No és aquesta la de qualsevol partit polític avariat pel rol que, voldria desenvolupar, però no pot i es perd en improperis perennes. No.
La meua ruta particular i que em fa lliure consisteix en el compromís d'anar cada setmana al poble que m'ha vist créixer i comprar les vitualles que necessita la mare nonagenària; consisteix en treure la roba de la rentadora i estendre-li-la, perquè aquells braços que em pujaven "a la geganteta"quan era petit per dutxar-me a la tina gris, ara no s'alcen al cel com sí faig jo en mirar-la. Ruta de llibertat és apilar-li la les begudes de soja i les ampolles d'aigua al rebost, la farina de força, la de sègol, el sucre, café, les llaunes de sardines a l'armari de paret, creïlles i les cebes. La ruta em porta al refrigerador per proporcionar-li les gotes per als seus ulls secs i cansats, guardar les verdures, tomates i els formatges.
Tot just després pregunte si ha llegit algun poema del meu darrer llibre i em contesta que les lletres, al mòbil, són massa petites. Li comente que li duré una impressió en paper.
I continua: -llig-me el poema 13; i ho faig.
- Ara el 25; i continue.
- També el 24; així sia!
I li demane el per què aquests, per contestar-me: - El 13 perquè fou el dia que em vaig casar amb el pare, el 25 perquè era el seu aniversari i el 24 perquè és el meu.
I jo li dic: - doncs ara et llegiré els tres darrers que són ben petits i abans m'aixeque de la cadira ja hauré acabat. Somriu.
Quina ruta aquesta més feliç on la longitud i la latitud s'estiren en l'espai i la veu. I me n'adone com de fan meu és la mare.
