Aprenent el gris

La meua llar sóc jo i llur vacuïtat és abissal.

Camine aquest desert i tan sols sent els meus passos. Cau la vesprada sobre les teules d'aquesta pell, la qual per ser tan grisa m'identifica estany fugaç, entortolligat fred.

Mire el terra i agrane la pols dels meus dies, penedit de tot allò que hauria d'haver dit: la llum, el foc, misèries i crits, silencis també.

Agenollat, capcot, pintat i trist plore els colors de les paraules que he perdut. Plore per no captar l'amor, per no haver descobert el panteix en la tempesta i la pluja del teu ofec, aqueix degoteig lent, la desesperació...

Sents en aquest capvespre el cor del violoncel? La melodia sóc jo.

El diàleg de Silk.
Jami Sieber.
De Lp, Unspoken.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir