hi ha monstres.
És vella i s'apaga com un ciri:
en off, pels gestos dels fills
desitja esfumar-se en el blau,
abraçar-se de neu en l'absència.
Maleeix el mossén la sort seua:
podria haver-se mort en futur,
però no; ha estat en diumenge.
Una altra dona surfeja la vida
enllà de la finestra; no té ningú.
Sense arròs, ni sal... privada,
no vol emprenyar qui la visita:
acantonada, pensarà la paella.
Una ànima mira l'espill del lavabo:
plora el record del marit, la germana.
Matinera del pa, somriu a una gossa;
quan tanca la porta, al darrera,
ningú no la veu, tremola de pena.
Les cases són mons, plenes de llum,
també desendreçades;
als safareigs del desig dormiten
els atifells: Oh escurada!
Els pijames somien al lloms dels sofàs,
ballen tots els sabors de la nit,
els caramels perduts d'amor,
els moviments d'escac i crinera.
Un home arriba a la llar
i amb veu de poeta somriu;
aquesta li canta una Arietta,
que l'aire travessa el pany dolç.
Coses que passen i diuen:
somriures del cor, silencis ...
T'hi fixes? S'abilla la veu d'aigua.
Existeix una clara gravetat.
Perceps, submergida, l'esperança?.
Agrair la fotografia a Xel.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
dijous, 11 de març del 2010
Pare
Craig Armstrong al seu Llarga durada "L'espai entre nosaltres" publica una cançó titulada El meu pare. S'inicia amb dues notes picades alhora: la més greu i la més aguda del piano, com una bella metàfora del pare que tot ho abraça.
Així ho ha segut en les nostres vides.
Algunes persones amigues també et recorden.
Per molts anys que el fills et duguem, profundament, com l'aigua i la llum que sura.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
dijous, 4 de març del 2010
Aigües
Ningú no mira com els núvols ploren, l'escorrentia d'aigua dolça, el cel. Ella, humil, no cerca res, creu la gravetat; corre a la vora del sol per generar o finir la vida, també pels baixos fons .
Digues per què no és l'hora de cloure el circ, de perdre la consciència?
A qui li importen aquestes serps entortolligades al llenç dels fulls?
Digues, mosseguen o alliberen?
Una paraula persegueix l'altra fins que el marge s'apropa i la deté; i així, aquell sentiment que lluita d'ànsia, la bufanda amb què intentes un món nou, es desfila... descriu el buit movedís, el llindar del fred, l'ofec blau on la bellesa s'abilla per acomiadar-te.
Ho saps: per més que et mogues no escaparàs de l'arena, t'engolirà en un moviment d'infant, calidoscòpic.
Desaparéixer en la innocència?
No esperes que t'anomenen, ningú et recordarà; del bosc, potser cremen, fins i tot, les ombres per on cantares la vida. No tremolarà el pols, ni la pols serà foragitada. Cap eco restituirà el teu dir clorofíl·lic rere el dors de les plantes.
Però en el rostre perdut -aquest- ningú podrà negar el clapoteig vital, aqueix amor evanescent que va ser pedra, aire, foc.
Ara, discrets, els núvols ploren tot l'amor.
Has tocat el fons: aigües.
Agrair la fotografia a Ibarak.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
dimecres, 3 de març del 2010
Decadència 2040
Assegut al sofà, tens obert, de fa temps, l'infern i la porta. A través d'ella t'arriben tènues focs, el record d'una sensualitat apaivagada, ara totalment desfeta. Tremolen les mans, passes incertes, perdudes mirades: parlàvem de lletres?
S'han secat els tics-tacs de la pell i les busques del dits no s'acosten al rellotge: a terra, els peus puden.
Qui pararà esment a aquesta decadència?
Quina generositat cisellarà, de les ungles fosques, tanta queratina desil·lusionada?
Sota quins auspicis t'han crescut esbarzers i argilagues a les orelles?
La llengua ha esdevingut pètria soprano i l'altruisme del cor una allau, pura quimera...
No digues que has estat escriptor, car les pedres ploren. És quan l'oblit t'enlluerna d'escates que has assolit la màxima pèrdua: les paraules no et reconeixen.
- Però i la veu?
- Infame, no faces riure; fixa't quina pobresa. Dius la veu? Aquesta, ni la somiares!
Agrair la fotografia a Insomnia.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Subscriure's a:
Missatges (Atom)