Dut pels vents, m'arriben aromes i sons dels camins passats que recorreguérem junts. No ens feia falta parlar per omplir silencis, espais de pau per a nosaltres ben eloqüents.
Com ella, així la meua Gràcia!
Reina de l'hivern no esdevenia ombrívol de cap manera: roser silvestre tu, jo la terra on t'hi arrelaves, que demanava núvols.
Dut pels vents són els mots presents que nodriran records i per amargs diluiran el futur carregat d'absències: oldré com talp la veu teua que m'il·luminarà.
Sobre un fons negre aleshores ballarem tot el nostre amor.
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada