divendres, 31 d’octubre del 2008

Ocells


Al pati de l'escola, sota el silenci dels xiprers i la mirada, allà estaven, tranquils... Menjaven les sobres de pa i companatge que els nens consentits i nenes llancen al terra; que són dos euros per tal d'aconseguir una palmera caramelitzada amb xocolata desproveïda d'esforç, fàcil, com la mà tova que paren per realitzar tots els seus desitjos.

Allà estaven els teuladins, mirant-se els ulls als tolls de pluja, desperts, amb la sola preocupació del present. Amb bec punxegut estiregassaven les tristeses rutinàries d'un mes agònic de llums llargues.

Després d'unes petjades d'aigua gravades al terra, les ales han badat l'horitzó esmorteït i vell que em veu morir. Les paraules, ferros ardents on m'he agafat, potser l'última il·lusió de projectar-me cap al futur.

Insignificant, com els ocells, la meua vida és un atzar blau, un braç de cel que intenta despentinar els somnis.

Al seu darrere, humilment com m'ensenyares, pare, també, jo m' esfume.

Agrair la fotografia a Dani3D.

dijous, 30 d’octubre del 2008

L'obra poètica de Marisol González, III ( Crònica de llunes).


Com t'adonaràs, apreciat/ada lector/a, en aquesta obra ens trobem a un altre nivell. La perfecció assolida per la nostra poeta voreja els abismes de la poesia; existeix, amb tan sols tres anys de diferència des del primer poemari, una anàlisi de la vivència sentimental brutal, una estilització i puresa del llenguatge, simplement magistral, amb metàfores colpidores: elements orgànics -per naturalesa efímers- i elements simbòlics immaterials combinen i creen atmosferes on, lentament, goteja la bellesa.
Un univers poètic ha esclatat: a partir d'aquesta obra, les paraules esdevindran esclaves enamorades d'un cor que batega com mai no s'ha vist, des de feia temps en la literatura de la nostra època. Amics, no infle un vacu discurs per cortesia; donar sabó no és divisa meua; constate les vibracions del cor.
L'únic necessari és poder sintonitzar la freqüència d'un món màgic nounat.
Entreneu-vos.




Com l’abril
m'amere de vols
pels epitèlics indrets primicers,
mentre despulle branques i vestisc
de verd els instints i la sal.
¿Per què no oblides, de lluny estant.
amor, l’escorça amarga i els retalls
de vidre, i prens, ara sí,
el goig d’argent i oblides
el neguit, la coïssor, el gengibre?
Sobre un record humit
de mosteles aixeque espases.
amanisc el crit per temptar-te,
que no vull que t’empaite a sotges,
no, la remor incerta de les hores,
el fil de lluna que de nit recordes,
mentre m’estavelle el pit i les ànsies
contra un sol agonitzant i pàl•lid.


******

Avui he patejat pam a pam un cos
d'asfalt i la riera dels llavis
assedegats, les comissures de solitud,
a la ciutat dels jorns servats.
He tastat la mar de cendra
i la basarda salnitrosa,
les pedres d'aigua i la pols
d'aquella òrfena primavera.
Les onades de membrança
m'han ofegat els ulls
i no he vist cap colom
a la plaça dels oracles;
sols un vent enlluernat
m'ha copsat les frisances
i, giravoltant, un ocell bru
ha glaçat les parpelles tèbies
del capvespre
I, dolçament, l'oratge
m'ha parlat de tu.


******

Tríptic per a un adéu

II

Bastir-te de sol l'agost del teu viure
perquè no el sorprenga la nit
de llops i esparvers malignes;
trencar-te el vidre de la soledat
amb sagetes de llum i argent
i pètals d'amor com a signes;
contar-te les papallones del front
i els clars atzurs de les petjades,
els camins que et menen al goig...

III

Dir-t’ho ara tot, esperant que te n'allunyes
fent-hi recordança i tríptic
dels dies i els núvols;
trencar el paperam i escampar
onades de records
entre els llibres;
submergir-me amb la temor
al fons de la roca i els gengibres;
no tornar mai més a nàixer,
restar per sempre pedra endins
amb el caliu de les absències.


*****

Hem fos la nit en una abraçada;
ens hem empassat glops de lluna
mentre lliuràvem els cossos
i les ninetes a l’oratge nu.
Ens hem pres amb força de vent i pluja
I hem sadollat tots els porus amb ales.
T’he forjat mons epitèlics, estesos
sobre ventres de gespa —en un incís—.
M'has atorgat el mot i la raó
del cant les paradelles de l'enginy
i, sobretot, els crepuscles d’argent.
Però he obert els ulls, amor meu, i no
hi era, ni tan sols, un lleu miratge
de llavis, ni un reclam a les parets.
T'he pressentit, com tols els dies, lluny,
entre la sorra i un bri de ginesta,
innocent de l’ofec i de l’albada.
I he continuat endevinant-te grills
de tendresa i esguards de coure i terra.


*****

M'agrada tenir un cos —dius,
mentre enlaires calfreds i signes
i, amb la pell bastida de versos,
endevines vols, i t estimes
el futur, a pesar dels llavis—.
M'agrada que ho digues tan dolçament
a l'hora dels enyors, quan l'iris
entendrit de la nit t’escull,
quan tots els silencis t'escolten
sota una pau ideològicament
improbable.
M'agrada el gest
opac de les albes immòbils,
quan s'esmunyen somnis, esguards
i llibertats inconsistents
i els encontres són empremtes
de desig sobre l'enderroc,
perquè aleshores m'adone que sóc.


******

Vares creure en mi i jo era el no-res.
No saps com em desfaig oblit a oblit
i com lamente la decrepitud
del temps i l'absència d'imatges:
no saps com brande esperances i dades.
com em rebel•le a mossos infinits.
No saps —potser sí que ho saps— les empremtes
de tendresa que has deixat aturades
a la vora dels dies i els ulls.
Vares creure en mi i jo era l'abisme,
l'obscuritat més absoluta d'hores,
la mandra que rosegava els extrems
del camí i l'obstinada paüra.
No saps com sent el fred de les nits
i les rosades que t'han cristal•litzat
el cor com un diamant en carn viva.
Vares creure en mi i jo no existia.


******

Venies d una antiga polseguera
i d'uns lligams inútils,i anaves vessant
llàgrima a llàgrima tota la por
per un camí taciturn, entre pell
i cuiro.
Abraçaves dolçament
l’alé que et reconeixia i potser
oblidaves mancances i horrors
a l'ombra d’aquell esguard tebi i tàctil.
Retrobaves la memòria bastida
d'espelmes, el dilluns a l'horabaixa;
i endevinaves esbarts de gavines.
Suaves records que et llauraven l’odi,
endreçaves el dolor i la rella
dins un cos de fil d'aram i delicte.
Mories cada dia un poc més;
naixies de la pluja i la tristesa
cada nou entretemps, tímidament;
t'estimava l'amor com mai no estima
(i ho ignoraves com mai no s'ignora);
habitaves els buits intangibles;
mai no fores consistent ni frenètica.


Agrair les fotografies a Rosacelo, Gardawind i Graça Vargas.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

L'obra poètica de Marisol González Felip, II ( Les hores breus).


Avui mostrarem als lectors una selecció del poemari Les hores breus, Premi Vila de Nules 1987. A l'obra, escrita entre 1984-1987, podem trobar una escriptora que fa tentines en l'equilibri de la paraula. Són poemes inicials on s'obre lentament un univers que s'adquirirà amb els anys; hi ha una sensibilitat que és típica de la nostra poeta, una manera de dir molt particular d'ella. Això apunta cap a horitzons posteriors. L'amor, la incomprensió, la soledat de la separació, el desig de la lluita per allò que val la pena prenen posicions en les avingudes del seu viure.
Descripcions senzilles, però profundament viscudes o imaginades, una forma alternativa de viure, de sobreviure. La poesia existeix, perquè existeix la vida. No cal oblidar-ho. O també, els poetes escrivim la vida per tal de creure'ns-la.

Gaudiu d'aquests tresors amb forma de miniatura.


No et mostraré,
si no vols,
cap grapat mes
de poemes
per tal que
no et molestes
massa
si escric sempre
sobre el mateix.

He pensat,
a canvi
d'oferir-te
un silenci
de mots rabents,
o millor, escambuixar-te subtilment
el cos.



Em faràs dubtar
fins i tot de la meua consciència,
del meu petit renec
i de la meua angúnia.
Que és temps de dubtes
la tardor i els nostres dies,
ja ho sé.
I sé també
que el recel
els ha substituït tantes vegades...
Dubte, però,
si aquesta nit hi veig clar
o és tot el que crec abastar
un mite eclèctic
que ha d'esbrinar la matinada.
No sé si sabràs
que a l'altra banda de destí
sospite que és l'esperança.
Però em sembla dubtosa ja
i només he fet que esmentar-la.



En crema les galtes encara
la flaire d'aquelles vesprades
a soles sobre un asfalt de morts
i els llibres sota l'aixella.

A soles, i el cor esquerp
i bullent,
que et retia els batecs
gairebé de l'altra banda
de món.

Potser mai més no arrossegue
una recança tan humida
-escalfor feixuga de mots-
com aquella absent primavera.

Et comprava flors de ca l'UJisses
i les escampava etèriament
sobre un horitzó de jorns
mentre

«t'intentava noms i altres carícies».



Vares balafiar
-qui ho sap si en va!-
l'últim enyor
sota l'ombra tentacular
d'un amor escollit a pols.

Vares despenjar del cel
tristeses estretes,
miquetes de blau
a les palpentes
i un paisatge
que m'has descrit
de vegades.

No cal que
em faces oblidar,
si no vols,
les teranyines de membrança
que em feien coure els ulls.
No les tinc en compte!



Ara mateix invoque presències
a la vora d'un espai guanyat
d'hores lleugeres
i n'espaie el retorn.

Ara implore el desig
amerat de saviesa,
l'esbós de càntic
d'aquells dies,
l'empremta de llum
i els indrets dolents
de terra fràgil.

I són lleus les hores,
breus,
i trepitgen invictes
el ròdol amarg
les agulles del son.



Nules, Tardor del 84-Primavera del 87.

Agrir la fotografia-quadre titulat Flors d'aigua i vent a Ana Fernández.

Home blanc entre parets.



Aquest títol em recorda un poema escrit fa 7 anys, vora la mar; pintava casa.

Ara us puc dir que, aquest cap de setmana, he anat de bòlid ... La feina se m'acumulava i, com filaments vagues, espurnejaven les idees dissolent-se entre les mans.
Intentava poemes taronja sobre l'algeps pulcre de la llar. Pam a pam augmentava l'emoció de la seua pell fins que ha entrat una nova llum; mentrestant, la dona dels núvols tapava les noltàlgies dels rodapeus, movia mobles reals i imaginaris, seleccionava atifells, embalava la cristalleria amb vells almanacs d'esperança: recorde la cançó de la deu i el saurí, aquell qui sóc, el sedegós pel cor perdut... que moriria al regne blanc de pau, de neu, de set d'amor, on tu habites; ella, la meua deu...

Han estat cinc o sis les vegades colorables del seu somrís. Caminava enfeinada, d'ací cap enllà, amb l'aroma nua del vetiver, mentre el rodet perseguia els colors del seus paisatges interiors. Aquest amor humil, vetlat i embolcallat entre paraules pobres, ones atenuades en l'espai.

Pintava la llar, de nou, un altre cop...

Imaginar-se-la d'una altra forma és arrapar il·lusions a la vida -tu en saps d'aquestes fites, veritat papallona?- és com si carregarem el cor dels pigments amb què s'abillen les libèl·lules.
I veiem, i vivim, i volem en aquest primer món que sembla autoanestesiat i autocomplaent.

Podem medir l'amor, diu la dona d'aire al seu blog?

Mentre, la dona dels núvols plana entre la cara neta d'un amor present, vessat en les parets que m'identifiquen: és veure-la i estimar-la.

Us he de dir que, a les meues parets, hi balla l'amor per renglons invisibles.

Agrai la fotografia a Monica 2362.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Matí a l'hospital.




CoNSTATACIó DEL DoLoR.

El dOlOr, al primer mÓn, és un gOs

fOsc, tan negre que els dOctOrs nO l'entenen

-acOstumats a les rOdOnes lletres-

miratges d'un OrdinadOr.

                                                Un sOl

que nO demana pa, l'Oblit del viure

On plana, astrOnÒmica, la tristesa,

sense nOms, ni paisatges, lluny de flOrs.

Un jOc que, lentament, Orbita al cel

de l'únic hOritzÓ inajOrnable,

cOncèntricament perfecte: la mOrt.


Agrair la fotografia a Felixfactory.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Un darrer bocí d'amor.


L'altre dia et vaig notar plorar. Jo ja no hi era, però vaig endevinar, sota el nul perfum d'aquelles roses roges, que em ploraves, fill.

No vares poder acomiadar-te, però no li donava cap importància al fet puntual. Al capdavall, una es mor sola, i no necessita de cap altra persona per a aquesta circumstància tan íntima. Arribats a aquest extrem, el relativisme, el descans i el perdó, més aviat l'amor, quasi es donen les mans.

Una darrera llum em possibilità la reflexió més generosa que haja pogut presentar-se a la meua consciència. Per moments em viu de jove, no fent cas de ningú, desembossant els corredors d'una sang que, lliure, sempre anava a la seua.

Sembla que la història és una realitat cíclica que, cadascun, la vivim de manera irrepetiblement i inajornable.

Aleshores, la meua pell esdevingué el teu batec i em vaig reconéixer en el trànsit de la teua joventut: sempre enfeinat, viatger de carreteres tristes, venedor solitari d'il·lusions, d'aquelles, potser, que, de petit, no gaudires - tantes coses escassejaven a casa- ...
I encara et faltava olorar la llar, aparcar, oblidar l'estrès a la guantera del cotxe, la dona que t'espera i t'explica la visita al metge, l'anècdota tèbia a l'hipermercat, els fills regalant-te desitjos que els ulls han cobejat.

La vida és com un ventall de situacions perdudes pels atzucacs de la memòria.

La meua, fill, no mai va ser una aquarel·la literària.

La mare, un parrac abandonat sobre els llençols, aparcada en la casa grisa on cap foc humà podia escalfar-me ja les venes. Jo, deshabitada i groga, amb una carn de pelfa oliosa, despentinada, pulcrament amarga... Fins on els braços m'ho permetien, jeia preparada en resplendors definitives. Jo era un somni i, isolada, vessava gratitud. T'havia parit per a la vida i no mai gosaria reclamar-te en una situació fatal.

Calia veure aquest món en la talaia dels teus ulls. Era la mare on, contràriament al vers d'aquell barbut poeta, havia esdevingut una butxaca on sí cabia tot el plor del món.

I tu te n'adonares... i les llàgrimes m'afaiçonaren aquella gota freda i muda, sanglots de fang.

Silent va ser l'absència. El meu record, per tu, un riu sincer i desconsol.

Agrair la foto a Blulu.

L'obra poètica de Marisol González Felip, I.


A partir d'avui encetem un recorregut per l'obra poètica de Marisol González. Anirem penjant poemes de cadascun dels seus llibres, perquè els lectors i lectores puguen paladejar l'evolució dels seus microuniversos que, amb els anys, han afaiçonat el seu món poètic. El tema amorós i la separació entren directes en aquesta primerenca aproximació literària. Que Marisol és una sismòloga amb una capacitat extraordinària per captar i narrar aquestes vibracions sentimentals, és una realitat palesa.

Parlarem del llibre editat l'any 1985 per l'Ajuntament de Vila-real "Els tolls de pluja són infinits": un recull petit de vuit poemes conformen aquesta obra. Poemes que contenen l'embrió d'allò que serà la seua casa particular. Aquest trajecte ens farà rodar per un viatge fins el 24 de novembre de 2008, data on es farà una lectura de la seua obra escrita al Casino de Castelló a les 19:30.
Que tots vosaltres, amics i amigues meus, també lectors ocasionals i, com no els qui són curiosos, aprofiteu aquest humil blog per acostar-vos als relleus de les seues lletres.



ELS TOLLS DE PLUJA SÓN INFINITS.


Després del foc.

La pluja començà son xiuxiueig
fora, al carrer,
i tu te n'adonares
i em vas dir que plovia.
Feia molt de temps
que ens estava plovent damunt
i tanmateix res no s'eixugava.
I els pètals que s'havien després
potser romanien pel terra
                                                fangosos
i hom els xafava indiferent.
Cantaven els ocells
alhora que es trencava l'alba
i l'estona era tota quieta.
Caldria dir que vivíem
                                        mínimament
rossegant les paraules,
al capdavant dels estels
abastant-hi la fi
dels instants o potser
detenint-los
després del foc
del qual no ens va arribar
                                              cap espurna.


Andana.

Al migdia hi havia tolls encara
i el tren va xiular
i es va perdre
capat de boira.
Ja no hi eres.
Potser havies somniat
un tren llarg
que no es detingués mai,
però tot, sabíem, feia cap
al mateix punt
i ja no hi havien viatges eterns.
T'esperaven potser
a l'altra banda de destí.
L'andana esdevingué muda
i solitària
i vaig retornar sobre les meues petjades...



Novembre


Me'n recorde
que hi va haver
una manyaga de melangia,
una besada defugida,
un reflex
no massa nítid,
una llàgrima
-o més-
davallant
per les teues galtes.
I la nit era més bé fosca
i a l'enfront nostre
hi era el mar.
A penes es veia cap onada,
sols s'escoltava
la remor,
una remor profunda
que es confonia potser
amb els teus gemecs,
amor,
i amb el teu alé
que no era tal
en aquells moments.
Una boirina de carícies
esdevingué núvol màgic
i plovisquejà sobre nosaltres
pols i dies.
Un llampec nu del tot
et va endevinar el cos
i la nit en fou el testimoni.
Els estels
no s'hi varen apercebre
i nosaltres tampoc d'ells
-crec que no n'hi havia cap,
estava nuvolat, si.
Ens vam oblidar del fred,
tan sols es succeïen calfreds
de goig
l'un darrere de l'altre
I començaren a caure
les primeres gotetes
sobre el cristall
del cotxe,
te'n recordes?
Després recorde
una timidesa
volent-se capficar
baix de no sé on,
una tremolor dolça
a les palpentes
i el gest de la teua pell
i els teus dits
forjant-me móns
mentre lleugerament
els esvaraves
pel meu cos
i sàviament
els detenies
i la teua força
nodrint-hi la meua.
l una petita llum després
que feia les ombres
més boniques que he vist,
ombres enflairades
de seny i vida,
crepuscle més enllà
de la mitjanit.
I vaig anar esbrinant
un per un els detalls
i romanent dintre d'ells,
aterrant en la mesura que podia
dins de mi
-en una edat o en una altra-.
I van jugar al fons de la nit
-jo sense saber-ne les regles
i fou un joc encisador
con el fer l'ullet del ciri aquell
que donava fe de nosaltres.
Esdevinguerem
joguines sense infant.
I tot el que haguéssem pogut escriure abans
es va confirmar aquella estona:
la disbaratada rialla,
la timidesa del principi,
el tic-tac del rellotge.
Llavors no hagués volgut mai més
pujar a cap tren
i restar per sempre
a l'andana de la teua vida.
Me'n recorde que a la fi
el ciri feia l'ullet més de pressa,
potser no disposàvem de tot el temps...
En acabant hi havia
tolls al terra,
molts tolls
on ens reflectíem
i aleshores jo et vaig dir
que eren infinits.

Agrair la fotografia a Alex Edg.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Emporta't la caixa.


Your neighbours were screaming
I don't have a key for downstairs, so I punched all the buzzers hoping you wouldn't be there
So now my head's hurting
You say I always get my own way
But you were in the shower when I got there, I'd have wanted to stay, but I got nothing to say

Cos you were so beautiful before today
But then I heard what you got to say...man that was ugly

The Moschino bra you bought me last Christmas
Put it in the box, put it in the box
Frank's in there and I don't care
Put it in the box, put it in the box
Just take it
Take the box

Take the box

I came home this evening and nothing felt like how it should be
I feel like writing you a letter but that is not me...you know me
Feel so f*cking angry; don't wanna be reminded of you
But when I left my sh*t in your kitchen, I said goodbye to your bedroom it smelled of you

Mr False Pretence, you don't make sense
I just don't know you
But you make me cry, where's my kiss goodbye?
I think I love you

The Moschino bra you bought me last Christmas
Put it in the box, put it in the box
Frank's in there and I don't care
Put it in the box, put it in the box
Now take it
Take the box
Just take it, take it
Take the box
And now just take the box
Take the box

Take the box

Lletra d'Amy Winehouse.

Us he posat la lletra perquè els qui sabeu anglès li trobeu una vertadera traducció, que n'és difícil...
La pregunta que em faig: què voldrà dir-nos amb aquesta lletra?
La música per a mi, idioma universal, m'és molt suggerent.
Podeu deixar comentaris i, una, però que molt bona traducció; que no siga literal.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

El nou socialisme dels rics.


Amics i amigues, el meu cap és un guèiser. Estic impressionat d'allò que es cou a l'interior. No tinc temps per a dir tot allò que barrunta. De fet,sóc un home mort, abans d'haver-me explicat. M'ha eixit una protuberància a la pell i quan sóc al llit, ja de matinada, surten a passejar per la cambra les meues idees.
Filles meues, feu bondat! els hi dic... Torneu a dins! Patireu un refredat i podeu morir.
Obedients, he de dir-vos que encara em respecten. Però xiuxiuegen... L'una, em deia, per què explicava a classe qui eren els sofistes?

- Veuràs filla pense que els sofistes van inaugurar una forma de viure i pensar que, ara mateix, ha estat superada per les conjuntures actuals. Aquells Trasímac i Calicles no és que foren germanets de la Caritat, però són alumnes idiotes al costat d'alguns espècimens de la raça humana que semblen -sempre apariència- estar de moda i triomfar. Fixa't: ara mateix diuen els governs demòcrates d'aquest món -fet per rics i pensat per als rics- que com hi ha una crisi econòmica i no poètica (Això no val per a res!, A qui li interessa la poesia?), cal que engeguem la màquina de fer diners i soltar la mosca a eixes pobres entitats desvalgudes anomenades bancs.

- I això és de veres, pare?

- Dona, de veres, de veres, no hi ha quasi res, llevat de la mort.

- Però les coses, pare, no són tan simples. No creus?

- No filla, no! Les coses senzilles voregen sempre la veritat amarga, aqueixa veritat que pretén ocultar-se. Abans, quan aquestes entitats que viuen dels diners suats dels altres tenien guanys, no parlaven mai de repartir-los; ans al contrari, blindaven contractes de directius i potser, algú deixava sumes ignotes a paradisos perduts - volia dir fiscals-. Per atzar, has vist disposar aquestes quantitats de diners al servei de la població humil? Han restat callats mentre augmentaven beneficis i ara que han deixat de fer els deures o els han fet malament, sí que són ràpids per parar les mans. El capitalisme més pur i salvatge ha estat rondinant pels continents fent de les seues: acumular teixit adipós; ara que la salut no és molt bona, vol anar al metge de la seguretat social, quan tota la vida ha recorregut a metges de pagament. Ho entens, filla?

Sant Joan Fuster fa molts anys deia que "Dels pecats del piu, Déu se'n riu". No et sembla un gran pensador? Veus com és una veritat senzilla... Mentrestant els primers cristians consideraven allà per l'any 28 d.C. que la usura sí que era un pecat mortal. La veritat és una realitat diàfana. Té a veure amb les qüestions diàries, anar al mercat, pagar un repàs, comprar un instrument, fer cua al cinema... A hores d'ara, moltes persones no podem fer-ho i, això, podríem dir, minva la seua dignitat. Li pilles el joc a les paraules o t'adorms, filla?

