dimecres, 29 de setembre del 2010

Interrogants


Digues mare, creus tu que m'enlairaré algun dia?
Per què m'agraden tant els núvols?
Amb quin pols podré escriure en ells?
La sang, a poc a poc, se'm fa més negra i, encara cada dia, l'empre amb la il•lusió de construir.
Ara, quan tot el cel s'abilla fosc, la nit i el fred s'entreguen als humans.
La teua fe -gràcies per regalar-me aquest viure- és prova i vent que em reconforten: sobreviurem.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

diumenge, 26 de setembre del 2010

I els creadors, per a crear, necessiten temps i el temps són diners


He passat per l'AELC i he llegit un article resum del darrer mes d'abril on acudiren a Brusel·les per parlar de "Els drets d’autor en el món digital".
Quina sorpresa ha estat trobar-me aquesta frase per boca de Pirjo Hiidenmaa, la presidenta del Consell d'escriptors europeus. Cite el paràgraf:

" La Presidenta de l’European Writer’s Council, Pirjo Hiidenmaa, va fer una reflexió al voltant de com el digital ha modificat substancialment la cadena del llibre. Va referir-se a les transformacions que afecten autors, obres, tipus de publicacions, el pas del paper al digital, la relació amb els lectors, les llibreries o llocs on es venen llibres, les biblioteques, la lectura en múltiples formats, etc. Però va fer un èmfasi especial en el fet que tot aquest món que es troba en ple procés de canvi continua tenint al començament de la cadena la figura del creador. I els creadors, per a crear, necessiten temps i el temps són diners. Per això va considerar que en una cultura com l’actual en la què s’imposa la lògica del free access, el que no pot ser és que el gratuït sempre recaigui en la banda dels escriptors ".

Mâe meueta! Digueu la vostra, car m'he quedat sense paraules.

Estic rumiant si em caldria fer una tesi sobre  Educació de persones, Literatura, Creativitat i Capitalisme: La mort de l'humanisme.


Estic pensant, no em molesteu...
Alguna editorial, de ben segur, me'l publicaria... Je, je!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 25 de setembre del 2010

Naixement


Ara mateix a les 12:10 del migdia 25 de setembre tasta la llum, per primer cop, una nova associació dels escriptors de Castelló, de la qual desconec el nom.
Reunits simbòlicament a Benassal, terra del gramàtic i poeta Carles Salvador s'aprovaran les bases i els estatuts que li donaran carn i veu, és a dir, vida.
No he pogut acudir a tan important esdeveniment per qüestions d'infraestructura personal, però siguen aquestes lletres com un lleu testimoni del meu recolzament a tots els qui reunits o no, creuen en la paraula com un vehicle per convertir- nos en persones dignes, cercadors esperançats d'una millor humanitat.


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.



dimecres, 15 de setembre del 2010

El Mlàstic Institut 2010


Declarat el vell edifici amb aluminosi, quasi hem estrenat un de nou.
El Mlàstic Institut és mlàstic perquè és el M-eu i de p-LÀSTIC. I el vull tot per a mi.
No el vull compartir, car l'han alçat en cinc setmanes i ol a policlorur de vinil.

És fantàstic i el que ens aguarda serà, encara, més excel•lent.
Aquest matí he anat amb Núria -a qui li dec 24 minuts del meu temps- i l'hem fotografiat.
El millor de tot -sense contar-la- eren els tristos núvols quasi d'acer que l'envoltaven.




Es couran els nostres cors?
Ploraran els lacrimals?
Esternudaran els ocells?

Xiquets i professors, no us poseu malets que vindrà el moro Mussa per endur-se-vos...

- A quin indret?
- A qualsevol lloc xiquets.
- Jo preferisc el recer dels pins, de les moreres, dels àlbers, del vell xiprer...

Una companya meua que parlà del vell institut falcat, m'ha dit que no piularà. S'haurà cansat.
Però ella no sap el que vindrà.
Mireu, mireu-lo que no us l'acabareu d'un mos.

Em sap greu no poder acostar-vos l'olor estranya i malaltussa que fa. Un grapat de bacteris devoradors de plàstic farien camí.
Sobreviurem al condemnat edifici de mlàstic i metalls?

Malgrat l'esforç fet per tantes persones, li demanaria a un mag que el fera desaparéixer; a primer cop de vista no m'ha agradat gens. No vull emmalaltir. El parc de davant m'acollirà. Entraré el just per enganyar el meu nas, la pell i els pulmons. Ai xiquets, amb mi i, a les aules, patireu fred a la tardor i l'hivern.
Que ens facen aviat l'edifici d'algeps, pedra i paret; que els vidres amortisquen la llum i el càlid calor. Que el pati s'ompliga de plantes i flors. Ara el quitrà m'envisca els ulls: Araceli no parlaré d'amors.
M'han dit que els follets han desaparegut del vell Institut; que no se'ls ha vist pel nou, ni perduts al voltant de la montanyeta de la Corona.

Vindran l'inspector o el Conseller a treballar-hi de seguit?

Us promet que els hi deixaré la meua cadira i el sentit de l'humor...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 7 de setembre del 2010

Qui coneix Estellés?


Sembla que toca parlar d'aquesta persona, veí, xiquet, adolescent, home, forner, periodista, poeta, ara ja difunt d'aquell poble, Burjassot, que el duia sempre lliure, al vent, elevat sobre el brollador del seu cor.

Vicent és didàctic, difusible, digest, digne, dilecte, distingit, distint, divers, diplomàtic si convé, directe i sense pèls en la llengua; en una paraula, indomable i irresistible.

Vicent parlava com pensava i vivia, que és l'única manera de ser.

He vist i llegit per la xarxa tota mena d'opinions, versos del poeta i pensaments.

Així doncs, esmenem el nostre encapçalament... No toca ni de bon tros parlar de Vicent perquè siga moda, et marque d'etiqueta i progressia o esquies en l'ona del que es duu en aquest moment.

Què fan els poetes?

Crear i parlar de tot allò que veuen, viuen, somien i pateixen.

Diferent a tot el que he llegit fins ara, aquest home visceral si calia, però càlid i tremendament humà, també és el nostre Estellés.


No m'han privat de cap experiència;
i així em veig, viu encara,ja mort,
amb els voltors d'ala negra al voltant,
sinistre el bec de massa antiga fam,
llest el taüt per al mínim cadàver.
Amb ulls oberts els he vist avançar
per damunt meu, com d'apressat designi,
amb dits molt llargs i bruts de nicotina
d'escarbotar l'aixovar enyorat,
sempre cercant, entre els llençols, la plata.


Quadern de la derrota (2)



Et masturbaves, i jo em masturbava
veient-te escórrer, i m'escorria jo
tot invocant el Pare Etern, i tu,
i ens escorríem tots dos, i tu, amb la
mà lliure agafaves el meu, i jo
estrenyia reparant tapant
amb esguits seminals les peladures.
Sense haver arribat a previ acord
com cert rigor en semblants casos
ordena que s'hi faça,
car no estàvem, tots dos, per diplomàcies.

Estrofa.


Tots dos poemes del llibre Cançoneret de Ripoll.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 5 de setembre del 2010

Sentir-se profundament estimat


A casa del Príncep arriben regals sense celebrar cap esdeveniment especial; petits estols d'amor, tendresa i gratitud que celebren la vida. Són testimonis silenciosos que parlen d'una bondat subterrània, d'una generositat i gràcia ofertada pels qui m'honoren, home d'atzavara, cristall de remoguda arena, inconsistent de vent i pols com sóc.

No és aquesta exposició una prova de falsa modèstia, perquè l'excel•lència de tot allò escrit o vist s'arrela fora de mi, en l'oasi d'aigua pura i fresca regalada pels altres: en diuen clara, profunda, penetrant amistat.

Gràcies, moltes gràcies amics i, d'aquest meravellós cabàs, agafeu-ne  vosaltres, lectors... preneu bocins d'inquieta, amable i creativa vida... amb les mans, els ulls, els pulmons.

L'amor que ve dels altres.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir