Sola, la casa.
Cap ocell m'acompanya al celobert.
Òbric i tanque portes sense cos, ni esperit.
Endrece els llits, el gran, més tard un de petit, no hi ha cap bressol.
Fregue la pols de figures de porcellana, de llautó, però no venen els genis.
Netege els cristalls per confondre'm amb la llum: qui em veu?
Xiula un vent rúfol sense vianants pel carrer.
Fa fred de tant de silenci i soledat.
He decidit no fingir els vidres que m'omplen les galtes. Trac la rutina del fem per a l'abocador.
Les passes em duen, quan pense: i si em girar-me tot mirant cap amunt tingués una ganyota seua?
Però no hi és a la vora de la finestra.
Ja gairebé mai sona el telèfon; sempre em truca l'hivern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada