Dona'm pistes, anota'm símbols, marca'm l'itinerari, esporga'm els obstacles del camí!
Acostar-me al cor profund és l'única independència que m'esperona. No m'importen altres opinions d'homenots i jutges, ni els cristalls amb què lligen i combreguen.
Indiscret, pot haver un cel de tempesta fosca o un sol que tot ho col·lapse. No res m'afecta als espais que apame i, amb les mans, escrute.
Lletra rere lletra, sé d'un bell tresor: conec uns llavis de magrana en llegir-te boges conjectures. L'equilibri del silenci amb què acompanyes.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada