dijous, 28 de juliol del 2022

Qui és la Dona dels núvols?

Després de tota una vida escrivint sobre ella, l'amic i poeta Josep Tur i Rubio (presentació de Petites necessitats a la Biblioteca municipal Maria Dolores García el 21-04-2022) ha fet la primera aproximació literària... No em pensava --ni jo mateix-- haver mogut tant les cordes vocals... >> 

** I direu, i la dona dels núvols? Aquesta és la meua aproximació (diu Josep Tur) a la dona dels núvols:

Amb tu i els mots transcorre ma vida. 

No hi ha cap fred en absència teua, car romans al paisatge. 

Revela't carn, veu arquitectònica dels afectes. 

Sobre la crinera dels vents et pronuncie com una flor. 

Rere els vidres, pinte un cos de vent mentre boires encenen la ment. No hi ha sons, ni colors que vibren. 

Rere els cristalls no existeix cap llum, ni l'escalfor de la llar fumeja. 

Digues-me on vagareges, ànima bessona? 

Soterrat en fangs eixuts, sempre esperava la pluja.

Capte d'amagat com de discreta tens la mirada, un cassó de tendresa, encara no sé com pots enganyar l'hivern amb aqueixa càlida mirada. 

T'escric lletres, mots, centenars, milers, espais i silencis. 

En la nuesa dels mots resplendeixes, a tu sencer m'agafe, tot, plenament: penyora dels records, secret vaivé al molí dels somnis. 

No hi ha cap reialme com el teu: inicie forces atrapant arrels cap a l'aire que et pentina el rostre. 

Somriguérem allò que fórem i som, àngels de foc. 

Uns segons de bellesa fou prou per aturar les presses i rellotges de la vida. 

Banyats de llum, brostem en cicles de felicitat. 

Emporta'm amb tu, sobre pedres enceses i un sol cremant, sota la pluja si cal. 

Enyore la paraula als teus llavis com aquell mos al meló d'Alger de passats remots,el teu record esdevé volior, l'autèntic so per al silenci. 

Et dec l'esperança, la gràcia, la bondat: ésser fràgil en nous horitzons. 

És bell, enmig de la incertesa quotidiana, creure's certs somnis, acceptaré i assumiré la vida que m'és ofrenada. 

No menysprees cap paraula, quan als ulls et cap tota aquesta primavera. 

No necessitem massa coses, ni grans experiències, ni eternes gratituds. 

Tanque els ulls i m'abrace al teu record. 

Dansar amb records on sempre saltaràs eterna, daurada, feliç i jove, tot i els secs del temps. 

Escriure't "aigua", enmig del desert. 

Espeteguen petits estels al microcosmos de l'estima. 

T'escolte i reconec al cromatisme dels núvols, t'escric per respirar la màxima llibertat. 

No res més necessite que la consciència que grava pensaments sobre els núvols que tu mateixa ets. 

Els mots són bombolles que olen a tu. 

Oh núvol blanc, llar i substrat d'un cel blau i ras on arrele i m'hi refugie.**  

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 27 de juliol del 2022

Amb mi

Sola, la casa. Cap ocell m'acompanya al celobert. Òbric i tanque portes sense cos, ni esperit. Endrece els llits, el gran, més tard un de petit, no hi ha cap bressol. Fregue la pols de figures de porcellana, de llautó, però no venen els genis. Netege els cristalls per confondre'm amb la llum: qui em veu? Xiula un vent rúfol sense vianants pel carrer. Fa fred de tant de silenci i soledat.
 
He decidit no fingir els vidres que m'omplen les galtes. Trac la rutina del fem per a l'abocador. Les passes em duen, quan pense: i si em girar-me tot mirant cap amunt tingués una ganyota seua? Però no hi és a la vora de la finestra.
 
Ja gairebé mai sona el telèfon; sempre em truca l'hivern.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

diumenge, 24 de juliol del 2022

Capvespre

Aín

Capvespre, amb quina desgana em mires? 

Un passeig per les pistes de rodeno amb el record teu. És per això que encendre'm de roig i foc que abrusa és natural. M'arriben llàgrimes nocturnes d'estels, blavoses d'enveja i energia. 

No em podeu cremar els ulls, els dic; les parpelles del voler són aigua perquè el petit cor és refaça, perquè el caliu transpire aquella força, la passió enllaunada en gris, el desig amniòtic que no nada; i així, perdut en tota aquesta absència, retornar a la silueta violí, corbada melodia que nodreix i reconforta. 

Capvespre i memòria on les lletres ballen,  inèrcies líquides i estima que d'aquesta porta s'obren al misteri.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 19 de juliol del 2022

Estat de la nació


Potser alguns voldrien escorcollar, sota la superfície, quin és l'estat d'aquest cor. Però tan sols ho saps tu. 
 
Corre cada dia el sol, paràbola sobre l'horitzó, i alguns polítics es creuen llurs pròpies mentides fins a embabucar-nos: prou d'aquest engany! 
 
Pentine el teu nom, l'aroma de pètals que hi conté i ric a cor què vols... S'envolen les preocupacions, les batalles retòriques, els mots fugissers, tot allò insignificant. Trobar la pau rere cada lletra que en carrera a tu s'acosta i que puc beure; car llegir-te el nom als capvespres allibera enveges, aqueixa crueltat que encara per la sang sura en mi. Un bes és pronunciar-te, l'alè vital que pugna bisíl·lab entre els llavis i es caragola per mormolar la teua pell. 
 
Camí de somnis, molsa divina, l'única nació.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dimecres, 13 de juliol del 2022

Literatura de paper

Agrair imatge a Denys Argyriou

Reconec a les teues galtes com un vent de boira, una escala dodecafònica d'una melangia inacabable. Des de l'altra vorera, ho he vist un dia rere un altre quan baixe a comprar els periòdics i et veig a l'obrador on desdejunes. 

Rere l'aparador on seus, hi ha bombons que no mai demanes, i caramels de pinyons i mel preferits per mi. Tens tot el dret de romandre així, de fet tan sols t'he observat per un atzar misteriós d'uns passos que, sense saber com, m'acosten a la llum que tu projectes. 

Al taulell li he demanat al venedor el meu quart que compre setmanal. He pagat. He voltat els ulls i no estaves asseguda enlloc. M'he entrebancat i les alades llepolies s'han espargit per la sala. Aleshores me les replegaves. - Per a tu, t'he dit en reconéixer-te. 

En eixir al carrer, aquell somriure de tardor que has esbossat m'ha fet escriure sobre la pluja que ets molt més que una dona de paper.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 12 de juliol del 2022

Tornar a tu

Alguns s'estimen les etiquetes, catalogar els afectes o l'absència dels mateixos, posar colors sobre els mots i que aquests siguen freds i estirats o, posem per cas, tous i arrepapats de calidesa. Observen el món rere el monocle dels qui els envolten; i pontifiquen o obliden segons el tarannà literari dels costums, dels usos i cànons respectats de l'època. 
 
En canvi, cada dia recerque pasos als mercats, em sorprenc per modulacions de veu i així vull descriure't les buguenvíl·lies, la bellesa de llur esclat per tal d'escorcollar als pètals aromes brodats del nom teu... Com també apamar la tendresa als angles de les carmanyoles que em prepares. 
 
No sé com t'ho fas, perquè embolcallat per vendavals d'absència, aquest desig que embadalia, encara em nodreix. Aleshores amb l'alè m'habita un silenci: - no t'observe la fesomia, encara que sota fanals marins et pentine el ventijol dels cabells. 
 
Digues-me, quan et veuré? 
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

diumenge, 10 de juliol del 2022

Com una música


Nadava per carrers silenciosos mentre totes les cançons em portaven a tu. Un arpegi la teua boca, la mirada clau de sol i la força en parlar sostinguts en l'aire. 
 
Com gratacel que toca els núvols, ha estat la sort d'haver-te conegut. Fou per tu l'aigua que rajava dintre meu i dibuixava pentagrames; perquè sols en veure't vaig comprendre la partitura. 
 
In crescendo modulaves afectes, m'engronsaves amb becaires, silencis i paraules abillaren el ritme i amb els ulls m'ofrenaves la fe que em mancava. Ara descobria l'emoció, aquell sentiment la llavor del qual augmentava i creixia. 
 
Allunyats tots dos era impossible la música: és l'hora, no ho ajornem més, car tenim cors i mans, interpretem-la.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dissabte, 9 de juliol del 2022

Tu als meus somnis

Perdut al país dels somnis i amb tu en la ment, albire aqueix espai secret on som u. 
 
Trie en cada serralada grapats de paraules que en ordenar-les dibuixen greus i aguts, melodies per als llavis dels qui ens lligen. 
 
Sí, no fou el nostre un amor dolcíssim i perfecte, però fou de sang i veus, la carn teua l'habitatge d'heura on m'agafava. 
 
Si arribara un dia en què fora un pou d'oblits, digues-me un mot, i tot seguit un altre; digues-me'ls, curts, llargs i encara més, no t'atures; mormola'm a l'oïda intervals de vent i així reconstruiré aquella geografia, les terres, els meteors del cel que foren la serralada: aquell somni sobre els teus braços i del qual no mai despertava. 
 
Perdut al país dels somnis, les parpelles titil·len indescriptibles, se'm tanquen de tanta intimitat.  
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir