** I direu, i la dona dels núvols?
Aquesta és la meua aproximació (diu Josep Tur) a la dona dels núvols:
Amb tu i els mots transcorre ma vida.
No hi ha cap fred en absència teua, car romans al paisatge.
Revela't carn, veu arquitectònica dels afectes.
Sobre la crinera dels vents et pronuncie com una flor.
Rere els vidres, pinte un cos de vent mentre boires encenen la ment. No hi ha sons, ni colors que vibren.
Rere els cristalls no existeix cap llum, ni l'escalfor de la llar fumeja.
Digues-me on vagareges, ànima bessona?
Soterrat en fangs eixuts, sempre esperava la pluja.
Capte d'amagat com de discreta tens la mirada, un cassó de tendresa, encara no sé com pots enganyar l'hivern amb aqueixa càlida mirada.
T'escric lletres, mots, centenars, milers, espais i silencis.
En la nuesa dels mots resplendeixes, a tu sencer m'agafe, tot, plenament: penyora dels records, secret vaivé al molí dels somnis.
No hi ha cap reialme com el teu: inicie forces atrapant arrels cap a l'aire que et pentina el rostre.
Somriguérem allò que fórem i som, àngels de foc.
Uns segons de bellesa fou prou per aturar les presses i rellotges de la vida.
Banyats de llum, brostem en cicles de felicitat.
Emporta'm amb tu, sobre pedres enceses i un sol cremant, sota la pluja si cal.
Enyore la paraula als teus llavis com aquell mos al meló d'Alger de passats remots,el teu record esdevé volior, l'autèntic so per al silenci.
Et dec l'esperança, la gràcia, la bondat: ésser fràgil en nous horitzons.
És bell, enmig de la incertesa quotidiana, creure's certs somnis, acceptaré i assumiré la vida que m'és ofrenada.
No menysprees cap paraula, quan als ulls et cap tota aquesta primavera.
No necessitem massa coses, ni grans experiències, ni eternes gratituds.
Tanque els ulls i m'abrace al teu record.
Dansar amb records on sempre saltaràs eterna, daurada, feliç i jove, tot i els secs del temps.
Escriure't "aigua", enmig del desert.
Espeteguen petits estels al microcosmos de l'estima.
T'escolte i reconec al cromatisme dels núvols, t'escric per respirar la màxima llibertat.
No res més necessite que la consciència que grava pensaments sobre els núvols que tu mateixa ets.
Els mots són bombolles que olen a tu.
Oh núvol blanc, llar i substrat d'un cel blau i ras on arrele i m'hi refugie.**
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada