Nadava per carrers silenciosos mentre totes les cançons em portaven a tu. Un arpegi la teua boca, la mirada clau de sol i la força en parlar sostinguts en l'aire.
Com gratacel que toca els núvols, ha estat la sort d'haver-te conegut. Fou per tu l'aigua que rajava dintre meu i dibuixava pentagrames; perquè sols en veure't vaig comprendre la partitura.
In crescendo modulaves afectes, m'engronsaves amb becaires, silencis i paraules abillaren el ritme i amb els ulls m'ofrenaves la fe que em mancava.
Ara descobria l'emoció, aquell sentiment la llavor del qual augmentava i creixia.
Allunyats tots dos era impossible la música: és l'hora, no ho ajornem més, car tenim cors i mans, interpretem-la.
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada