 |
| Flor silvestre |
Et mors i tot s'acaba. I és normal i just que siga així.
Però tu irradies aqueixa molsa indòmita de la llengua amb què ens criàrem, la llar i l'escalfor que ens refugià del menyspreu, d'aquells temps foscos d'oportunisme i somriures burleta.
Irradies la llum dels servers, l'aroma silvestre de nogueres, la dolçor de les garrofes, i tens la mà que no tremola i sí recolza, com l'ombra vacil·lant dels àlbers que sempre s'agraeix.
No mai hi haurà cap excepció i als llavis dels xiquets seràs batec del foc i l'aigua en pronunciar-te.
Però tu irradies aqueixa molsa indòmita de la llengua amb què ens criàrem, la llar i l'escalfor que ens refugià del menyspreu, d'aquells temps foscos d'oportunisme i somriures burleta.
Irradies la llum dels servers, l'aroma silvestre de nogueres, la dolçor de les garrofes, i tens la mà que no tremola i sí recolza, com l'ombra vacil·lant dels àlbers que sempre s'agraeix.
No mai hi haurà cap excepció i als llavis dels xiquets seràs batec del foc i l'aigua en pronunciar-te.
Aquest amor forjat al ritme d'enclusa transparent.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada