No mai s'apaga el foc del bosc on visc. Ni els vents, ni la neu el soterren; no poden amb ell com tampoc no ho fa la pluja, ni la terra, ans el nodreixen.
Un aleteig de papallones enllumena de vida dies i nits, tots els espais de distàncies inacabades quan no t'escric, però et pense.
Penell de l'aire, m'inspires.
T'inspire a cada mot farcit de temps i sang, a cada frec somiat, t'inspire en la provatura, al tempteig d'un vers, en les corbes de les lletres, en els llavis que t'intenten meravella i so.
I la meua llengua pronuncia aqueix record de sal, aqueix pessic de gràcia pel qual m'identifique. I et reconeix perenne saba d'aquest arbre que, encès d'amor en la consciència, no mai serà foscor, ni cendra.
https://open.spotify.com/track/7wRijQK8vRmGLK0RYW7Vr1?si=HC5rLLELR1-vX_7T4jQPBg
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada