dijous, 18 de març del 2010

Foscor


Contínuament vorejava la llum en qualsevol de les seues manifestacions; en somriure o parlar, no podies romandre a les fosques; jo intuïa com s'ho feia, però m'ho guardava en la butxaca dels silencis. No li calien estratègies barates; era el seu posat natural i els colors li ballaven a la llengua. Era, aleshores, la reina al país de les aquarel·les, un cor d'aigua.

El seu tarannà era fidel a la galàxia dels coneguts, sense cap ostentació, amb total espontaneïtat.

Però succeí la mutació; s'allunyà sense cap raó i les ombres volgueren ofegar-me. Però em traguí els cabassos de silenci i vaig establir un matalaf per amortir aquells estúpids colps d'indiferència.

Estranyat pels esforços d'evitar-me, no vaig creure cap lògica i comencí una sèrie de dibuixos florals farcits d'energia estelar; els grapava als corredors per on ella passava, a les manisetes on podia entrellucar-se una mena d'incredulitat per aqueixa transformació insospitada.

Com si de tobogans es tractara, pegava notes de paraules nues a les soques dels arbres, als bancs dels parcs; per les voreres repartia fotogrames d'amor als vianants... i esperava respostes, que els poemes foren completats pels seus ulls.
Hagués pogut salvar-me l'ànima amb tan sols una lletra, un dibuix, un gest.

Tot fou en va...

La realitat foragità, sense escrúpols, l´íntim fulgor del desig meu, aqueixa llum vacil·lant i, per sempre més, arrapada ja en la tristesa.

Agrair la fotografia a Mazzze.

Pots sentir la música que acompanya a l'escrit de forma indisoluble ací.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

Isabel de Yzaguirre ha dit...

Ja li has deixat alguna nota per ací? En tot cas, jo en vaig trobant, esteses pel teu blog.
Una abraçada, Príncep!

Príncep de les milotxes ha dit...

No t'entenc, Isabel.
Deixe notes, però l'escriptor no és un ser real, sinó imaginari.
Escriure és transmutar la realitat, inventar-la, girar-la de l'inrevés.
Així gaudisc i intente compartir-ho.