- No pare, m'agrada escoltar-te...

- Jo sóc un home amb una llum limitada, filla, però veure't ací, em fa feliç... No demane gaire cosa més. A més a més, si Sant Adam Smith alçara el cap i tornara a la vida es faria boig de les formes com s'interpreten les seues teories... Aquell home escrigué La riquesa de les nacions, una obra econòmica on descrivia els fonaments del capitalisme.

- I què és això del capitalisme?

- En teoria, parlava d'una mà invisible que en la societat busca, per se, l'equilibri entre tot allò que es produeix i allò que es consumeix per tal de viure. I això no és del tot cert, filla. Aquesta filosofia accepta la tesi que, en les relacions humanes ( les econòmiques), aquells qui no poden mantindre's han de desaparéixer. I afegí que si calia, els peixos grossos haurien de fagocitar els ineptes.

- Pare si estem parlant de la terra, què tenen a veure els peixos ara mateix?

- És una forma de parlar. Aquest sant baró, també afirmava que no és prudent que els polítics intervinguen en assumptes econòmics; "en castellano antiguo" diríem "zapatero a tus zapatos". Però ara sembla que l'elit política de les nacions volen ajudar als bancs per tal de no fer fallida. Pensa que els banquers presten molts diners per a les campanyes electorals, i ara paren-goludes boques- perquè els tornen aquells favors. Amb la condescendència de polítics s'empassen les engrunes a càrrec dels més necessitats.

- Pare no t'entenc.

- Ningú no ha dit que siga una cosa senzilla d'explicar i comprendre; però tampoc no cregues tot allò que, aquests filisteus d'ara, sacralitzen als mitjans de comunicació. Al capdavall filla, aquells qui naixen amb les mans per tal de treballar, moren, generalment, amb pobresa i dignitat. Almenys, fins ara, així ha sigut.

Si vols, en aquest món injust podem aprendre, al quiròfan de les paraules, a ser cirurgians.

Filla, passa'm i el bisturí, hem d'extraure els teixits necrosats; en acabar, no creus que ja és hora de dormir?

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Falcant el món.


Si t'hi fixes i pares l'oïda, notaràs el cric-cric dels grills camperols nocturns. Acompanyen l'Amy Winehouse, supose, en una clàssica cançó americana dels anys 60 o 70... Ahir al vespre vaig estar falcant l'hort de tarongers. Envoltat de molses i humitats em feia càrrec de la meua fràgil humanitat.
Mentre m'agenollava sota les bragues dels arbres, pensava en aquest escrit, em sortia entre les gemmes del cervell. Canyes de barranc, amb forma d'una vall a les puntes, sostenien les branques plenes de taronges. De tant en tant, alguna fruita -del vermell capvespre de sol- era pelada i menjada, assegut al terra, al costat de formigues i d'altres insectes.
Som tan poca cosa!... i mira que ens costa desfer-nos del penós llast de l'orgull!
"De la terra som i a la terra venim", aquest humil adagi, era la veritat més autèntica. Un ventijol voleiava la samarreta d'il·lusions. M'adonava d'aquesta fugacitat paladejada, del luxe i privilegi: unes mans arrapant la terra, pessigades per les canyes d'un or no cobejat per ningú.
Aloses i alguna perduda oroneta, encara lliscaven cap al sud de totes les tendreses, càlid paradís ple d'esperança. Tallar el fil i dur les falques rere teu, en bossa roja, com si en moments de flaquesa pogueren socórrer-te.
Falcar el món, aquest món petit on jugue a creure'm l'amo i sóc, tan sols, esclau i servidor. Un microunivers de paraules i fums. Boires del cervell amb melodies melangioses i la mar, de fons, que m'acompanyen...
Vaig concloure que, malgrat no em conegues, tu si ets l'amor més gran del món.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Boira.



A Vicent Ramon Salvador
que em truca per veure l'or sagrat dels meteors d'Aín.



Estimat i bell amic:
és la boira que et segueix,
pel teus ulls que en mi batega.
Tant senzill com agafar
el telèfon del blau cor,
depenjar-lo, com si fos
qüestió d'atzar i veure
l'harmonia dels teus dits
volant la llum, el teclat
d'aquell desig, connectats
al cel gris per la mirada.

La Vilavella a 13 d'octubre de 2008,
mentre la lluna creix.

Amy Winehouse...


Escolteu la seua veu i mireu el reproductor d'aquesta pàgina.

Esperit indomable, musa de les cavernes, destrucció creativa?

Iconoclasta?

Flirtejar amb la mort per tal d'assaborir millor les espurnes de la vida, una contradicció?

Què en podríem dir d'aquesta showgirl?

Una cançó titulada "El senyor Jones i jo"...

Té un do en la modulació de la veu.

Suggerències....

Per quins llocs viatgeu?

Deixeu-ho per escrit als comentaris...
(Heu de picar sobre l'opció Anònim, escriure les lletres que surten i després picar sobre Publiqueu el vostre comentari). Els qui siguen sabuts que boten aquest rengló.

Us faig unes radiografies del cor?

Que tingueu molt bon dia amics i amigues.

dijous, 9 d’octubre del 2008

Un poema del mestre José Ángel Valente.


Del llibre La memoria y los signos(1966), aquest regal per a tots vosaltres.

És un poema redó, verdader, com l'Ésser de Parmènides.
Unes senzilles paraules contenen la veritat de l'amor carnal, la veritat de l'esperit, l'amor del ser humà. L'única cosa a dir enfront d'aquesta arquitectura de la bellesa és l'agraïment al savi, l'agraïment per la generositat en compartir el poema que vibra de vida, per fer que la llum del seu món interior esclate als ulls nostres.
Amb paraules com aquestes tremolem d'emoció i comprenem la humanitat de l'autor.
Gràcies mestre; per la paraula, encara hi ets amb nosaltres.

SÉ TÚ MI LÍMITE

Tu cuerpo puede
llenar mi vida,
como puede tu risa
volar el muro opaco
de la tristeza.

Una sola palabra tuya quiebra
la ciega soledad en mil pedazos.
Si tú acercas tu boca inagotable
hasta la mía bebo
sin cesar la raíz de mi propia existencia.

Pero tú ignoras cuánto
la cercanía de tu cuerpo
me hace vivir o cuánto
su distancia me aleja de mí mismo,
me reduce a la sombra.

Tú estás, ligera y encendida,
como una antorcha ardiente
en la mitad del mundo.

No te alejes jamás.

Los hondos movimientos
de tu naturaleza son
mi sola ley.

Retenme. Sé tú mi límite.
y yo la imagen
de mí, feliz, que tú me has dado.


Podeu trobar informació en aquests enllaços següents:

De la patria de la palabra a la palabra sin patria.

José Ángel Valente en su última morada.

El esencialismo poético en José Ángel Valente.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Comptador


Dia rere dia veig el comptador de les esperances blaves; no demana pa, ni s'immuta, ni gemega, ni somriu... els píxels van canviant les ombres internes i lentes als ulls; i les taques sobre la pantalla immaculada semblen variar . Per sota vibren, lumínics, els transistors: és el temps que tremola.

Camí cap arrere, descompta segons i més segons. I això ens acosta a la cita d'amor de tota una vida.

Com es poden estimar les paraules?

Per què són imant d'esperances?

Paraules cadenes, paraules ocells; paraules punyal, paraules roses, blaves, blanques o negres, paraules espina, paraules o flors, cataclismes d'un cor en lluitar per la vida.

En perdre-les a l'hospital de la memòria, qui se'n compadirà de la nostra existència?

Ens llegirà alguna ànima bocins escrits d'allò que fórem?

Vingueu paraules, vingueu pels tristos corredors de l'oblit al retrobament!

Vingueu espurnes del so!

Acosteu-vos i feu-li un bes a la carn morta de records!

Ressuscitareu la matèria quieta i deforme?

Sigueu el regal dels nostres avantpassats!

Humils, com les llàgrimes de l'aire!

Com somriures que esborren foscors.

Oh comptador de la veu: ens amagues la llum de les esperances blaves.


Agrair la foto a Venkane.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Visions


És veritat allò que et conte; és real com la mort que ens espera, com l'aire que tu respires, com la pols dels dies... La vida és feta de fotogrames que afaiçonen i impressionen aquell dualisme racional-emocional amb què caminem. I, així, construïm i donem sentit a tot el que ens envolta. La vida, aquests fotogrames fútils que cauen,-com les catarates d'aigua-, en les neurones ermes de la memòria. I lentament desapareix...

Passava accidentalment per aquell carrer i eren les 21:45 hores. La dona gran em demanà auxili. Jo desconeixia quina història s'amagava rere els seus ossos. Era una casa trista, d'ancians tancats i solitaris... Vaig pujar les escales secretes sota l'atenta mirada del televisor. Ningú no parava compte dels sons emesos. Creuí fins al llindar del dormitori i un ancià mirava el terra fred, mig nu, allunyat d'aquest món, quasi del tot perdut. Enganxat amb l'avantbraç al lateral del llit, una manta li tapava les vergonyes de qui fou un home, ara, ja, extingit.

- Fill, ajuda'm a pujar-lo al llit. Ho he intentat en va durant mitja hora; quina sort la meua en veure't passar pel carreró. Tin paciència... Més vergonya tinc perquè veges aquesta situació. Ja fa dies que no controla el seu organisme. Els poetes n'erren quan parlen de la vellesa...No és paraula eufònica i put a al·lantoïna...

M'ho veig i m'ho desitge! Açò no deuria d'ésser així. Aquells cossos joves, robustos, tan ferotges amb l'estima! I fixa't en què ens hem convertit. Aquesta decadència gris mina tots els sentiments. Estic farta de plorar amb soledat.

El silenci del cosmos ens pessigava la medul·la. No calien veus.

L'agafí per l'esquena. Tots els morts de l'univers em barataren els seus braços... Maluc contra la fusta lateral del tàlem, ara de punxes i d'arena erma. De seguida, capgirar 90º les cames i arrossegar-lo cap al coixí de les esperances mortes. Els seus ulls d'orquídies verges m'esbossaren aquoses tones de gratitud: entre els calfreds, ni sé del lloc, ni per què em pouà aquell darrer somriure...

Vaig capbussar-me en la mirada d'aquell home, conformat amb la destinació... Les meues mans, la calidesa del darrer mortal; al darrere, l'esperava l'abraçada de la Fugissera.

Amb el cor de vidres m'acomiadà la dona sense adonar-se'n del regal.

Camí de casa, jo duia, a les butxaques, tot l'amor del món.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a freevsstylish.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Pasión de la tierra, de Vicente Aleixandre.


SUPERFICIE DEL CANSANCIO

El que un hombre esté triste como yo no es razón para que me eches en cara la forma de mi sombrero. Te lo brindaría al sol, tendido, si te gustase. Pero me gustan tus ojos, mc gustas tú y no es porque me engañes sino porque la campiña ha perdido todos sus accesorios. ¡Esencial! Aquí en la capital es donde mejor se adivina.

Tú eres hermosa como la hoja de un almanaque. Día a día lo vengo comprobando. Y no esperes que yo te mienta, porque me duele la caja del pecho de tanto almacenar ilusiones. Toda mi sangre viene cantando la misma canción, acompañada, reíos, reíos, de una pandereta. Tan, tan. Tan, tan, tan, tan. Las rodajas de lata os las serviría yo a todos para que comulgaseis con mis sentimientos. Pero vosotros tenéis el pelo rizado, convulso, y parecéis eléctricos. Me resultáis admirables. Inservibles. Desmontados. Sólo tú, la de siempre, sacas la lengua porque has comprendido que le va muy bien al crepúsculo. Con la punta tocas la pura miel que él te sirve y encuentras muy endebles todas mis objeciones. No, si no te discuto. ¿Pero no comprendes que empequeñeces la Naturaleza así, con tu servilleta prendida? Luego pretenderás degustar el café y exigirás en él unos inéditos puntos luceros, que no interrumpan su silencio. ¡Ah, qué doméstica! No me mientas el común, el resobado, el ya desleído aguardiente y agua. ¡Ah, qué harto estoy de amaneceres! Cada hora un manjar, un espíritu. ¡Materialista! Y todo porque te has comprado un sombrero de paja, pamela italiana, y has sentido crecer todos tus dedos para prolongar la languidez de tus gestos. El aire está poblado de cintas que se enredan cada vez más a cada ondeamiento de tus manos en desmayo. ¿A ver: no hay por ahí un jazz? Por de pronto arráncate ese sombrero. Pero tienes las caderas tan finas que si te estrecho te daré dos vueltas con mi brazo. Me desenredo de tu cintura rápidamente, y qué bonito trompo luminoso, vertical, con música.

Te amo, perinola: canta. Todo el paisaje, monocorde, lírico. Tendida, abres los ojos y todos giramos a tu alrededor.
Te lo figuras. Hasta la falda de tu vestido conserva no sé qué forma centrífuga, impaciente, y tus muslos parecen de plata. Papirotazo y: ¡clin! Cómo suenas, inhumana. Pero no me beses, que tus labios tan rojos me saben a minio. Ese broche —no te enfades—que llevas sobre el pecho me parece una gota de estaño. Sí, sí, tienes razón; es la hora de volver a casa y de colarnos mientras la puerta se desquijara de aburrimiento. Pero si tú pretendes servirme la cena se callarán todos los ruiseñores. Porque su plumaje es de música y se quedarán hechos calderón de silencio.

Tú te columpias sobre mis dudas enseñándome bien las piernas. Si te descuidas me serviré un helado con tu tobillo, porque amo sobre todo la redondez en los párrafos. Aunque sean de cera. ¡No! Nauseabunda hay una bujía encendida no sé por dónde. Vámonos al cuarto de baño. Su decoración aséptica me equilibra. Bruñido, matinal, te entrego unos buenos días de níquel y me zambullo en la cama. Porque estoy triste.

Sí, porque estoy triste. Pero no insistas. El día hoy tiene forma de perol. Irresistiblemente abrumador. Me hastío. Y no saldré hasta mañana. Que me llamen a la hora de las espumas. Al filo de ellas. Y entra tú aquí en mi cuarto, frutal y tersa, porque yo amo sobre todo la pulpa y la mañana sin alcohol es una delicia.

Tan sols per algunes frases, val la pena el text.

Agrair la fotografia a Asturtom.