dilluns, 24 de setembre del 2012
Carta a l'aelc.
Apreciats amics:
Us agraïsc l’interés que teniu -una vegada més- perquè forme part de la vostra associació.
Ja veig que feu una pila d’activitats per la llengua que compartim i defeneu els interessos dels escriptors associats (els econòmics i, també supose, d’altres relacionats amb drets d’autor i tot allò que resa el quadríptic), la qual cosa em sembla d’allò més bé.
Jo crec també en el Copyleft i les llicències Creative Commons que no són enemigues de la filosofia que defenseu, encara que sí complementàries.
Sempre he pensat que hom pot escriure més d’un llibre o guió o traducció, i no necessàriament ha d’ inscriure’s o associar-se. De fet, ens associem en tantes coses, projectes i compartim temps i vida amb tantes persones que no podem arribar a tot.
Com diu la vostra lletra estàndard al tercer rengló (per ésser adreçada a tots els futurs socis), ja heu arribat a la meua pròpia casa. I esdevindria un pas interessantíssim que tots els/les escriptors i escriptores que compartim llengua formaren part de l’aelc, tant si paguen quota com si no ho fan; demostraria, per la vostra banda, “un plus” afegit a la vostra pròpia associació.
Sempre he cregut que els diners -encara que necessaris- no han de ser motiu per classificar o no -en un grup- les persones (escriptors/ores). Així doncs, no crec que per no pagar una quota deixaran d’escriure, ni de viure plenament una cultura tant interessant com la nostra: la llibertat d’elegir la quota a l’hora d’inscriure’s – aspecte que veig en altres associacions de les quals forme part- és un suggeriment, i més, en temps de crisi.
No us retrac res, “Déu em lliure”, comente amb veu alta els pensaments que he tingut sempre. Potser alguns de vosaltres, també ho compartireu (o no).
Us agraïsc també l’interés per defendre els meus interessos (veig que majoritàriament econòmics) però en són tan petits els meus! Tinc la sort de treballar en un altre àmbit per fer que el meu cor bategue, i tinc la sort d’escriure per plaer, per confirmar-me com una persona més, i per regalar allò que pense i dic; no ho faig com una professió (perdoneu-me aquesta valoracio subjectiva, però l’estil de la vostra lletra sembla que vaja adreçada a PROFESSIONALS, o a aquells que volen professionalitzar una manera de viure com ho és l’escriptura). Dit açò, entenc i respecte que d’altres persones ho facen de manera honesta.
Em dieu per acabar la lletra “creiem que la teua presència en el nostre col·lectiu és necessària i mútuament profitosa”. La resposta a la vostra petició ja l’he escrita abans: comenceu per ampliar la vostra base de dades dels escriptors/ores, inciteu-los a participar als vostres actes. Esdevindria una gran revolució i encetarieu un tarannà d’excel·lència.
Per acabar, dir-vos que no vull traure cap profit de la literatura; però, com molts de vosaltres, amb el somriure d’un ésser innocent em donaria per pagat.
Desitge no haver-vos molestat amb aquestes consideracions; no és el meu estil, ni ha estat la meua intenció. Que tingueu un bon dia de treball.
Atentament, el príncep de les milotxes.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
diumenge, 23 de setembre del 2012
Despertar amb Jana i el seu record.
A les 05:15 de la matinada ha entrat la llum al meu cervell. M'he desdejunat unes torrades de pa integral fet per la dona dels núvols amb melmelada de móres -excelsa al paladar- feta per mi.
Sé que no estic sol Jana... Però no em mires d'aquesta manera que no pots venir amb mi.
La claror aterra lentament i el sòl fumeja. Com un petitíssim déu, avui faré ploure 2700 litres de drogues, tot un verí: oli de parafina, clorpirifos i spirodiclofen.
Moren àcars i polls que destrossen la façana, l'aparença de la fruita, però que interiorment no haurien modificat el gust; afegir una mica encara més d'artifici per construir una falsedat -paradigma de la bellesa- que tot ho comercialitza: diners, explotació i superficialitat són les divises d'aquesta realitat punyent. Prostituïm els fruits, la terra.
Jana, tu comprens la metàfora, la hipèrbole per la qual no puc dur-te al teatre econòmic on s'embolica aquest present: penúria, solitud, tristesa, l'oblit perfectament calibrat dels humans.
No és bo abstreure's, generalitzar, però en política, darrerament, no recorde la noblesa.
Mentre l'oli sintètic deixa les fulles tornassolades, amb acritud escriu, el poeta pensa.
La música ací.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
divendres, 21 de setembre del 2012
Capvespre amb Jana, II
Per a David, Miguel, Adrian, Àngela, Anna, Liliana i Sílvia, com els d'ahir veïns del raval Sant Xotxim.
Avui tenies programada l'eixida a l'aljub amb la dona dels núvols, però, al capdavall, no ha estat així.
Ja saps que a l'eixida del poble tenim una pujada rosta que clou a la bassa dels cavalls. La llum del capvespre ens injecta en l'iris el nouer que ens regala alguns dels seus fruits de closca encara verda i dura. Dues caigudes a terra les trenquem i ens les mengem.
Digues, què fas Jana?
Per què em portes una clementina i la deixes als meus peus, si saps que -cap avall- rodolarà aquesta "fam dels pobres"?
Veig com te'n vas corrent fins que amb el musell acaces la taronja. I la dus un altre cop...
Seu, et dic: una mica de paciència que escric allò que vas a fer. I la llance amb una força mineral molt més lluny que abans. És clar que no mai t'acovardeixes i ixes veloç per tal d'arreplegar-la. Aquesta vegada els ullals li han fet un bon pessic i tastes l'acidesa amb deler.
Te n'adones com passa el temps?
Vaja, t'ha caigut pel forat de la sèquia i per més que grates amb la poteta no l' aconseguiràs...
Espera, farem la pinça amb dos pals de matacànem sec. Ens costa una mica, pero ja l'hem treta. Tornem de nou a jugar que els cabrerots de raïm diuen que volen ser menjats.
Veus com a poc a poc el sol s'amaga?
Un granet s'enlaira per a tu, l'altre és per a mi.
Camí de tornada escoltem els nens que et criden pel teu nom. Tu panteixes, mor la tarda...
La música per aquesta escena ací.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dimecres, 19 de setembre del 2012
Capvespre amb Jana
A Ferran, Héctor, Elena, Raúl, Jordi, Candela i Vicent amics teus... En baixar de la montanya sempre et saluden Jana
Jana, mirant al fons de l'horitzó, veiem com cau la pluja. I ens adonem com mitiga la sed lenta, acumulada dels ametllers i oliveres.
Som a la caseta de l'esperança; la de la porta verda, fosa amb els esbarzers des d'on fitem aquesta llum tova de tardor.
Ací, asseguts a recer d'aquest petit mirador, enfront de les runes àrabs dels castell, quasi ens fa pena que morga el capvespre, que els pàmpols oblidats groguegen.
Gotes i més petites gotes mullen el cristall de l'ipod on pinte aquestes senzilles notes.
Un ventijol fa vibrar les puntes dels xiprers: el bosc ens parla.
Saps què ens diu?
Fem camí cap a les muralles de pedra seca i erma.
Humil i abandonada, fa mesos que hem anotat el creixement d'aquesta parra encesa... veritat amiga?
Au Jana, vine al meu costat i gita't! És hora de tastar el seu or dolç: beguem-nos aquest moment tan íntim que se'ns regala.
Demà repetirem.
Ací, amiguets i amiguetes nostres, picant sobre aquestes lletres podreu veure una col·lecció de fotos de Jana.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
diumenge, 16 de setembre del 2012
Obituari
Com un adolescent hauria corregut sobre la neu, enfonsant-me fins els genolls de la tristesa per oferir-te una rosa blava.
No m'hauria importat ofegar-me en les navalles del fred, en l'accident d'un llac glaçat, obert, que em devorara...
Ara, quan s'ha esfumat el nord magnètic, desballestades les emocions, per què parlar, a qui?
- Poeta, l'univers pot amagar-se en un punt petit, el cercle on vares inscriure aquell epitafi:
CAUSA
"Arribarà un dia en què perdrem la memòria de la carn i la immobilitat de l'amor serà més forta que tots els moviments de la galàxia, Serà la història, el bes desaparegut o l'udol amagat rere el vers qui parlaran de tu: fada d'arrels florides veu blanca i, aleshores, flama aconseguida en el crepuscle de la meua mort".
Ara et sobreviu la soledat; desafecte l'escrius. Tan sols un pou és el treball, la nit reducte noble, un temps més lleu per esllanguir-se...
Estàtues són els somriures, profunda sal les convencions i, a més, la política punyals en carcasses putrefactes.
M'has dit: - Acolorits els pètals sobre la neu desfeta, com creus, de nou, que et miraria?
Pel to emprat, veig al rebost de l'huracà bocins de tendresa. Equidistants, uns corbs volen, et fiten en l'horitzó. En funeral celest els ofereixes aquestes almoines d'amor.
Agrair la fotografia a Felipe Cancino.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
dimarts, 11 de setembre del 2012
Les meues dones, XXIV: Desaniversari
He oblidat l'amor i sue aquesta pena tan gran com el clivell d'un glaciar.
L'he oblidat i no puc trenar cap cordell de paraules pel rescat.
Udola aquesta tristesa com aquell vent que pentina les arestes del gel en solitud.
En la cova nocturna més fosca encenc, amb les mans, uns mots, boig pel desig que habiliten un foc, petit encanteri.
Digues com podré estimar-te als cims de l'oblit?
Em transtorna l'absència perenne: ara la neu no em somriu cançons de bressol, ni la teua pell boreal em canta.
Sóc un espectre, un gemec d'aire gris, l'eco en el baf d'un himne que calla.
Vingueu cavalls de glaç: porteu-me al palau dels núvols i el fred més etern: no sent el cor, ni batega el fulgor als abismes on sóc...
On ets reina meua?
Escolteu la música ací
Agrair la fotografia a Felipe Cancino.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Subscriure's a:
Missatges (Atom)