No recorde ben bé si fou l'any de la publicació de Física dels límits (2001) o el següent, que al Casal Jaume I de La Vall d'Uixó vaig presentar a Joan Garí i l'obra. El que sí recorde d'aleshores fou què vaig dir: - "A l'escriptor li haurien de pagar un sou, no per tal de fer classes, sinó més aviat per escriure al llarg dels seus dies". Però això no fou possible, ja que els fesols nodreixen la ment que pensa i, en tots aquests anys des d'aquella data, Joan Garí ha hagut de conjuminar una activitat amb l'altra. Una petita crueltat satisfeta com a penyora.
Escriure és l'aire que sustenta Garí de temps immemorials fins a la data present. La seua cambra interior i externa són testimoni del que parlem: l'extensa obra que ha teixit en tots els àmbits de la literatura, tant òbvia com secreta.
L'editorial Afers, ha tingut a bé publicar el dietari gravat dels seus 50 anys acomplits, una data essencial i compromís del nostre autor; i els lectors, gaudiran d'uns moments on la prosa i, mig oculta la poètica, ens ofertaran una nitidesa d'idees extraordinàries. No és tan sols com ho fa, és a dir, com engalza els mots, frases i com s'explica, sinó també la conspícua pulcritud amb què ens envolta i sedueix.
Que siga amic meu i company de batalles diàries i discretes, no li resta cap mèrit a aquestes paraules, ans el contrari, perquè ens reafirma com una de les veus dietarístiques que cal considerar al costat dels excel·lents Pla i Fuster. I que ningun altre se senta ofès per no estar anomenat en aquestes línies.
Elegant, precís, exacte, ens adonem que cada mot s'enganxa d'una manera tan polida que el lector no pensa en cap moment ni en sintaxi, ni gramàtica, fonaments vitals de cada pàgina. Així et fotografia amb paraules una escena, i tot seguit l'analitza aprofundint en consideracions tant racionals com emotives magistralment indissolubles. Ataca la cita d'una cançó, un record, una música que el seduí en la jovenesa, s'encomana a un tòtem ja en la llar dels sants i alhora capgira, transforma i construeix, sense embuts, els elements de la seua llar.
Garí escriu i es manifesta dúctil, però ferm i clar alhora; un impecable aliatge que no et decebrà. Sabràs lector, en tot moment, quin tipus de natació i la distància que farà; no guardarà mai roba al llarg del seu periple per si convé l'oportunisme. Tant si parla de política, polítics, literatura i/o reflexiona de qualsevol altre tema, divisa la seua honestedat intel·lectual. De tant en tant Joan Garí t'obre una finestra a la seua intimitat, la qual cosa l'humanitza i ens l'allunya d'aqueixa aparent asèpsia de despatx.
A hores d'ara lector, si et mires en aquest espill que de manera tan curosa Joan Garí ens ha dibuixat, comprendràs aquella dita del savi Parmènides quan afirmava que "l'ésser pot dir-se/ manifestar-se de múltiples maneres".
Passejar els ulls per les pàgines d'aquest llibre pot esdevindre - en mi ho ha aconseguit- una altra forma de sentir-nos estimats.
Gràcies amic, gràcies company.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada