Cartes a Irina, 49

Fotografia de Cassie Matias a Unsplash

Illa de Wrangel, 29 de gener 1969 

Una cançó pot ser un reducte de pau. No obstant això, més gris no ha pogut ser, avui, el dia. De matinada, una bandada cridanera d’ocells m’ha despertat. Un fenomen ben estrany per aquestes dates ací al nord. 

He hagut d’escalfar el café i iniciar les rutines diàries. Sense taronges, doncs el transport de vitualles duu uns dies d’endarreriment. Han comunicat tan sols que en millorar les condicions climatològiques ho intentaran. 

 

He mirat el rebost i tinc un gran nombre de sobres amb menjars que tan sols és menester mesclar-los amb aigua calenta. La fruita escasseja. Avui faré pa, i amb oli i formatge de cabra passarem. 

Amb els peus sobre la taula neta i ordenada – sé qui em renyiria-, però la mirada més enllà de la finestra. El córrer dels núvols baixos s’agafen amb fermesa al dibuix que el pensament meu t’esbossa, Irina. 

La conec de fa molts anys, i no cansa la repetició per qui la canta, Zizi Possi. Hom té debilitats emocionals abraçades a certes melodies. Sempre elegant, divina, amb el timbre meravellós. De vegades una cançó val tots els silencis de l’Univers: Mania. 

Gaudeix d’aquests petits plaers, col·lecciona’ls en aquesta vida. La bellesa es manifesta efímera, però el seu record falca la Humanitat i l’ímpetu per reescriure-la. 

Irina, tu no em penses, però jo no t’oblide.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir 

 

Mania, de Zizi Possi  

https://www.youtube.com/watch?v=equ1KMWGZgo

Totus revolutum

Tot embolicat

Llig renglons esparsos i poden arribar a esgotar-me per allò que diuen, de qui ho diuen i la manera com s'enfronten al viure.

Llig dietaristes que un bon amic em proporciona per tot seguit dipositar a biblioteques públiques del poblet que m'acull. Si els autors pogueren pesar en balança l'esforç d''escriure'ls front al desapegament en lliurar-me'ls!

Editors i editorials li ofrenen les peces per si escriu unes línies promocionals per al públic comprador. No sempre ocorre.

Al dietari que llig hi ha reflexions sobre la vida pública situacions íntimes de solitud, enyor de temps passats, personatges de la vida cultural i política. Les misèries, també, de qualsevol d'aquests personatges pintats, per tal d'arribar a l'afirmació de "No hi ha ningú que siga la mare de Déu".

Alguns d'aquests personatges es creuen importants per a la història actual. Però si les parets parlaren...

Ara se m'acut el nacionalisme espanyol exacerbat mostrat per tot arreu, ràdio, TV, empreses de retransmissió en línia (Spotify, i altres per mi desconegudes) amb la ridícula història del mundial de futbol. Tot allò ocorregut al planeta, instigat i provocat per polítics de pa i calbot ha restat en l'oblit: genocidi de Gaza, destrucció del sud del Líban, els milers de morts d'innocents, enriquiment de companyies petrolieres i brokers.

Vaja, quin merder i fàstic amb tot açò! I calor per a reblar el clau, tot i que no dec mostrar queixes: amén.