 |
| Las Teresitas |
No existeix un estiu perenne, malgrat tota la sorra que se'm cola entre els dits dels peus en aquesta platja. Però incansable, t'observe.
El meu amor no natural, a voltes fuig dels sons. Va més enllà del cos que em dignifica i envelleix. Després de la llum i la foscor canta la senzillesa i se sobreposa a la sang i els batecs. Pinta en les coves del desassossec i escriu ritmes amb colors per a quan ja no hi siga.
Potser tremolarà ma consciència, em pixaré al damunt i patiré d'anòsmia. Ningú em visitarà la veu antigament dita i no entendré ja de somriures. Tot això i potser encara més que no he pogut imaginar.
Però hi haurà algú que no existint ara o potser sí, comprendrà aquest voler eixut, punxós i volcànic que en silenci esperà la pluja, que plantà grafies contra les estacions.
Petites llavors per fructificar en la mirada.
Als teus ulls vaig beure l'esperança.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada