Aquest confort fred quan toques el vent de tardor.
El sol que, de puntetes, camina i no s'esvera per res.
La pell que se sap fresca i oblida xafogors.
Els dies caiguts del calendari amb l'amor teu ben discret a les galtes.
El record d'una mare llunyana i propera alhora.
La solitud que tot ho ompli fins al darrer porus.
El diccionari dels somriures no mai après.
La voluntat d'estimar-te al guaret de la desmemòria.
El temps que no et vaig dedicar però transmutí en paraules ocell.
La comprensió de la finitud que tot ho accepta.
La veritat de l'emoció continguda en cada mot.
La bellesa i transparència reprimida al món.
I el teu si on per sempre fluctua la primavera.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada