 |
| Sureres d'Aín |
Tot escoltant el capvespre, veig la melodia monocord de les cigales sobre l'escorça dura i seca d'oliveres i sureres.
Éssers efímers i quasi d'esquelet transparent; com les ales que, en fregar-les, pinten el nom teu un cop rere l'altre en l'èter que respire.
Com oblidar-te, si en el silenci jaspi d'hores el cor arreplega i explosiona d'una tendresa més enllà de mancances o excessos.
Reinventar-te, un esbós animat em cal tan sols per agafar de nou la ploma i construir palaus i deserts que t'acullen.
No mai esdevindràs propietat meua, ni de cap altre ésser.
T'escric per respirar la màxima llibertat; saber-la és prou, el color que il•lumina aquest rengló, una vida escrita amb la tendresa exacta dels qui coneixen que cal perdre l'existència per guanyar-la.
Estimar-te en les corbes del sol, en les carreteres bituminoses pel foc que arramble a cada lletra.
Poques coses m' importen quan agost és el meu mar.
No m'ofegaré, cap a tu nade.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada